Ermessenda (Vam-12)

Un relat de: Igor Kutuzov

Arribaren a l'altre extrem del pati on començava l'escalinata que pujava fins el petit claustre que duia al Saló de Govern. Allí s'hi fixà que tampoc havia soldats ni servents. Molts ja havien fugit. Passaren davant la Sala Capitular on les grans cadires cisellades en fusta de boix eren buides. Després de travessà la Biblioteca accediren a la Porta del Saló, que era flanquejada per dos alabastrers que el miraren sense poder amagar del tot la seva sorpresa, ja que havien circulat notícies sobre el seu estat proper a la mort. Obriren les pesades portes del Saló i el majordom s'avançà.
- Serlan d'Enroc, hereu del Comtat de Vamurta - anuncià el majordom.
El Saló de Govern era una de les millors estances del palau fortificat dels comtes, una enorme cambra de planta rectangular d'uns dotze metres d'alçada sostinguda per poderosos arcs de mitja punta que es succeïen fins al final de la sala, on des dels temps de la fundació del comtat es reunia el Consell dels Onze encapçalats pel comte, sota la cúpula que s'obria al final del corredor. Entre els pilars dels arcs laterals s'hi havia obert llargues i estretes finestres de vidres de colors amb motius religiosos, que creaven una atmosfera fins a un cert punt sobrenatural quan les llums del sol, al travessar els vidres projectaven tonalitats calidoscòpiques sobre les parets, dels vermells als colors del mar fins als verds de la primavera. Serlan sempre pensà que el Saló més semblava un temple que no un lloc on es decidien increments de delmes, canvis diplomàtics o normes relatives als usos dels molins comtals. Aquell vespre, però, era la llum de les centenars d'espelmes disposades en canelobres la que atorgava un ambient fantasmagòric al Saló.
Les donzelles de Palau callaren en veure avançar l'hereu, coix, molt prim, del color trencat d'un home que ha perdut la força, arrossegant el seu cos i la gruixuda cota sobre la que relluïa la seva cuirassa a la claror de les espelmes, amb aquell aspecte horrible del convalescent que ha decidit trencar el repòs abans d'hora.
La comtessa Ermessenda l'esperava asseguda al tro de fusta d'arbre negre, treballada fins no deixar cap espai llis, el tro on abans havia descansat el seu pare. Duia el vestit de coll alt reservat pels grans actes del comtat, teixit amb els millors panys del continent, d'un color entre el lila i els colors del capvespre, indefinit, amb un escot rodó cosit amb fil de plata. Sobre la reverenciada testa duia la diadema roja, on s'encastaven els dotze robins hexagonals, tallats feia moltes generacions, sobre l'or blanc dels antics murrians. El mirava fixament sense que cap emoció s'escapés dels seus ulls allargassats que havien fet perdre el seny al comte. De pòmuls aixecats i galtes xuclades, el cabell fosc recollit enrere amb la diadema, Ermessenda era la imatge feta carn del poder, capaç d'ensorrar amb un lleu moviment del seu dit el més poderós noble si ella creia que així afavoria el camí del seu fill o el seu mateix destí. Era l'hora del desesper, i la glacial intel·ligència de la comtessa ja havia traçat els moviments de les hores d'aquells que li eren més propers.
- Senyora - saludà l'hereu fent una lleugera reverència.
- Esperava un convalescent i ara em trobo davant d'un soldat coix. - digué, amb imperceptible somriure en els seus llavis prims-. Un soldat coix és com un llop ferit. Saps que et pot mossegar però també saps que ja no pot fugir.
El silenci es feu absolut. Les dames contemplaven l'escena sense gosar tossir, els dos majordoms armats que protegien la Comtessa seguien mirant el sostre i cap dels consellers que encara no havien fugit no gosaren obrir boca.
- Saps que malgrat no sortir dels murs del Palau sóc la dona millor informada d'aquesta terra. Et podria dir quines són les raons de la sorprenent desaparició de la dona de Vitilba, quins van ser els beneficis del darrer viatge del mercader Elar o quan i quin serà el final d'aquest terrible setge. Com també sé, i ho sé tan sols veient el teu rostre sense sang, que si vas a lluitar al peu de la muralla amb aquesta nafra a la teva cuixa ets home mort, senzillament perquè no deixaràs els teus homes a la seva sort i això vol dir que mai arribaries al port - conclogué en un to de veu invariable.
- I doncs, senyora, quin és el vostre parer respecte al que hauria de fer? - preguntà Serlan amb un somriure forçat.
- Embarcar aquesta mateixa nit rumb a les noves terres.
La sentència va deixar els presents amb una ganyota d'incredulitat al rostre. Ningú s'havia atrevit a preveure la desfeta i encara menys en veu alta. Un dels consellers feu un gest, a punt de fer escoltar les seves diplomàtiques paraules. Tots els presents feien les seves càbales per desaparèixer, amb els murrians a les portes de la ciutat. El pas del temps angoixava els presents, que temien perdre-ho tot, a la vegada que intentaven semblar fidels al Comtat per por d'un judici improvisat per traïció o covardia, i fins i tot, en cas de desaparèixer massa ràpid, ser acusats algun dia per aquells que sobreviurien a aquella trampa. I enmig d'aquella contradicció la Comtessa preveia davant de tots, en públic, una derrota immediata.
- Voleu, senyora, que el vostre únic fill sigui recordat com aquell que va faltar al seu deure suprem en els moments més crítics? Tingueu per segur que al vespre la meva espasa lluirà davant els murs de la ciutat, on s'ha m'espera.
De nou es feu el silenci. Ermessenda mirava el seu fill. Sabia que no li podria deixar res, tret del record de la grandesa. Sabia que tots els seus esforços per assegurar la continuïtat del llinatge havien resultat inútils, esmicolats per les hosts murrianes. Era el fracàs absolut per algú que tenia com a únic deure transmetre el poder comtal. Acceptat aquest fet, els dubtes turmentaven Eremessenda. Sobreviuria el seu fill? Si vivia, com seria rebut a les colònies, on s'havien instal·lat molts dels desertors, exiliats i desterrats? Quin seria el seu futur? Vagar, errant, com aquell que es sap d'un altre món ? Ser un mercenari? Destruir-se en l'abisme del les cases d'opi? Ella ja no hi seria per afavorir-lo. El seu únic fill, el seu estimat fill, que no havia tingut una mare amatent sinó una mestre impecable. Els seus ulls foscos es van contreure per uns moments.
- Voldria, fill meu, que no busquessis la mort, quan aquesta és segura - va dir en un to desconegut, on s'hi amagava la súplica.
- Cap home d'honor marxaria en secret, protegint la seva traïció en la foscor, abandonant aquells dels qui ha rebut fidelitat - va exclamar excitat Serlan-, i menys encara el fill del comte !
- El comte mai no ho hauria aprovat ! - va afegir.
- El teu pare penjava els murrians en llargues cordes fins que se'ls podria la carn - digué Ermessenda escopint el seu verí - . Els perseguia i els empalava als camins en lloc de córrer davant d'ells com tu fas !
- Sí.... Sí, i és per això que ara tornen. Tanta crueltat, tanta sang - Serlan s'aturà per tossir. L'hereu recordà aquella tarda en que el seu pare, essent ell un infant, el dugué fins la Serra Rogallosa, a set dies de camí de Vamurta. Allí, al peu de la serralada, els homes del comte havien empalat un murrià cada quatre o cinc metres fins prop del cim, traçant una línia macabre de cossos que miraven a terra, torçats, a punt d'abraçar alguna cosa. Hi havia de tot, guerrers, pagesos, menestrals, femelles... Tots dos havien recorregut part d'aquell camí erigit entre matolls, "el símbol de la victòria sobre les bèsties" havia dit el seu pare. No els havia mirat però els havia intuït, caiguts. Ara havien tornat per venjar els morts, la humiliació dels morts, ara ja trucaven a la porta.
Serlan va donar mitja volta, i sense dir res més, es dirigí cap al pati d'armes.
- Atura't ! - va bramar Ermessenda -. Puc perdre aquest vespre la meva ciutat però no el meu fill! - i dient això feu un senyal amb la mà. Els majordoms van apressar l'hereu, primer, ofegant-lo tot seguit amb un mocador impregnat de narcòtics.

Comentaris

  • Ermessenda[Ofensiu]
    Igor Kutuzov | 04-02-2009

    Berenguer, gràcies pel comentari. És un plaer saber que algú va seguint aquesta novel.la de fantasia tan propera al realisme. Merci, salutacions.

  • berenguer | 06-12-2008

    He llegit el teu relat i m'he adonat que és una continuació, i que segurament continuarà, no? per tant és difícil fer-ne un comentari argumentat. Però sí que puc dir que m'ha agradat la teva manera d'escriure, les descripcions, l'atmosfera que crees... espero poder anar-te llegint.
    Gràcies pel teu comentari.

  • Gir Tràgic[Ofensiu]
    Palamidessi | 25-11-2008

    Veig que aquesta història de la vella Vamurta va girant cap a la tragèida. Interessant.

  • un punt poetic[Ofensiu]
    yvonne | 24-11-2008 | Valoració: 10

    Hola Igor,
    Cada vegada que llegeixo els teus relats em quedo fascinada amb la teva gran capacitat per descriure, no tan sols els moments de guerra sinò també les intimitats del Palau, de la vida de la nena Sara, etc., però estic, sobretot, impressionat amb les imatges que ens ofereixes de la llum, un punt poetic que fa que les crueses de la lluita queden contrastades i aixì el relat es torna menys dens, menys dur, més suportable.

    Felicitats!

    Yvonne

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Igor Kutuzov

Igor Kutuzov

19 Relats

72 Comentaris

21591 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:
Tinc dos blogs, un de poesia en català: "POEMES AL PATI". (http://poesia4patis.blogspot.com/)

i un altre en castellà "ANTIGUA VAMURTA" (http://epicavamurta.blogspot.com/), on hi ha contes, relats, cine, poesia, etc.

Per contactar:
igorvamurta@gmail.com