Vamurta 03

Els vapors de les herbes el retornaren a un profund son. Del son nasqué un somni borrós on hi sorgia la seva ciutat entre una espessa boira. Quan la capital ja s'havia alçat per sobre els núvols d'aigua, de sobte s'esfondrava en molt poc temps, com si un gegant la xuclés des del centre de la terra mentre ell ho observava, impotent, des d'una torre llunyana on hi regnava un encanteri que immobilitzava les seves mans, cames, el cor. Després queia un gran aiguat i d'entre les aigües sorgia la seva mare. Semblava molt jove i li parlava. No podia comprendre les seves paraules. La mare continuava parlant i parlant i els seus llavis mullats descrivien un somriure permanent. L'agafà per la mà i el dugué a algun lloc. Eren al palau d'estiu i ja no plovia. Miraven els boscos d'alzines, de fulla lluent, des de la balconada alta del palau. La seva mare li donà un cop a la cuixa. Deixà anar un xiscle, es despertà d'un salt agafant-se la cama en un gest instintiu. Tensà les mandíbules, els dents caixalant l'aire. A la l'habitació hi regnava la nit. Hi havien dos espelmes enceses damunt la taula. Un sacerdot dormitava assegut al costat del balcó amb les mans creuades sobre la túnica blanca dels sanadors. Es sentia millor. Un xic millor, malgrat el dolor de la cama. La febre minava, encara que es sentia molt cansat. Però, quan temps portava dormint? Era a punt de sortir el sol o tot just es trobava a mitja nit? S'adonava que el dolor de la ferida s'havia transformat. Ja no dominava el seu cos, era intens però localitzat a la cama. Pensar, pensar. Era al turó, mig caient. Calia recordar per ordenar la seva ment. Havia arribat a dalt. Des d'allí havia divisat l'ample vall que s'estenia davant les velles muralles de la capital. Vamurta. No hi havia dubtes de la desfeta. Desenes de centúries de murrians formaven davant les muralles de la ciutat, mentre darrera de la infanteria enemiga, grans rinoceronts de tir duien a l'esquena, esbufegant amb força per les narius, els llargs enginys de foc que havien esmicolat les seves falanges. Aquells enginys, que a la ciutat anomenaven bombardes, esbotzarien en poc temps el llarg cinturó de pedra que protegia Vamurta.
Pel centre de la expedició murriana avançaven vuit torres de setge cobertes en el seu frontal de gruixudes làmines de bronze, talment com petits castells arrossegats també pels grans rinoceronts, amb el llom protegit amb arnesos de pell endurida. Bocabadat, va contemplar aquell espectacle. L'enemic era un enorme formiguer desplaçant-se en perfecte moviment, relluint amb les darreres llums del dia, trepitjant els camps de blat, ensorrant una a una les cases i les masies erigides sense ordre per la vall verda dels homes grisos, trencant els colors del seu comtat amb llenques fulgents d'armadures, les banderes color fusta, el roig dels incendis provocats per l'avanç i el negre dels fums que s'aixecaven cap al firmament.

Al peu de les portes de la ciutat, lluny de les javelines i arcabussers murrians, tres de les set falanges d'homes grisos que defensaven la ciutat esperaven que arribés la tempesta que poc a poc prenia forma davant seu. Dalt els murs i a la Torre d'Orient s'amuntegava la guarnició, expectant. Quan encara es sentia incapaç d'apartar els ulls d'aquella desfeta es va trencar el monòton ressò de l'avanç enemic que s'elevava com una boira densa per tota la vall. Torçà la boca, dibuixant un somriure d'esperança. Uns dos-cents guerrers grisos traçaven una diagonal que travessava la vall, formant un quadre eriçat de llances, provant d'arribar a les grans portes de la seva ciutat. Avançaven a mitja carrera a camp obert, malgrat les pesades armadures pectorals i els signes d'haver lluitat. Eren una taca argentada que trencava les dominants tires negroses que formaven els enemics, establerts com feixes mirant vers els murs. Ràpidament va calcular que a aquells homes els hi calien recórrer un tradi o tres quarts per arribar a les pròpies línies, però els murrians, situats a un tradi i mig, podrien colpir-los si reaccionaven prou de pressa. Les tropes que defensaven les muralles van respondre amb crits d'alegria a l'arribada d'uns companys que ja creien perduts. Dos falanges grises van iniciar un tímid moviment ofensiu, sortint de la ciutat, a la vegada que els ballesters que els recolzaven tensaren les cordes de les seves armes per cobrir el moviment dels hoplites, la infanteria pesada de Vamurta.

A uns senyals de bandera, dos brigades de murrians van girar ordenadament cap a la dreta, mirant vers la formació d'aquells guerrers de Vamurta que seguien la seva cursa desesperada. A una caiguda de bandera, els murrians van iniciar, ràpids, l'avanç, primer al pas i tot seguit molt de pressa, aixecant núvols de pols. La velocitat que només les desproporcionades cames d'aquelles bèsties podien assolir escurçava la distància amb els soldats grisos, traçant una línia que inevitablement tallaria l'avanç dels guerrers de Vamurta. Ara podia observar com arcabussers i grups de piquers murrians capgiraven la seva posició per llançar-se cap aquells homes desesperats.
"Correu, correu" va mormolar, ajupit dalt el turó, el cap tacat de fang i sang seca. Els dos primers grups que havien sortit de la formació murriana eren ja molt a prop del quadre d'homes grisos. Les falanges que intentaven el contraatac per cobrir l'arribada dels seus soldats es movien massa a poc a poc, sota una pluja de projectils llançats des del seu davant i flancs, mentre els ballesters, en nombre reduït, responien amb una concentració de sagetes que poc inquietava les forces murrianes.

A la carrera i en ondes successives els murrians llançaven dards contra el quadre tancat d'homes que volien arribar a la ciutat, per retrocedir immediatament i deixar pas al següent grup d'atacants, sense entrar al cos a cos. La unitat seguia avançant, ara més lentament, deixant enrere els morts i ferits que xisclaven com xais darrera seu, sabent que la mort els era propera. L'agrupació travessà els conreus de Vamurta, entrant i sortint del camps de blat, d'ordi, ara creuant petits horts molt verds, aixecant els escuts de cuir i ferro cada vegada que llançava un nou grup d'enemics. Els arcabussers i piquers enemics ja eren a distància de combat, a punt per segar el seu pas. L'enllaç amb les falanges grises que havien sortit a protegir-los resultava impossible. Els hoplites que corrien, en veure arribar els murrians pel seu flanc esquerra i el seu centre, van frenar la marxa, tombant a la vegada en direcció oest, per carregar entre els dos grups de piquers que prenien posicions a prop seu. Esgotats per la marxa, molts d'ells amb dards trencats clavats als escuts, van iniciar el moviment en desordre. Els arcabussers murrians, enclavats darrera les línies de piques, van obrir foc des de lluny, tombant molts homes, que queien a plom. La formació entrà en contacte amb el mur de piques enemigues sense empenta, trencada, mentre la infanteria lleugera murriana, movent-se com gaseles joves, es situava darrera el grup d'homes grisos, per descarregar de nou els seus dards, ferint o matant a molts. Quan la càrrega d'aquells homes era punt d'entrar en contacte amb les files dels murrians, aquests, amb els arcabussos altre cop en horitzontal, van disparar les seves armes aixecant petits núvols del pols. La descàrrega dels arcabussos desféu el grup, homes que queien de genolls, d'altres que eren aturats en sec es sostenien uns moments per caure a pes tot seguit. S'hi veien buits a la primera línia d'escomesa. Els piquers murrians, ben clavats a terra, rebutjaven amb facilitat els primers cops mentre els arcabussers retrocedien en bloc per tornar a preparar les seves armes. En el cos a cos, molt violent, els hoplites de Vamurta esmicolaren amb gran esforç molts piquers enfonsant les seves llances, destrossant escuts, picant espasa contra espasa.
A la rereguarda seguien caient els dards, delmant amb major precisió el quadre, ara que era un blanc immòbil. Les dues falanges que havien sortit en el seu ajut es retiraven altre cop amb nombroses baixes, frenats per forces molt superiors en nombre. Quan s'adonaren de la retirada dels qui venien en el seu auxili, alguns dels guerrers que lluitaven a la desesperada llançaren escuts i armes, intentant fugir en qualsevol direcció. Aquests, malgrat l'impuls del seu neguit, eren ràpidament travessats pel ferro del enemic, que arribava per l'esquena. Els pocs que guardaren la formació lluitaven a espasa, perdudes les llances, en complert desordre, aïllats, contra unitats compactes que els reduïen o mataven un a un. Els últims llançaren les armes a terra, essent rodejats per l'enemic. Els que sobrevisqueren van ser enduts pels murrians lluny del camp.