Us presento la Núria

Us presento la Núria.
És una noia d'uns trenta i tants anys, sabadellenca i sòcia de Sabadell Sardanista. Pot ser que la coneixeu i tot, sol anar a les ballades dels diumenges. Va sempre sola, no té parella. Últimament se la veu preocupada. Ha de prendre una decisió. Li han ofert de fer classes de català, cosa que li ve prou de gust, però... és per a un petit poblet al bell mig dels Pirineus, pertanyent ja a la Catalunya Nord. Que estrany, no?
No sap que fer. Acceptar o no acceptar és la qüestió. A part que és una feina que li agrada, li aniria prou bé tenir algun ingrés monetari, se li estan acabant els recursos des que l'empresa on treballava va haver de tancar. Però és tan lluny! I sense conèixer ningú...Per altra banda li han ofert tantes facilitats... fins i tot un lloc per viure...
S'acaba el termini per contestar i finalment es decideix. Acceptarà i a veure què passa.
.........................................................................................................................................
El poblet és una preciositat. Rodejat de muntanyes, com de pessebre. Tranquil. Les classes les fa a l'Ajuntament. Té una colleta d'alumnes que hi acudeixen sortint d'escola. Tots parlen francès, però els pares han decidit que sàpiguen també català. Ella no sap ben bé encara les raons que els impulsen, però, és clar, li sembla prou bé.
Però se sent sola, molt sola. L'apartament que li han cedit li cau a sobre. No coneix ningú. No hi activitats socials. Les classes i la seva preparació li ocupen només una part del dia, però i com omple la resta d'hores? Passeja, llegeix, escolta música...
Així va passant el curs, amb dies curts i foscos. Però un bon dia arriba la primavera i la natura s'anima i els dies s'allarguen. I aviat l'estiu fa l'entrada triomfal i amb ell alguns estiuejants que canvien el ritme de la població.
Ara, pensa la Núria, ja podria marxar. Però és que ara hi ha una activitat que l'alegra: la ballada de sardanes que s'organitza cada diumenge (el dissabte a la tarda fan cursets d'ensenyament). Quina il·lusió! Pensa que haurà d'assabentar-se de qui promou tanta catalanitat. Però de moment gaudeix del que hi ha. A vegades hi ha una sola rotllana a la plaça, o dues a molt estirar. Una de nens aprenents i l'altra (petita) de gent forana, de joves que aprofiten les vacances per anar a veure la família (un d'ells és el monitor dels nens). És clar que no hi ha pas cobla, no. Música enllaunada i gràcies. Qui deu pagar? pensa, encara que en el fons li és igual.
Tota la setmana espera la tarda del diumenge.Aviat es fixa en un jove, potser no tan jove, que a cada audició volta per la plaça mirant, però sense prendre part a la festa. Fa indagacions. Sap que es diu Pere i que és vidu . Com que ella no té parella, un diumenge que com sempre el veu voltant per allà, s'atreveix a convidar-lo a ballar, però ell li diu que no en sap i que les classes les fan només per a nens. Tot rient ella s'ofereix a ensenyar-n'hi i s'hi posen solets en un racó per practicar.
En Pere explica a la Núria que és ell el que organitza tot el que té a veure amb la cosa catalana, en record de la seva difunta esposa que era de Girona. Ell és d'allà, diu, d'aquell poble, i la va conèixer quan ella va anar-hi de vacances, un estiu. S'hostatjaven en el piset on ara s'està la Núria.
De nou s'entenen una catalana i un francès i s´esborra la frontera entre la Catalunya Nord i la del Sud. A partir d'aquí la Núria i en Pere es troben cada diumenge, enllacen les mans i dansen, aviat al mateix compàs.
Així va començar una amistat que, com ja deveu imaginar, va anar progressant fins a acabar en casori. Tot gràcies a la sardana que va fer realitat, una vegada més, allò de: "Un poble que estima i avança donant-se les mans".
....................................................................................................
Confesso que us he enganyat. No podíeu conèixer la Núria, perquè aquesta no és pas una història real, sinó una fantasia nascuda del desig d'expandir la sardana entre dues terres germanes.