Unes paraules sobre l'art xinès.

CONTESTA AL SR. WANG ZHOU

Wang Zhou Ting ens ha admirat amb les seves explicacions sobre l'antic pensament xinès. I em demana pèrmís - a mí, que no sóc ningú! -per eixamplar la nostra erudició amb la prosecució del seu mestratge. I jo crec que el permís que em demana no li haig pas de donar. El senyor Wang se'ns va fer pesat -com ha manifestat algun lector- volent-nos explicar la seva ciència en breus pàgines i, a l'ensems, -afegeixo jo- va fer curt en les seves explicacions... perquè no s'ha de creure en la ciència infusa. La ciència, senyor Wang, tan sols pot ser coneguda a base de llargues meditacions i de pacients experiències.
Consegüentment, li prego que deixi d'explicar-nos històries xineses, que serien massa llargues, i deixi'm resumir a mi quelcom sobre el seu art, que intentaré fer amb brevetat, per no deixar els seus lectors amb les ganes de saber-ne quelcom.

Cal fer una prèvia observació sobre art, i és que a Occident, fins fa poc, els entesos desconeixien totalment altre art que el nostre, d'entre el qual n'hi havia un que era un model de perfecció, insuperable: l'art clàssic. Tant era així que la gran troballa de Picasso va ser el descobriment de l'art africà, i la gran troballa dels arquitectes de la Bauhaus va ser poder entrar a les cases japoneses. Abans de començar el segle XIX, els estudis artístics anaven força coixos d'altres coneixements que els occidentals.
Això no vol dir que, encara avui, es coneix poc l'art que s'ha fet al món durant mil.lenis i, per consegüent, s'entén poc. És molt humà jutjar malament i sense interès allò que no es comprèn, allò que no està conforme amb la propia manera de viure i de pensar.

Tanmateix, farem el què podrem en aquestes poques ratlles que seguiran.

L'art xinès és poderós i subtil. Poc realista, sacrifica sovint llurs creacions al simbolisme, o el que és igual, al somni, tot observant amb preciocisme la natura i evocant-la amb remarcable concisió. No és antropomorf, com el nostre d'occident. El seu art és essencialment intel.lectual, d'un gran refinament. Més encara: es revela en la totalitat de la vida diària dels xinesos.
L'elaboració de l'art ─ de la bellesa ─ no estava reservada tan sols al luxe ni a la cort imperial, sinó que es cercà en les coses més usuals, en els objectes familiars. Per això poden ser "art" elaboracions artesanals com les sivelles, les cassoles, les culleres, els plats, els estris de cuina. Els famosos bronzes xinesos foren estris de cuina emprats per a coure les ofrenes presentades als avantpassats del déus.
A l'art xinès autèntic es troba una severitat emocionant, una extraordinària simplicitat. Tot és essencial. Res no hi ha de superflu. La puresa de línia i de color caracteritza, en una paraula, el gran art de la Xina.

Cada religió que es va introduir a la Xina, hi aportà els seus símbols. El confucianisme: el dragó, el fènix, i l'unicorn. El taoïsme: el cèrvol, la grulla, el peix, i segells o cartonets simètrics. El budisme: el símbol de l'esvàstica i remolins de pregàries.

L'arquitectura és vasta, aèria, elegant... i monótona. Domina la "recepta". Dues teulades sense sostre interposat, amb quatre angles aixecadets als extrems, sembla que completin tot el seu saber. Pagodes octogonals, amb molts pisos: tres, quatre, cinc,... fins a quinze (reals o falsos), segons la potència econòmica del moment o la fe dels director de torn. Policromia.
L'escultura es limita a ornamentar: és alhora vigorosa i confusa. Representa dragons o núvols estilitzats.
En estatuària cal distingir els productes taoïstes, fins i tot vulgars, de les realitzacions búdiques, idealitzades i freqüentment refinades. Entre els bronzes famosos, cal esmentar el vigor de la dinastia Tcheou, i la gràcia dels exemplars de la dinastia Han (202 a.C ─ 20 d.C).
En pintura, l'artista xinès no fa distinció, com nosaltres, entre dibuix i pintura pròpiament dita. Per ells, un caràcter fet amb pinzell pot tenir tanta importància i bellesa com tot un quadre. Va excel.lir especialment en la monocromia. Observador pacient dels animals i de les plantes, virtuós de simplificació, el pintor xinès ignora, en canvi, el clarobscur i el que nosaltres en diem atmosfera, aquella màgia llumionosa que envolta una figura o una cara, i la perspectiva normal.

.... Per brevetat... "Fecit quot potuit. Facit meliore potentes".