Una troballa a les golfes

Aquella tarda de dimarts tenia molts deures per fer; de matemàtiques ens havien manat fer uns quants problemes que no hi havia manera de resoldre'ls, d'anglès m'havia d'acabar de llegir un llibre sobre la vida de no sé qui i a sobre, havia de fer una redacció de català de tema lliure. No sabia per on començar, perquè tot em feia molta mandra, així que vaig decidir provar de fer la redacció. Em vaig asseure a la taula del menjador a veure què se m'acudia, però de seguida el meu pare, que estava a la cuina fent un pastís, va engegar la batedora i la meva mare no va tardar massa a aparèixer amb l'aspiradora dient que volia netejar. Era obvi que allà no podria escriure de cap manera, així que vaig recollir les meves coses i vaig anar al pis de dalt, amb la intenció d'instal·lar-me a la meva habitació. Només pujar les escales vaig sentir la música que estava escoltant la meva germana a un volum considerable; vaig començar a perdre els nervis perquè per més que li expliqués a l'Alba, la meva germana, que tenia molta feina, que no tenia cap lloc on fer-la, que aquella música era horrible i que molestava, sabia que ella em contestaria de qualsevol manera i continuaria fent la seva.
Vaig continuar pujant les escales fins trobar-me davant la porta de les golfes: un lloc magnífic ple de trastos vells, de pols i de teranyines. Quan era petita m'hi passava hores jugant amb l'Alba i les meves cosines a pirates, a mares i pares, al playmobil i molts altres jocs, però mica en mica vam deixar d'anar-hi i feia com a mínim un any que ningú no hi entrava. Vaig dubtar un moment si entrar o no entrar, però finalment vaig posar la clau al pany i vaig entrar. Estava tot molt fosc, solitari i abandonat; tant, que feia pena. El primer que vaig fer va ser buscar unes espelmes que sempre havien estat guardades en un calaix d'un moble antic i que mai havia entès què hi feien allà, però que eren molt útils en casos com aquells. En vaig encendre un parell i vaig treure la llibreta i l'estoig, disposada a començar la redacció. Al cap de cinc minuts, quan encara no havia escrit mitja paraula, vaig sentir un cop de porta en una de les habitacions d'aquell mateix pis. Per un moment se'm va parar el cor, perquè em vaig recordar d'una de les històries que havia sentit explicar sobre aquelles golfes. La història deia que a meitats del segle XX, els amos de la casa, uns avantpassats meus, llogaven l'últim pis a persones que s'estaven al poble, ja que era gran i hi havia l'espai suficient per viure-hi. Un dia, un llogater que havia passat una bona temporada al poble, va desaparèixer misteriosament i des de llavors diuen que se senten sorolls i tot això. No és que em cregui massa aquestes històries, però em vaig espantar al pensar-hi.
Em vaig imaginar que un corrent d'aire havia tancat alguna porta i vaig tornar a pensar amb la redacció, que ara ja tenia tema: les llegendes que s'explicaven de les golfes. Sense adonar-me'n em va passar l'estona i començava a tenir gana. Vaig baixar a la cuina a fer-me un entrepà i ràpidament vaig tornar a dalt amb el berenar. Quan vaig entrar a les golfes, tenia una sensació estranya com si algú m'estigués observant, o com si alguna cosa hagués canviat en pocs minuts. No vaig donar-hi més voltes, i em vaig tornar a asseure a la butaca on estava. Vaig agafar la llibreta i el bolígraf disposada a continuar escrivint, però de sobte em vaig girar a la dreta i vaig veure un bagul gran i polsós que abans no havia vist. Estava encuriosida pel que hi pogués haver a dins i m'hi vaig acostar. Aparentment, feia més de 10 anys que ningú no l'obria i jo estava disposada a fer-ho; em va ser fàcil d'obrir-lo perquè no hi havia cap pany. Jo ja m'imaginava que em trobaria algun tresor amb moltes joies d'aquests de les pel·lícules - sempre he sigut una mica somiatruites -, però en contes d'això hi havia un munt de roba vella. Tot em semblava prou estrany com per deixar-ho estar, així que vaig començar a treure tota la roba fins que va quedar, al fons del bagul, una capsa de galetes. No m'ho vaig pensar dues vegades i vaig obrir la capsa; a l'interior hi havia una llibreta embolicada amb un mocador. Fullejant la llibreta vaig trobar un full que deia així:

16 de maig de 1957
Avui he arribat a Juneda, disposada a complir el meu objectiu. M'explicaré: jo sóc filla d'aquest poble, però quan tenia tan sols set anys, vaig haver de marxar amb els meus pares i el meu germà fora del país, per motius polítics en què estava ficat el meu pare. Al cap de 3 anys, la meva mare morí i el meu pare ens volia fer tornar a la nostra terra. El meu germà, que tenia 18 anys, decidí quedar-se a França, perquè li agradava més aquell país i jo no vaig tenir més remei que tornar a Catalunya amb el meu pare. Quan vam ser aquí, encara buscaven al meu pare i quan el van trobar, el van detenir i el van afusellar. Jo només tenia 12 anys i vaig fer cap a un orfenat de Barcelona. Mai vaig saber el motiu d'aquella mort que a mi em semblava tan injusta i és per això que ara em trobo aquí, intentant descobrir el meu passat. Com que en el poble ja no hi tinc cap familiar, he llogat una habitació d'una casa antiga. Demà començaré la meva recerca; tinc molta curiositat.
Carla.

La que de veritat tenia curiositat era jo, que no entenia què hi feia aquell bagul a les golfes de casa meva. Vaig continuar llegint el diari:

20 de maig de 1957
Avui he conegut un vell amic del meu pare, que m'ha explicat que van afusellar al meu pare per les seves conviccions polítiques, que en aquella època no eren ben vistes. La sorpresa ha estat meva quan m'ha dit que abans de marxar cap a França, teníem una casa molt gran que després va ocupar una família que s'havia quedat sense habitatge. Li he preguntat quina casa era, però ell ha dit que tenia pressa i que ja parlaríem. Estava convençuda que sí que sabia on era aquesta casa, però que no m'ho volia dir per estalviar-se problemes, així que m'he dirigit al bar del poble a berenar i he preguntat a l'amo pel que havia sigut casa meva. De seguida ha sabut de quina casa parlava, i m'ha indicat el camí. Seguint les indicacions d'aquell senyor, he arribat davant de la casa on estic allotjada; de seguida he pensat que m'havia equivocat, i com que estava cansada he decidit quedar-me a casa. Demà aniré al bar a demanar-li a l'amo que m'ho torni a explicar.
Carla.

22 de maig de 1957
Ahir vaig descobrir que la casa on m'estic era propietat de la meva família. Quan ho vaig saber, el primer que vaig fer va ser trucar al meu germà, que encara viu a França, per explicar-li que estic a Juneda i tot el que he descobert. Ell s'ha enfadat amb mi perquè diu que els temes del passat més val no remenar-los, i que en puc sortir malparada. Jo ni me l'he escoltat i, després de preguntar-li si ell en sabia alguna cosa, m'ha dit que no volia parlar més amb mi i m'ha penjat; estic convençuda que ell coneix tota la història.
- MARIA! ON T'HAS POSAT? - va cridar de sobte la meva mare.
- Sóc a dalt, fent els deures - vaig mentir.
Això em va fer mirar el rellotge; el temps m'havia passat volant. No podia seguir llegint aquella llibreta perquè havia de fer els deures, però no volia deixar aquell assumpte a mitges.
L'endemà, al sortir de l'institut, vaig anar directe a casa la meva padrina, a visitar-la, i vaig aprofitar per demanar-li que m'ajudés a fer un arbre genealògic que li vaig dir que m'havien manat a classe. El volia perquè hi havia una cosa que m'intrigava; era saber si la Carla, la noia del dietari, era avantpassada meva o no. Quan vaig tenir l'arbre genealògic acabat amb tots els noms, cognoms i les dates, em vaig quedar a berenar i mitja hora més tard vaig anar cap a casa meva. Un cop vaig ser allà, vaig anar directe a les golfes, a buscar el dietari i a mirar si els cognoms de la noia que figuraven a la tapa de la llibreta i els d'algun avantpassat meu coincidien, i no va ser així. Tenia el pressentiment de que aquella història va acabar malament, i vaig buscar la pàgina on m'havia quedat i vaig continuar llegint:

... Pel poble s'ha escampat que jo estic aquí i que he trobat la meva casa. Els que m'allotgen, s'ensumen alguna cosa i em donen presses perquè marxi. Jo no sé què fer, si queixar-me a l'ajuntament o marxar i oblidar-ho tot, cosa que seria haver desaprofitat el meu viatge. Em sembla que demà aniré a l'ajuntament a veure què hi poden fer.
Carla.

Ja no hi havien més pàgines escrites. Com que tenia ganes de saber com va acabar, vaig tornar a casa de la meva padrina i li vaig ensenyar tot el que havia trobat. Li vaig preguntar si en sabia res i ella hi va fer un cop d'ull i ràpidament va dir que no i va canviar de tema. Em va semblar que sí que sabia com va acabar, però no m'ho volia dir; potser era millor no remenar el passat i deixar-ho córrer. Però abans volia explicar als meus pares tot el que havia descobert, per si ells en sabien alguna cosa. Així que quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser buscar els meus pares i explicar-los tota la història. Ells em van dir que mai n'havien sentit a parlar; jo vaig insistir perquè si realment sabien alguna cosa m'ho diguessin, però ells em van prometre que no en sabien res. Vaig decidir, per més curiositat que tingués, deixar-ho córrer.
Al cap de 2 anys, mentre estava llegint un llibre a les golfes, vaig descobrir, entre mig dels mobles, una capsa antiga de galetes com la que havia trobat al bagul. M'hi vaig acostar i la vaig obrir. A dins hi havia un mocador. El vaig agafar i va caure un full que deia així:

24 de maig de 1957
Tot s'està complicant massa: a l'ajuntament no em van voler dir res del meu pare, i no trobo el meu diari. Em sembla que la família de la casa on m'estic ha trobat la llibreta i han llegit les meves notes. A més, resulta que aquell amic del meu pare no va ser tan amic seu, i a mi em té el mateix odi que tenia al meu pare.
Ara m'han vingut a buscar i he de deixar d'escriure. No sé qui pot ser, però tinc por i, sobretot, ganes de marxar.
Tan aviat com pugui faré l'equipatge i me'n tornaré a Barcelona. Potser hagués hagut de fer més cas al meu germà...
Carla.

No hi havia res més a la capsa, però ara la història havia quedat més o menys acabada. Vaig tornar a agafar el llibre i mica en mica em vaig anar oblidant d'aquella estranya història.