Compàs de cinc temps

Corríem i saltàvem, divertits amb el baf que sortia de la nostra boca. Volíem atrapar-lo i retenir-lo a les nostres mans, però quan, després de fer el gest de caçar-lo, obríem la mà, no hi havia res. Qualsevol cosa ens semblava divertida i, sobretot, gran. Anàvem sempre distrets, per això - i perquè els grans ens ho amagaven - no ens vam adonar del que estava passant al país. Vam rebre les primeres nevades de l'estació amb la il·lusió pertinent dels nens de set anys. Però amb les nevades va arribar tot de gent estranya, que duien penjat una mena de collaret molt gran i allargat, amb el qual feien molt soroll i molt mal. Uns anys més tard, quan ja havíem deixat la infància, vam aprendre a odiar aquells homes que ens havien pres la família amb els seus "collarets", que no eren res més que metralletes.

Hi havia paraules que em costaven d'entendre. Amistat, per exemple. Potser mai havia tingut ocasió d'entendre-la, o potser no ho havia volgut fer. Creia que el temps m'ajudaria a entendre tot allò que desconeixia. Però no podem creure en res. Aquella primavera en què plovia més que fer calor, em vaig adonar que tot se m'escapava de les mans: la gent, l'institut... Volia viure tancada, aïllada, sense donar explicacions de res a ningú; però al mateix temps volia algú al meu costat, algú que m'entengués i es cuidés de mi. Sabia que tot allò tenia un nom: l'adolescència era el que tan aviat em feia estar a dalt com a baix, i a la primavera, quan tot començava a florir, va ser quan em vaig adonar que les petites coses em començaven a importar de veritat.

Despullats. Fregant els pèls eriçats d'un cos valent amb una pell espantada, que busca refugi en l'abraçada tendra, cridant ganes de viure. Despullats, com dos arbres que veuria si la persiana no estigués abaixada. Amor, d'aquell que és fugisser, d'aquell que només dura una nit. Quatre cames entrellaçades que, sense moure's, estan corrent, fugint, somiant, en algun altre lloc. Final de l'espectacle. La pell, ja tranquil·litzada, agafa la corda de la persiana i l'estira. I allà baix, passejant, hi veu una parella que, pas rere pas, va fent cruixir les fulles sota els seus quatre peus.

Fa massa calor. Enyorem junts aquells temps en què anàvem a passar el riu amb els pantalons per sobre dels genolls. Ho enyoro tot. Ara, només m'he de preocupar d'anar a l'oficina, treballar, i preparar el menjar i la roba al meu home. Han marxat tots els dubtes i les pors, empesos per la monotonia. La rutina és una bola que em fa tirar endavant, sense deixar-me tornar enrere i sentir alguna cosa. Faig un càlcul aproximat dels estius que em queden i els imagino tots iguals que aquest. M'espanto; m'horroritza la idea d'acabar consumida pel marit i la feina. L'estiu, doncs, ha passat de ser un temps de vacances i diversió a ser la sentència del que hauré de fer els pròxims anys. No ho podré aguantar.

Després de tot, em sembla que tinc dret a pronunciar un "per fi". Ja està; el temps, com sempre, ha passat molt ràpid, massa. Vull tornar a néixer.
El compàs del qual ja se n'han tocat quatre temps està a punt d'acabar. Només he de suposar que algú seguirà tocant el següent compàs. I així interpretar la partitura. El cinquè temps ha acabat.