Boira

Va obrir la porta i, en posar el peu esquerre sobre la vorera, es va adonar que la boira que veia davant seu i que no li deixava veure què hi havia a l'altre costat de carrer era la mateixa boira que tenia posada dins el seu cap. Mentre caminava pas rere pas cap a l'oficina, no parava de donar voltes a aquella idea que feia temps que li voltava per dins i que en aquell moment acabava de veure clara: la seva vida estava completament emboirada. Ja feia temps que havia vist que no s'agradava, i no li agradava la vida que portava, perquè creia que era com tothom, que era terriblement típica. Anava fent, dia rere dia, sense saber per què, sense saber què l'empenyia ni què podia canviar perquè tot no fos tan avorrit. Es limitava a anar de casa a l'oficina, de l'oficina a casa, i a les nits sortia, bevia, arribava tard i esperava amb resignació l'esbroncada d'aquell noi amb el qual, sense saber encara per què, estava compartint la seva vida. Sentia fàstic i odi a la seva pròpia manera de ser. I, aquell matí, caminant cap a l'oficina, va veure clar el que feia anys que maldava per amagar: estava immersa sempre dins d'aquella boira que no li permetia veure-hi clar, que l'impedia estar bé. I va entendre que només vivia amb l'esperança que arribés aviat una primavera.