La carpeta verda

Cada dia igual, cada dia fa les mateixes passes. Les hi té controlades. D'aquí a dos minuts la veurà esperar-se a que el semàfor es posi verd, i el fet d'observar-la el posarà nerviós. Ella creuarà el pas zebra i caminarà carrer enllà; ell la seguirà amb una mirada viva, però a la vegada trista i anhelosa. D'aquí a dues hores ella tornarà a passar, aquesta vegada amb una carpeta verda sota el braç; ell, com sempre, es quedarà quiet, pacient, preguntant-se què hi deu haver dins la carpeta verda. Cada dia porta la mateixa carpeta, cada dia passa a la mateixa hora. Avui ella encara tornarà a passar una tercera vegada pel mateix lloc, i ell seguirà observant-la, però sempre en silenci. Quan ja l'hagi vist per última vegada en aquest dia, ell abaixarà el cap, es posarà les mans a la butxaca i començarà a caminar cap al mar amb la mateixa actitud de cada dia. Jo baixaré corrent les escales de casa meva i, esbufegant i nerviosa, el seguiré. Ell arribarà a tocar l'aigua del mar i jo, des de lluny, m'adonaré que avui també porta sota el braç la carpeta verda, la mateixa carpeta que hauré vist que portava la noia una estona abans. M'estranyarà, imaginaré que ell i ella han parlat i abaixaré el cap, em posaré les mans a la butxaca, i començaré a caminar en direcció contrària al mar. I, com cada dia, aquella carpeta verda em farà ballar el cap, em farà perdre la força que necessito per parlar amb ell; aquella carpeta verda farà que demà necessiti tornar a estar pendent d'ell.