Solitud

I mentre avança a pas lent, però ferm, pensa. El carrer a aquelles hores no va massa ple; millor. Va mirant-se la punta de les sabates, observant-se pas a pas. Al seu voltant, gent atrafegada, amunt i avall, criatures jugant... Ella, aliena a tot allò, pensant en com havia anat aquell matí. A classe, el mateix ambient de sempre, la mateixa gent... De sobte es para a pensar amb una dona que veu avançar en direcció contrària a la seva. Què deu estar pensant? Si no fos aquella barrera, aquell obstacle que ens impedeix saber què pensen les altres persones... Alhora va pensant en els estudirs; aquesta última setmana s'ha despenjat una mica... però la setmana següent ja anirà millor...
I sense perdre de vista la punta de les seves sabates, es pregunta què fa. Què fa cada dia quan s'adona que res funciona i no para de repetir-s'ho? Què fa limitant-se a parlar-ne amb ella mateixa? Què fa escrivint quatre frases inútils que no serviran ni per posar una mica d'ordre al seu cap? Què fa lamentant-se dia sí dia també de cada situació? Què està fent, a què està jugant?
S'acaba de creuar amb un noiet maco; alt, primet, senzill, d'aquells que li agraden. Esperava que aquell potser sí, que la miraria... Però no, ell s'ha limitat a girar-li el cap. Maleïts quilets de més, sempre fent-li la punyeta...
Ni se n'ha adonat que ja ha arribat a la porta forjada. A què espera? Què l'impedeix trucar al timbre?
I en el moment que ho fa, s'adona que tot és irreal, fruit de la seva imaginació.
I s'adona que se sent inútil aquí, arraulida al llit, amb una llum minsa i morta de son, escrivint allò que potser mai ningú llegirà, allò que mai ningú aconseguirà entendre, almenys amb el sentit que ella li vol donar.
I maleeix no ser capaç d'utilitzar la primera persona; sempre amagant-se darrere d'aquella tercera persona...