Paraules de foc

Vaig tirar el paper a la llar de foc i em vaig quedar quieta observant com les flames devoraven les paraules, no ho vaig poder evitar. Una llàgrima va caure per la meva cara, llavors vaig recordar el dia en què el vaig conèixer. Era una tarda del mes de març, jo havia quedat amb les amigues per anar a fer un tomb i va donar la casualitat que aquella tarda feien una trobada d'armats de tot Catalunya. Jo no en sabia res, i mentre maleïa als armats perquè ocupaven tot el carrer Major, el vaig veure. Anava vestit de guerrer, amb l'escombra aquella al cap, però li vaig poder veure la cara, era tan guapo!

Jo anava desfilant, pendent de no perdre el ritme, ara el dret ara l'esquerre, quan vaig veure una noia molt bonica envoltada de "lloques". Segur que ella no era com les altres, se li veia a la cara. Cada cop estava més nerviós, perquè ella no deixava de seguir-me i mirar-me; jo també la mirava. Així vam arribar al final del recorregut, i al cap d'una estona ella se'm va acostar.

Primer de tot, encara que em feia vergonya, li vaig preguntar d'on era i per què feia d'armat, tenia curiositat. Em moria de ganes d'abraçar-lo, però no podia ser, m'havia d'esperar. Les meves amigues van marxar sense avisar, no sé on, i els de la colla d'ell també se'n van anar. Ens vam quedar sols i, com que no sabia què dir, li vaig proposar d'anar a prendre alguna cosa.

Vaig acceptar encantat. Tot i anar vestit d'armat, perquè l'acte no s'havia acabat i no m'ho podia treure, no em va fer res entrar al bar d'aquella manera; jo volia estar amb ella. Vam passar l'estona xerrant, no me'n recordo de què, però si una cosa estava clara era que ens enteníem. Quan va ser l'hora, vaig tornar amb els "colegues", perquè havíem de tornar a desfilar.

Ell se'n va anar. No trobava per enlloc les amigues, així que em vaig quedar sola; al cap i a la fi m'era igual, jo era feliç. Vaig seguir-lo tota l'estona, no podia deixar de mirar-lo; ell em dirigia mirades de complicitat. En arribar els armats a l'avinguda Blondel, l'acte va finalitzar, i jo em vaig quedar quieta on era, esperant no sé què.

Em vaig anar a canviar tan de pressa com vaig poder, i vaig tornar a aquella avinguda a veure si ella hi era. Me la vaig trobar dempeus, mirant encara cap al lloc per on jo havia marxat. La vaig saludar, i amb l'excusa que estava afamat, vam anar a fer una pizza. Ella parlava i parlava, no em calia buscar temes de conversa, i em limitava a dir que sí i de tant en tant intervenir en aquell monòleg.

Era un noi una mica callat, però no per això deixava d'agradar-me. Vam sortir de la pizzeria i li vaig proposar d'anar al riu; a ell li va semblar bé la idea així que hi vam anar. Feia una nit preciosa, hi havia lluna plena i a més el cel estava ple d'estrelles. Allà a la gespa, estirats un al costat de l'altre, em vaig adonar que l'estimava. I li vaig dir.

Em vaig quedar quiet, sense saber què dir. Era evident que jo també me l'estimava, però no li podia dir. No sabia què em passava, era com quan en un somni vols parlar i no et surt la veu; però no em va caldre dir res. Se'm va acostar i em va fer un petó. Encara vam estar-nos una bona estona allà al riu fins que la meva mare, tan oportuna com sempre, em va trucar per dir-me que anés pensant en tornar a casa.

Em va donar el seu mòbil i el messenger, i jo el meu. Com que les amigues havien desaparegut i ell se n'havia d'anar, vaig decidir marxar jo també. El vaig acompanyar a casa seva i després vaig anar cap a la meva. Aquella nit em va costar agafar el son, tenia com un pessigolleig per dins que em feia estar nerviosa, i no podia deixar de pensar amb ell.

L'endemà no em vaig poder estar de trucar-la; m'encantava sentir la seva veu. I així van anar passant els dies, ens vèiem sempre que podíem i ens trucàvem gairebé cada dia. Al cap d'un o dos mesos, hi va haver un dia que havíem quedat que em trucaria i no ho va fer. Vaig pensar que se n'havia oblidat i no hi vaig donar més importància. Però es va estar una setmana sense trucar-me, i jo no la volia trucar per por que em digués alguna cosa de l'estil "M'he cansat de tu" o "No t'estimo com tu m'estimes a mi" o una frase d'aquestes. Em vaig cansar de no saber res d'ella i la vaig trucar.

Em va sorprendre la seva trucada, no sabia què dir. La veritat era que m'estava cansant d'ell, a vegades es feia massa pesat i em costava aguantar-lo. Ell estava fatal, li notava a la veu, i vaig deixar que parlés. Em va dir que m'estimava molt, i que aquella setmana s'havia adonat que no sabria què fer sense mi i em va preguntar què carai passava. Jo no tenia més remei que explicar-li com em sentia, i ho vaig fer, però amb delicadesa. Ell em va demanar perdó i va dir que procuraria no fer-se pesat i, per sort, em va fer entendre que només ho feia per amor.

Sort que ho va entendre, perquè sense ella estava perdut. Aquells dies van tornar a ser com els primers, passàvem hores i hores plegats i estàvem tan bé! I així vam passar uns quatre mesos més, fins que vaig tenir un maleït accident amb la moto.

Recordo el dia que m'ho van dir com si fos avui. Normalment en aquests casos et truquen de l'hospital, la policia o et truquen els mateixos pares, però a mi m'ho van dir d'una manera diferent. Estava sola a casa i em va semblar sentir un cop a la porta; per un moment em vaig espantar, però em vaig dirigir cap a la porta. Havien passat una nota per sota la porta, i tot plegat em semblava tan estrany... Vaig obrir el paper, que estava plegat per la meitat i escrit a mà. Era un amic d'ell qui m'escrivia i m'explicava que el meu xicot havia tingut un accident amb la moto. També em deia que no tenia valor de dir-m'ho a la cara, per això m'enviava aquell paper, però que no em sabés greu. Al paper hi deia l'hospital i l'habitació on estava, i no vaig dubtar ni un segon a anar-hi. Quan hi vaig arribar hi havia l'amic, que només veure'm em va abraçar; "alguna cosa va malament" vaig pensar. Aleshores em va dir que havia entrat en coma. En coma? No, merda! No podia ser, ell no, se n'havia de sortir, no m'ho podia fer això. Què faria sense ell? No vaig saber què dir. Vaig entrar a l'habitació i em va fer tanta pena veure'l allà, estirat, connectat a tantes màquines... Vaig provar de parlar-li, però em sentia inútil, així que vaig marxar. Me'n vaig anar a fer un tomb, sense voler anar a cap lloc, sola, voltant pels carrers d'una Lleida que aquell dia semblava trista. Vaig arribar a casa i, com suposava, no hi havia ningú; millor. Sense saber ni què feia, vaig anar a buscar la carta que m'havia enviat el seu amic. Vaig tirar el paper a la llar de foc i em vaig quedar quieta observant com les flames devoraven les paraules, no ho vaig poder evitar. Una llàgrima va caure per la meva cara...