Per tot allò que ens pot canviar la vida...

Ja m'agradaria a mi poder dir que el passat ha quedat enrere amb la certesa de que és veritat. Però no, des d'aquell maleït accident, res ha quedat enrere. Des del llit de l'hospital penso, dia sí dia també, en què estaria fent si no hagués tingut l'accident. O si no penso que si hagués sigut més lleu, potser estaria corrent pel carrer i pensant que el passat ha quedat enrere. Cada dia em ve a veure gent, fins i tot amigues de la meva mare que no conec de res, i m'expliquen les seves batalletes. Una dona em va dir que quan tenia 9 anys, més o menys com jo, un gos d'aquells grossos la va mossegar; li van haver de posar 10 o 20 punts i es va estar unes 3 setmanes a l'hospital. Però ella ara viu amb normalitat, no s'ha de quedar tants mesos com jo en aquell llit! Després un altre home em va explicar que, volent-se fer el valent, estava pujant a un arbre quan una branca es va trencar i va caure. Es va fracturar la tíbia i el peroné d'una cama i al braç no sé què li va passar, però diu que s'ho va passar tan malament perquè va haver d'estar dues setmanes a l'hospital sense poder sortir al carrer. "Mira'm a mi!" vaig pensar. L'única visita que em va agradar - a part dels meus pares i el meu germà, que sempre estan aquí - va ser la d'una amiga del meu pare que anava amb la seva filla, una nena de la meva edat. Els pares es van posar a recordar "vells temps", que en diuen, i quan la nena aquella va notar que no hi pintava res en la conversa se'm va apropar i em va preguntar si era "guai" estar a l'hospital. Li vaig dir que per un dia o dos sí, perquè tothom està pendent de tu, però que a la llarga te'n canses. Ella em va dir que havia passat una nit a l'hospital quan tenia 5 anys, perquè li havia agafat una infecció rara i no sabien què li passava, però que ara ja era cosa del passat. Com que els pares ja no sabien què més dir-se van dir de marxar, i la nena em va prometre que em vindria a veure més sovint. Tota aquesta gent que ve es pensen que em fan un favor explicant-me les seves històries, perquè creuen que així no em sentiré tan diferent; però la veritat és que favor no me'n fan cap perquè veig que ells, per molts entrebancs que hagin tingut, se n'han sortit; en canvi jo no podré dir mai que el passat ha quedat enrere, perquè per a mi serà sempre un present que no puc canviar.