Una tarda moguda

Un relat de: Mercè Bellfort

UNA TARDA MOGUDA


La cua del cine donava la volta a l´illa de cases. Gent de totes les edats delirava per donar un pas més i acostar-se a la taquilla per comprar la seva entrada.
Es tractava de l´estrena d´una pel·lícula de terror que prometia superar l´alt llistó posat per altres pel·lícules de la mateixa temàtica.
Les taquilleres no donaven l´abast despatxant. Se les veia suar el seu sou de valent. Mai s´havien trobat en una situació tan extrema i fanàtica com aquella.
En qüestió de mitja hora l´acumulació de la gent era de tal envergadura que els revisors obriren les portes de bat a bat perquè tothom pogués accedir a la sala sense prendre mal.
Les butaques quedaren plenes, fins i tot, les de primera fila que tothom acostuma a rebutjar. Estava a punt de començar la projecció de la pel·lícula i d´apagar-se els llums quan els espectadors varen sentir un crit infernal. Encara no havia començat la sessió i, en canvi, entre el públic, aparegué un home amb tota la cara sagnant. La gent del seu voltant no entenia res del què passava. L´home estava inconscient i ràpidament se´l va treure de la sala per no provocar el pànic entre el públic.
Els llums eren oberts i l´estrany era que ningú veié res del que acabava de succeir. Finalment es van apagar els llums i es feu el silenci. Molts nervis i moltes expectatives creades davant l´anunci del títol de la pel·lícula: "Muertes inesperadas".
Les primeres imatges van resultar esgarrifoses, doncs el primer mort que va aparèixer a la pantalla tenia la mateixa cara de l´home que acabaven de retirar del cinema.
Inconscientment tothom va pensar el mateix:
- El segon mort podria ser jo- pensà una espectadora.
Allò no tenia ni cap ni peus, però el cas és que l´assassí de la pel·lícula va estrangular una dona que era la còpia de la que tingué aquell pensament terrorífic.
Efectivament, tot i que la foscor no permetia veure gran cosa, algú s´adonà que una dona grassa de la sala queia en rodó pel terra amb un senyal vermell al voltant del coll que evidenciava la crua realitat.
Allò ja era massa! Què estava passant? El que veien a la pantalla succeïa realment. Allò sí que era terrorífic!
Els crits i la desesperació de la gent van provocar la interrupció de la cinta. Tothom volia sortir com fos, però les portes de sortida i d´emergència estaven tancades.
Mentre corrien i les empentaven amb totes les seves forces se sentí una veu greu en off que s´adreçava als aterrits espectadors.
-La pel·lícula- deia la veu- tot just acaba de començar. Les portes s´obriran quan llegeixin "FIN".
Quin malson! Per descomptat, ningú estava disposat a veure cap final. La fugida era la solució.
Un espectador va tenir la sang freda d´adreçar-se a la "veu" per preguntar:
-Qui és el sonat que acaba de donar aquestes instruccions tan macabres?
Silenci absolut. Passats uns llargs segons la "veu" respongué:
-Sóc el Director de la pel·lícula. Tinc un gran interès per experimentar en directe la meva creació.
Ara me n´adono per què els crítics em diuen que sóc un director terrorífic. Sé el que m´espera fora però no me´n penedeixo. Mai es podrà negar que un geni com jo ha aconseguit unir ficció i realitat. He sembrat el terror entre vostès i aquest era el meu gran objectiu.
Els agents de seguretat obriren les portes i la sala quedà buida en un tres i no res. Quin horror!
Ben segur que la gran majoria optaria per no posar mai més els peus en una sala de cine. A no ser que fos per veure "Bambi" o "La Blancaneus".

Comentaris

  • aixó és cinema[Ofensiu]
    marsil | 05-07-2007

    Fantàstic. Es nota que t'agrada un niu el cinema, saps mol bé que és una sala de cine. De tot el que porto llegit, és el millor. No ho puc assegurar, però crec que tenies un mol bon dia, estaves "UP", i crec que dona una imatge mol aproximada de tu, de com "eres" en realitat, amb empenta, res de "melindres".

    Un petó