Una tarda de dilluns qualsevol.​..

Et tinc al meu davant. Et miro, em mires, i m’abraces. Amb les mans, gesticules animosament, mentre m’expliques que marxes d’excursió a l’endemà, que l’Almaz no juga amb l’Aroa i que l’Oriol està malalt. I els teus ulls, ben recolzats sobre els meus, expliquen més enllà dels mots que no dius. Continues parlant, amb la teva llengua a mig fer i paraules amb poca forma. I de cop calles. I em mires. I jo et miro... i m’abraces. Tan increïble és la sensació, que gairebé ploro. Perquè tu, em mires i m’abraces. Perquè ets tan meva, que el temps hauria d’aturar-se just en aquest instant. I recordo llavors, perquè vaig voler ser mare... I el món que ens envolta ha quedat reduït a tu i a mi. Perquè et tinc ben agafada i sento la teva galta fregant la meva.


I vas darrere meu. Puc sentir-te les passes mentre em moc per la casa amb presses, preparant sopars i feines per demà. Però em giro i et sorprenc. T’agafo en l’aire i esclates a riure dient qualsevol frase que ens has sentit dir... i que pronunciada per tu, es torna absurda i graciosa. I rius tant, i ets tan feliç, que tot sembla il·luminar-se, que tot pren un altre color. I penso si podries allunyar el mal només amb el teu somriure, que ho avarca tot, que ho inunda, que omple les quatre parets d’una felicitat que només transmets tu . Perquè tu rius, perquè tu m’abraces. Perquè tu em mires, i m’abraces.


Em dius que tens son; que el pipi no surt. Em dius bona nit, i et veig desaparèixer tan segura sobre les teves passes, que puc imaginar-te dins del teu petit món, espantant monstres i personatges de conte. Segurament, dormiràs tota la nit... I mentre en silenci, començaré a apagar els llums, sentiré com em dius una nit més: “La porta noooo”