Tornar a començar

No estava del tot segura si l’única cosa que havia posat en marxa era l’assecadora. En el moment en que sentí el soroll del motor, tingué la sensació que alguna cosa més començava a rutllar. Vingueren a la ment tot un munt de sensacions que havia retrobat... l’abraçada càlida dels seus fills, el primer raig de llum que s’escolava per la finestra, el valor de l’amistat, els sospirs de plaer després d’esclatar a riure, el primer petó... després que tot acabés. Una carícia que deia queda’t.

El vent se’n duia a trossets la seva història.

Vestida amb texans i camisa ampla, amb un cinturó que li donava encara un aire més juvenil, i un somrís sense sentit als llavis, sortí de compres sabent que no patiria pels diners. La vida començava a donar-li un respir i estava disposada a inspirar amb força l’aire amb sabor a primavera que se li presentava al davant. Va mirar-se capritxosa alguns dolços; tants anys lluitant contra uns quilos de més i avui estava decidida a saltar-se les regles. Segurament, duia un parell de dies sense menjar, ni tan sols era capaç de recordar-los. Víctima potser d’uns nervis inexplicables, havia dormit poc, menjat insuficient i pensat massa.

El vent se’n duia a trossets la seva història.

Tornà a casa. Obrí finestres, canvià llençols, ensumà l’aroma a normalitat que s’escampava per tots els recons. Recordà de sobte aquell escrit sense acabar que havia deixat penjat al seu PC. Aquest era un bon moment per tornar-hi.... Ni tan sols recordava el fil però els seus dits ballaven sobre el teclat, sense conèixer massa bé les paraules però sí les idees. Mentre escrivia, el món semblava desaparèixer i les hores marxaven sense demanar permís. Es feia tard.... L’esperaven.

El vent se’n duia a trossets la seva història.

Pintà de color rosat les seves galtes i pentinà de nou els cabells sense recollir. Baixà amb lleugeresa les escales i muntà al cotxe que l’esperava just al davant. Aquella tarda, buscarien riures entre el passat, i frivolitzarien amb gràcia sobre el present. Imaginarien un futur incert, i com sempre, mirarien de resoldre el món entre cafès i olors a tot i a res..... La seva nova vida era molt més que acceptable. Ara sí tornava a tenir el control. Avui per fi sabia que els errors del passat no perjudiquen el present; que la vida és una successió de fets que ens permeten caminar i que cal mantenir-se en peu. I que tot allò que anem vivint dona un sentit al nostre futur.

El vent havia dut per ella una nova història.