No hi hauran més t'estimo

No hi hauran més t’estimo, ni l’escalfor dels teus dits estremirà la meva pell. No hi hauran més t’estimo, ni les claus a la porta m’avisaran que has arribat, ni vindràs a trobar-me en la foscor per oferir-me la calidesa de la teva abraçada. La teva tassa de cafè enmig de l’aigüera, no romandrà més, ni hi haurà taula parada per dos, ni caldran espelmes per adornar amb tendresa al nostre sopar improvisat. No hi hauran més t’estimo, ni els teus peus freds es creuaran amb els meus sota els llençols, ni els teus petons em despertaran mai més de matinada. Mica en mica, caldrà que tregui les fotos i faci desaparèixer de l’armari les teves camises de tons clars. M’esforçaré en no fer més preguntes, ni en voler esbrinar els motius, i entendré que la vida seguirà ara sense tu. Perquè no hi hauran més t’estimo, ni em faràs plorar al sorprendre’m amb mots delicats i promeses de futur.


No hi hauran més t’estimo, ni em somriuràs de lluny quan entre la gent, ens trobem amb la mirada... tu allà, jo aquí. No hi hauran més t’estimo, i la roba per rentar no durà més el teu nom, ni discutirem per la rutina imposada, ni buscarem la passió entre hores que cal inventar. El teu perfum sense consumir, em recordarà que has marxat... per sempre. No em trucaràs a deshores per dir-me que m’enyores, ni em faràs emocionar amb el teu email escrit de bon matí.


Et guardaré per sempre en el meu record, imaginant-te accelerant en aquell encreuament, mentre el cotxe que no vas veure, va envestir-te i va fer desaparèixer els teus t’estimo per sempre més. La nota que duies dins la butxaca parlava de mi. No hi hauran més t’estimo, però les teves darreres paraules, van firmar un pacte d’amor per sempre. No hi hauran més t’estimo però et faig la promesa de retrobar-me amb tu més endavant, i recuperar tots els t’estimo que a partir d’ara quedaran callats.