Llimones en un llimoner

Tot i que es plantejava sovint deixar-ho estar, el cert és que cada cop que la feia riure, anhelava estar de nou entre els seus braços. De fet, no sabia si volia res més… En tenia prou amb poder riure al seu costat. En els darrers dies, havia viscut moments intensos i alegres; moments irrepetibles, apassionants; moments que no hagués volgut canviar per cap altre.... I ell no n’havia format part. Això la feia considerar, cada cop amb més insistència, la idea de deixar-lo anar, si és que mai havia estat realment seu. El temps, que anava passant sense modificar gaire les coses, arrossegava tan sols la rutina d’un dinar cada quinze dies, i la clandestinitat ridícula dels que amaguen què sap què.

Però ell apareixia sempre per fer-la somriure, i ella acabava fent-li de nou un espai dins la seva vida, reconeixent-lo un vegada més com un bon amic, un bon amic amb matisos.... Podia mirar-lo als ulls i sentir-lo tan a prop, que es preguntava si no era ell tot el que ella desitjava; si un home hagués de fer niu al seu llit, hauria d’assemblar-se a ell. La connexió que s’establí des del primer dia, havia donat pas a una confiança peculiar, que sospitava no seria fàcil de trobar amb ningú més. Podia perdre’s en l’aroma de la seva pell mentre ell pronunciava amb ironia i un accent exagerat la marca del seu perfum. Podia descordar-li amb poca traça la camisa, mentre ell, només pel gust de dur-li la contrària, li retirava les mans per acabar rient de la seva brusquedat. Podia recórrer-li el coll amb els seus llavis, mentre ell li recordava amb una gràcia sorprenent, el llistat de dones que ho havien fet abans. I ella, amb la indiferència pròpia dels que han deixat d’esperar i s’han cansat d’apostar fort, alçava la veu per discutir sobre si aquell era el moment adequat per recordar-les una a una.... Havia intentat treure a passejar aquella relació singular, però ell s’havia negat sempre, i ella avorrida de veure’s sempre en els mateixos escenaris, havia acabat acceptant que no hi hauria més enllà, i que calia prendre un altre camí que havia de dur-la, ben segur, lluny del seu costat.

Van trigar en posar un petó en cada acomiadament. Freda ella, excessivament fred ell, durant mesos havien definit els seus adéus en forma d’un lleu moviment de cap. Un any i mig més tard, eren capaços de fer-se un petó ràpid en separar-se fins el proper dia, que no concretarien probablement fins unes hores abans de trobar-se..... Un espai de temps massa ample, en el que ella tornaria a plantejar-se si no seria molt millor deixar-ho estar.

De manera natural, el final havia començat a escriure’s.