Partir la vida en dos

Un relat de: Susanna Medina
Diumenge passat vaig sentir que era el dia Internacional contra la Violència de Gènere. Estic segura que tots estem molt sensibilitzats amb aquest tema, i ens tirem les mans al cap quan sentim aquell individu que ha acabat tirant la seva dona per la finestra o ha estat capaç de prendre foc a la seva ex-parella enmig del carrer. El típic cas de l’home que acaba fotent-se un tret després d’haver mort als seus fills i que tots pensem que en realitat estava mig boig. És possible, que molt dintre nostre, encara ens quedi un raconet per malpensar per què aquella dona no l’havia abandonat abans, i que potser es podia haver evitat si ella s’hagués plantat a temps i l’hagués posat al seu lloc. És això el que considerem, el que estem disposats a acceptar com a violència de gènere. Ens han venut la imatge de la pobra dona feble, baixeta i de poc pes, tirada pel terra mentre la seva parella la fa sagnar a cops de puny, i en els nostres pensaments, fins i tot dibuixarem amb una barba poc cuidada, ulls encesos i un somriure malèvol i sense escrúpols, al seu contrari. I encara ens fan creure, que l’episodi acaba amb un anell comprat precipitadament per fer-se perdonar o un ram de flors que la sorprendrà mentre esmorzi a l’endemà amb llàgrimes curosament guardades sota el tovalló.


El que surti d’aquest cànon, no respondrà al que considerem maltractament. Ens oblidem que aquests incidents no comencen directament per una pallissa, ni que els insults més humiliants no es pronuncien de cop i volta.... És un camí que s’ha anat obrint, gairebé sense adonar-nos, que comença amb un “no siguis tonta”, o una mirada que es clava de manera ferma i contundent i que fa saber a la víctima que allò que ha dit o ha fet, ha provocat l’enuig del seu potencial maltractador. Ningú no rep una bufetada sense plantar-se; cal tenir en compte que aquella bufetada ha estat el resultat final (malauradament, no un final definitiu) d’un seguit d’empentes sense importància, d’algun crit desmesurat, d’alguna bronca sense massa sentit que la farà dubtar sobre si hi havia raons per haver estat provocada. En definitiva, la víctima haurà normalitzat aquella situació fins el punt que el dia que ell li aixequi la mà o l’escridassi amb un insult a la seva honorabilitat i qüestioni la seva vida sexual amb un llistat d’homes impensables, ella molt probablement, acabarà restant-li importància, pensant que potser només es tracta d’un mal dia o que no passa per una situació fàcil.


Som tants els que assistim sense saber-ho a panorames tan desoladors.... Però fins que no en parlin a les notícies, no ens escandalitzarem. Sentirem impassius darrere la porta dels veïns algun crit massa elevat, i observarem incrèduls per l’espiell (únicament pel morbo que ens donarà comentar-ho amb al resta de veïns) com aquella dona surt en pijama plorant escales avall. Ens escudarem pensant que no ens podem ficar en temes de parella, que després ells ho arreglen i nosaltres quedem esquitxats. Excusarem al nostre company de feina, al nostre amic, al nostre fill, al nostre gendre, o al veí que creiem conèixer bé. I és que “Tenim la pell molt fina” o “... deixa-la córrer a ella també, que jo he vist com arriba passades les 22 h i ves a saber qui se’n fa càrrec del nens... El seu home és un tros de pa!” Caurem en la trampa de pensar que un insult respon a algun motiu, que un cop de porta que la fa tremolar no és més que un escalfament; en el millor dels casos, encara voldrem pensar que és d’aquestes baralles passionals, del que s’alimenta la relació d’aquest parell.


Quan la víctima, mica en mica, es troba cada cop més petita, quan reconeix la por al sentir la clau que gira a l’altra banda de la porta, quan es fa l’adormida per tal d’evitar un enfrontament quan el seu marit s’enfadi davant la negativa d’una nit d’amor a la que ella ni té ganes ni podria accedir pel rebuig que li provoquen els seus petons; quan haurà deixat de ser qui era, o potser qui no va poder arribar a ser mai, és possible que es trobi submergida en una rutina poc agradable però que ja haurà fet seva . Lluitarà perquè la seva imatge continuï sent la de la dona forta i valenta que pot amb tot, la que porta el control dins de casa. Sortirà al carrer amb un somriure de pam a pam, perquè encara no serà conscient del que està passant.... No tindrà dret a equivocar-se perquè haurà de sentir-se durant hores que ha pres la decisió errònia, tot i que ningú més va voler ajudar-la a triar-ne cap altra. I per això es guanyarà a pols l’etiqueta de controladora. I ella no vol controlar, i no vol haver de decidir cada pas, ni ser ella la que ha de dur els números, ni triar el menú, ni organitzar sola les vacances que ben segur, seran qualificades com una despesa innecessària i frívola. Ella només vol ser dona, persona, només vol que se la tracti amb respecte i veure com és estimada de la mateixa manera que ella és capaç d’estimar. CORRECTAMENT.


I un dia, la dona que vol ser, es decideix a prendre decisions. La decisió de la seva vida, que la farà trencar amb la rutina poc agradable però que ja havia fet seva. Aconseguirà dir amb la boca petita, i mitja veu, l’infern que creu està vivint. I es troba amb la família, amb els amics, amb els veïns, amb els coneguts que preferiran no entendre-la i potser ni tan sols prendre partit, perquè la víctima haurà bordat tan bé el rol de dona forta i valenta, que més aviat podria ser ella la que hagués sotmès a qualsevol home a un paper secundari i humiliat. Paper al que ell mateix haurà volgut arribar, i que li ha estat més còmode per tal de no prendre mai cap decisió i tenir l’excusa perfecte per rebel•lar-se quan toqui, a cop de veu, a cop d’insult. Molt probablement, quan ella decideixi abandonar-lo, ell farà arribar un missatge que amenaçarà amb treure’s la vida.... sense saber-ho, el missatge li passarà factura a la víctima, i girarà la truita fent del maltractador, una víctima. Ella encara ho tindrà més difícil.



Però ella que ha sentit el plor dels seus fills, no entén com la seva mare, com la gent que l’envolta, que també van sentir el plor d’uns nens enmig d’una baralla que no haurien d’haver viscut, ara es neguen a obrir els ulls i recolzar-la. No entén com la seva família no troba gaire estrany que aquell home que acaba de deixar el pis, ha deixat fotos trencades, objectes pel terra, un desordre tal que a punt ha estat de trucar als Mossos pensant que li havien entrat a robar. Com és possible que la gent que l’envolta, no la recolzi empenyent-la a prendre les accions necessàries per aturar a aquella bèstia. No entén per què ho excusen tot... No entén com la mateixa gent que ara sembla no creure-la, surt al carrer per protestar en contra del maltractament, i tirant-se les mans al cap quan sent que una nova víctima ha mort a mans del seu ex-marit o de la seva parella actual. No entén perquè tot el que ella ha viscut no està castigat amb una pena de mala consciència i anys de remordiments. No entén com encara es necessita un blau a l’ull, uns quants punts al llavi o una mà envenada perquè la gent assenyali amb el dit a aquell individu que ha fet del maltractament una rutina que a ella li ha partit la vida en dos.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Susanna Medina

Susanna Medina

17 Relats

24 Comentaris

17280 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Què dir sobre mi?? Que em sento feliç, que tinc un bon matalàs en forma de persones meravelloses, que soc mare, que vaig fer un salt del que no me’n penedeixo, que de vegades ploro, que de vegades ric, que m’encanta cantar i la música...

Que tinc un grapat de coses per explicar i que m’encanta captar els moments en forma de paraules. Que he descobert que la vida pot ser un malson però que depèn de nosaltres canviar-la. Que m’agrada que el sol em toqui la cara; que soc romàntica, que m’encanta un bon sopar acompanyat d'espelmes i una bona conversa. Que el vi m'agrada en copes petites, i l'aroma a canyella em recorda a la infantesa.

Que puc donar però també m'agrada rebre. Que la pluja picant a la finestra produeix una melodia fantàstica i que aquí estic de nou, disposada a continuar posant paraules a tot allò que m'envolta.