Una lectora obsessiva

Un relat de: Josoc

Sempre m'ha agradat llegir. Des de petita m'han obsessionat els llibres. Vaig estudiar per bibliotecària. La biblioteca era casa meva i els llibres els meus amics. Ells em donaven, creia jo, tot el que necessitava. Amb ells "vivia" amor i aventura, em desplaçava a terres llunyanes i fruïa aprenent la vida d'animals i plantes. Què més podia desitjar? Poc a poc m'anava distanciant del cercle d'amics i familiars. No em feia falta ningú, si tenia llibres a l'abast. Era a través de la premsa que "vivia" el que passava al meu entorn i a tot el món. Era amb les biografies dels seus autors que "sentia" la música. Em deien "solterona" i "rata de biblioteca", però no m'importava. Jo era feliç.
Fins que un dia, a conseqüència d'un accident de cotxe, vaig perdre la vista.
Us estalviaré les incomptables visites que vaig fer a clíniques i hospitals i que diferents metges em van fer a mi. I les esperances i desenganys que cada una d'elles em produïen fins arribar a la resignació davant l'inevitable. No hi veuria més, mai més.
Algú es pot imaginar la meva desesperació? Amb els ulls ho havia perdut tot. La meva vida ja no tenia sentit, però no obstant, calia continuar vivint. Per a què?-em preguntava- Com?
Vaig anar a un centre de recuperació. Allà, per primera vegada, vaig sentir la necessitat de fer amics, vaig sentir el calor humà i la comprensió. Vaig donar i rebre ajuda. M'anava sentint més humana dia a dia, menys "bicho raro", ves per on, que abans. Allà, al centre, era una més.
Aviat però, l'obsessió per la lectura em va tornar a burxar. No sense esforç, vaig aprendre Braille (gràcies senyor Braille!) i en poder tornar a llegir vaig reviure del tot. La lectura em recordava, amb les seves descripcions, la brillantor de les estrelles d'una nit serena. Amb ella vaig recuperar el plaer de "veure" un cel blau i un bosc ple de verdor. I les faccions dels herois i les heroïnes de les narracions que omplien els meus dies, em resultaven molt més clares que les dels meus nous amics de carn i ossos que podia tocar.
No sé quants anys em queden de vida. M'agradaria escriure almenys un llibre, que deixés constància del meu pas per la terra, ja que no ho faran per mi ni els fills ni els néts que no he tingut. Avui dia, gràcies a les noves tecnologies, és possible tant llegir com escriure , per als cecs. Amb limitacions, és clar, però els de l'Once ajuden tant com poden, facilitant cursos i possibilitant l´ús de màquines adequades. Però em pregunto: com podria jo escriure un llibre, sense poder descriure cap paisatge,cap entorn de l'acció? Jo que havia gaudit tant de les descripcions d'autors com per exemple Josep Pla! Jo que m'imaginava veure allò que se'm descrivia, que em semblava haver estat en qualsevol ciutat o fins i tot país, pel sol fet d'haver llegit llibres que en parlaven! Quina mena de llibre podria jo escriure, tot i superant la dificultat d'aprendre a fer-ho en Braille i de tenir l'oportunitat de disposar de la màquina adequada? Un llibre limitat, fosc... valia la pena de considerar aquesta possibilitat?
A qui podria interessar ?No m'han passat gaires coses extraordinàries a mi, de fet només una: l'accident. Però tinc un munt de sensacions per compartir. I sé com fer-ho. La meva vida s'ha alimentat a base de rebre'n la transfusió des de les pàgines dels llibres i ara que he après a donar, voldria fer arribar les meves, a la ment i al cor d'altres persones. Per transmetre vida, a algú, d'alguna manera i donar sentit així, a la meva.

Comentaris

  • Entre llibres[Ofensiu]
    Unaquimera | 18-02-2011

    Et responc primer a la teva darrera pregunta: No, no he llegit l’obra de Monica Zgustova.

    I ara, respecte del relat, dir que resulta un bon exercici de narració.
    Per algú que estima la lectura i els llibres ( ja sé que el relat no és autobiogràfic, però l’estima envers la literatura estic segura que sí és compartida per tu ) resultarà senzill reconeixer la referència d’aquest relat: FAUSTA

    T’envio una abraçada d’una altra lectora,
    Unaquimera

  • Hi ha molts...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 27-01-2008 | Valoració: 10

    ...tipus de llibres, els que descriuen retrats costumistes, i també els que descriuen retrats de l'ànima, aquests són els més importants, per a veure ja tenim els ulls encara que hi ha gent que els en manquen, però els llibres que jo més he fruit han estat els de l'existencialisme i els dels autors que prenen el sentit psicològic de la vida humana, potser el protagonista o la protagonista del teu relat no puga mai escriure un llibre que parle de camps verds ni d'oliveres ni de tarongers però hi ha molt més, el cervell és infinit i hi ha infinites ramificacions per als nostres sentiments només cal posar-se a descriure-les i fruir d'elles i que altres en fruisquen, per a una lectora obsessiva et recomane un llibre que a mi em va agradar molt i que vaig llegir fa molts anys que parla d'un escriptor que descobreix el perquè de la seua literatura i els perquès de moltes coses com ara, perquè escriu, eixe llibre és "La nàusea" de Jean-Paul Sartre.
    A mi aquest llibre m'ha donat les claus per a descobrir-me a mi mateix i el perquè escric, la vida per a certes persones és una novel·la o si més no un haver d'escriure per a crear la seua història i un d'aquests sóc jo fora distàncies. Bé m'acomiade de tu des de València i esperant que facen per la ràdio, doncs no televisen el partit del València hui, aquest partit i segur que el fruiré com si el veiera per televisió o al camp. Bé Josoc un petó i una forta abraçada i fins demà.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josoc

Josoc

129 Relats

523 Comentaris

114586 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc una apassionada de les lletres, m'agrada llegir i escriure. Durant molt de temps he guarsat per mi sola la majoria dels meus escrits. Fins que vaig descobrir els RELATS. M'agrada pensar que són llegits, tal com jo llegeixo els d'altres. M'agradaria molt que els comentéssiu.