Una lectora obsessiva

Sempre m'ha agradat llegir. Des de petita m'han obsessionat els llibres. Vaig estudiar per bibliotecària. La biblioteca era casa meva i els llibres els meus amics. Ells em donaven, creia jo, tot el que necessitava. Amb ells "vivia" amor i aventura, em desplaçava a terres llunyanes i fruïa aprenent la vida d'animals i plantes. Què més podia desitjar? Poc a poc m'anava distanciant del cercle d'amics i familiars. No em feia falta ningú, si tenia llibres a l'abast. Era a través de la premsa que "vivia" el que passava al meu entorn i a tot el món. Era amb les biografies dels seus autors que "sentia" la música. Em deien "solterona" i "rata de biblioteca", però no m'importava. Jo era feliç.
Fins que un dia, a conseqüència d'un accident de cotxe, vaig perdre la vista.
Us estalviaré les incomptables visites que vaig fer a clíniques i hospitals i que diferents metges em van fer a mi. I les esperances i desenganys que cada una d'elles em produïen fins arribar a la resignació davant l'inevitable. No hi veuria més, mai més.
Algú es pot imaginar la meva desesperació? Amb els ulls ho havia perdut tot. La meva vida ja no tenia sentit, però no obstant, calia continuar vivint. Per a què?-em preguntava- Com?
Vaig anar a un centre de recuperació. Allà, per primera vegada, vaig sentir la necessitat de fer amics, vaig sentir el calor humà i la comprensió. Vaig donar i rebre ajuda. M'anava sentint més humana dia a dia, menys "bicho raro", ves per on, que abans. Allà, al centre, era una més.
Aviat però, l'obsessió per la lectura em va tornar a burxar. No sense esforç, vaig aprendre Braille (gràcies senyor Braille!) i en poder tornar a llegir vaig reviure del tot. La lectura em recordava, amb les seves descripcions, la brillantor de les estrelles d'una nit serena. Amb ella vaig recuperar el plaer de "veure" un cel blau i un bosc ple de verdor. I les faccions dels herois i les heroïnes de les narracions que omplien els meus dies, em resultaven molt més clares que les dels meus nous amics de carn i ossos que podia tocar.
No sé quants anys em queden de vida. M'agradaria escriure almenys un llibre, que deixés constància del meu pas per la terra, ja que no ho faran per mi ni els fills ni els néts que no he tingut. Avui dia, gràcies a les noves tecnologies, és possible tant llegir com escriure , per als cecs. Amb limitacions, és clar, però els de l'Once ajuden tant com poden, facilitant cursos i possibilitant l´ús de màquines adequades. Però em pregunto: com podria jo escriure un llibre, sense poder descriure cap paisatge,cap entorn de l'acció? Jo que havia gaudit tant de les descripcions d'autors com per exemple Josep Pla! Jo que m'imaginava veure allò que se'm descrivia, que em semblava haver estat en qualsevol ciutat o fins i tot país, pel sol fet d'haver llegit llibres que en parlaven! Quina mena de llibre podria jo escriure, tot i superant la dificultat d'aprendre a fer-ho en Braille i de tenir l'oportunitat de disposar de la màquina adequada? Un llibre limitat, fosc... valia la pena de considerar aquesta possibilitat?
A qui podria interessar ?No m'han passat gaires coses extraordinàries a mi, de fet només una: l'accident. Però tinc un munt de sensacions per compartir. I sé com fer-ho. La meva vida s'ha alimentat a base de rebre'n la transfusió des de les pàgines dels llibres i ara que he après a donar, voldria fer arribar les meves, a la ment i al cor d'altres persones. Per transmetre vida, a algú, d'alguna manera i donar sentit així, a la meva.