UNA HISTÒRIA D'AMISTAT: L'ESTANQUER I ELS SEUS VELLS CLIENTS.

-Que quin és el secret del meu èxit professional?

Doncs, miri jove, és molt senzill. Jo abans ni somnis d’arribar a ser estanquer, de vendre tabac i tot això. Com molta gent, pensava que el món estaria millor sense. Però no cregui pas que jo era dels que volien prohibir fumar o perseguir els qui ho feien, o ni tan sols que el fum em molestés, ca! Al meu bar –perquè jo abans de l’atac de cor, tenia un bar- sempre s’hi havia fumat molt. Tant i tant, que cap a les vuit del vespre, quan, estava ple de gom a gom, la boira que surava entre les taules i el taulell, entre l’animació i el xivarri general, et trasportava al Londres victorià de Jack l’Esbudellador... I no li ho faig més gros del que era, gens ni mica, cregui’m! Era... era tan exagerat que més que clients semblava que hi haguessin espectres! Imagini’s com n’hi arribava a haver de fum! Ni en una xemeneia! Era horrorós! Tot i això, s'ho pot ben creure, jo era molt feliç al meu bar, tot fent una feina que m'omplia de satisfacció. Per què? Perquè com tothom li dirà, jo sóc afable i bon jan de natural i a mi el tracte amb les persones sempre m’ha agradat. I quan vaig decidir muntar el bar la vaig encertar de ple! En un bar la comunicació amb els clients és diferent, especial: els coneixes, se’t confessen, t’expliquen la vida, i... –potser sí que és això- i arribes, sense adonar-te. a tenir un nivell d'intimitat amb ells que fa que més que clients siguin amics teus. Això és! Són amics de debò! Cap altre ofici, cap, que no sigui el de cambrer, t’ho pot donar això! Cap ni un! Cregui'm!

-Que per què vaig deixar de ser-ho i vaig fer-me estanquer si tant m'agradava?

Per estrany que sembli això també és fàcil d'explicar. Quan vaig tenir l’atac de cor i vaig estar tan fumut que una mica més i la dinyo, el primer que em va prohibir el metge va ser el tabac. El tabac? Si jo no he fumat mai en ma vida! El metge, que no s'ho creia -li ho vaig notar d’una hora lluny a la cara- va cridar la meva dona i li va dir que m'havia prohibit terminantment fumar i que, sisplau, m’ajudés a fer bondat que m'hi anava la vida. Sorpresa, ella va replicar-li amb la veritat, que un servidor no havia fumat mai, que l’únic que havia fet era treballar com un ruc dotze hores al dia al nostre local servint beguda i menjar als nostres clients, als nostres amics de l’ànima, gent treballadora i humil, del barri, com nosaltres. El doctor va fer una ganyota i mirant-me amb compassió va dictaminar que jo era un “fumador passiu”, que encara que mai m’hagués posat un cigarro a la boca havia fumat més en aquests darrers vint-i-cinc anys que molts fumadors en tota la seva vida. I va ser així com vaig sortir de l’hospital: bocabadat per la notícia, i sense salut ni feina.

Em tocava, doncs, fer un canvi de vida radical, què si no podia fer! Ara, tal com em veu, sóc l’home més feliç del món venent tabac als meus amics fumadors, molts d’ells exclients del bar. En venc, i en venc molt. Fins i tot el venc més barat del que em costa. Sorprès oi? No faci aquesta cara, home! Tot sigui per fer-los contents -encara que hi perdi diners- ja que ells han estat els meus amics del bar, i els hi dec tot el que sóc ara, i vull tornar-los l’afecte que em van donar desinteressadament tots aquells vint-i-cinc anys darrere el taulell. La setmana passada vam enterrar el Jaumet, pobre; un càncer de pulmó, llarg i agònic, se'l va endur a l'altre barri. Una bona persona, el Jaumet. Amable, educat i servicial com el que més. Sempre recordaré amb afecte quan li apartava el respirador i li encenia els caliquenyos, que tant li agradaven, i la cara d'alegria que feia mentre xuclava, el punyetero... En aquells moments, entre fum i estossecs, ell era feliç i jo encara més. Al funeral em vaig sentir una mica trist, però no gaire, la veritat. Donant el condol a la família, allí hi eren tots. Tots els que encara eren vius, és clar. I saber que encara me’n quedaven aquells, d’amics, d’exclients, de bons fumadors, a qui fer feliços fins al darrer alè dels seus dies; omple tant i tant la meva esgarrada vida que sento que aquesta feina és un autèntic plaer, un regal del cel!. Oi que vostè, en el meu cas, faria i pensaria el mateix? Oi que ara ho entén?