Una fira a la Gran Via

El gremi de brocanters ens varen convidar a participar en una petita fireta que van organitzar a la Gran Via - Rambla Catalunya. Era coberta, deixant espais oberts per poder entrar i sortir, on la gent corria amunt i avall com a fures.
Com que era a pas obert, va donar la casualitat, curiós detall, que ens vam trobar una colla de sabaters antics clients dels curtits, que coneixien al meu home de petit i ens van demostrar ben bé que l'estimaven moltíssim, doncs no el van deixar tranquil en tot el matí. Amb tot aquest alderull de parlar amb sabaters i clients, portàvem una escafandra que vam canviar cinquanta vegades de lloc, fins a terra la vam posar, tothom ens preguntava per l'escafandra. Fins i tot s'agenollaven a terra per mirar dintre l'escafandra com si volguessin veure a Julio Verne en persona. Per fi es va vendre a Madrid. Portàvem també un rellotge de moble en forma de guitarra amb pèndol movible, representant un forner elaborant el pa. Va sortir per la televisió al mig dia, com a peça extra. Van aparéixer el gremi de forners, molt interessats, però no s'acabaven de decidir. Els estands eren petits, i el nostre estava tan farcit, no s'hi podia estar. I ens vam col.locar mirant l'estand d'esquenes al públic. Va comparéixer el representant del gremi, i jo li deia:
-Miri, els hi digui que no s'ho penssin tan, que el vendré i es quedaran sense...
Una veu per darrere em va dir:
-Es que ja l'ha venut!
-Ah! L'interessa?
-No cal que em digui res més, ja ho se tot! El rellotge és molt maco i m'agrada... Me'l quedo!
-Molt bé gràcies...
-Però vostè senyora sap vendre un rato eh... fixis que me l'ha venut d'esquenes.
-Li agraeixo molt, però sàpiga que fa una bona compra, de rellotges com aquest no se'n veuen...
I la fira va acabar bé però desquenes no vaig vendre res més.
També, es curiós de recordar, que visitant una fira de comerciants a la que acudiem cada any al nord París, l'antic mercat de la Burgeau. Ens va cridar l'antenció que els brocanters que estaven a l'exterior, un d'ells portava una làmpara, que el peu era una gerra de ceràmica, la vam comprar per un preu irrisori, i jo la portava al braç, quan un senyor es va aturar, i en francés em va dir:
-por favor senyora, la puc mirar?
Jo li vaig cedir ràpidament, i després d'examinar-la detingudament, donant molts cops de cap, em va dir:
-Os felicito señores, tienen una pieza persa del siglo XVII, soy comprador.
Li vam donar les gràcies i li vàrem dir que no tenien pressa per vendre-la. Ens quedàrem molt sorpresos, per la sev a factura, la feiem aragonesa però no ens corresponia la decoració exactament a cap època, una peça amb interrogant. La vam guardar a la camioneta i la veritat, no ens la vam mirar gaire més. Vam arribar a Sant Antoni i allí es va quedar, sense pena ni glòria. Al cap d'un temps es celebrava la fira de Barcelona, i cap allà ens la vàrem emportar i es va quedar al baix d'una bitrina. Al cap d'una estona, cuatre o cinc antiquaris ens la pretenien, al final ens van pagar una bona xifra la veritat, però que era la gerra? Aragonesa o persa, coses que passen de vegades amb les antinguitats. No es pot saber exactament d'on provenen, es curiós però és inevitable.