Una despedida rere l'últim plor

Una despedida més. Tan sols faltava la darrera llàgrima en la meva mirada i pronunciar alhora el t'estimo que et faria tornar, no volia fer-te rectificar. Jo sentía que et perdía per sempre, que demà no arribaria mai, que el sentiment -a mida que t'allunyaves- s'anava fent més gran. Recordava en pocs instants tot allò que tan va durar, recordava aquella nit, sota la llum de les estrelles, quan vaig adonar-me de que t'estimava, de que somiava veure el meu futur al teu costat. Però, mentre el record m'invadia, al fons del meu cor un altre sentiment volia creure que ja t'havia oblidat, que ja no t'estimava, que ja el record s'havia esborrat. Em vas mirar als ulls, i vaig donar-te l'esquena. Va ser llavors quan la meva llàgrima, l'última de les que vassaría per tu, queia. El xiulet del tren va sonar just a temps, les portes es tancaven, ja no et podria tornar a abraçar… Vaig marxar. Caminava guiada pels llums de les faroles, de les tabernes plenes de gent, gent que no comprenia el meu dolor. Buscava el camí més llarg per tornar, i és que a casa serien tot records perduts, tots teus, records que s'havien d'esborrar, somnis trencats i que ja no podria recuperar… Què seria el millor contra el dolor, viure d'un record o d'una posible il·lusió?
La gent és cruel, no entendrà mai el que sento, i potser és per això que em diuen que el teu cor és fred, que per les teves venes no hi corre sang, que ets tot ambició, que el teu somni de futur és tornar al passat… És dur, no ho creus? Jo segueixo guradant el teu mateix record, el de sempre. El tinc en el més epecial dels racons, on només es viu de somnis, no de desil·lusions, on el sentiment sap que necessito un heroi sensible, però fort…
Siguis on siguis, espero que segueixis pensant en mi de tan en tan. Espero que guardis l'innocència de l'última emoció, de l'últim petó…