UNA CRONICA MÉS

Guerau Foix, el venerable ancià de barba blanca que un dia havia hagut d'escoltar un parlament del seu amic Ermengou Vinyoles, amb paraules ofensives pel general Prim, amb un simple "ah!" per comentari, avui té la paraula. El seu amic l'escolta atentament, i jo, admés a la seva taula, suposo que per discret, també escolto. Sóc un discret interessat, tanmateix, perquè el que els sento explicar em serveix per fer-ne notes i acréixer la meva erudició històrica.
Sense més preàmbuls, heus açí les paraules de Guerau:

"A Barcelona, amic Ermengou, tenim un carrer que du el nom del Coronel Sanfeliu. No fou un coronel com un altre: fou un pertsonatge nascut a Sant Martí de Provençals, el Cap dels tres mil sis-cents voluntaris catalans que, armats i sostinguts per la Diputació de Barcelona, formaren part dels contingent de tropes que sortiren d'Espanya cap a Cuba per a sufocar la revolta independentista iniciada per Carlos Manuel de Céspedes, amb Aguilera i Massó, amb la seva proclama que ha quedat recordada com 'El grito de Yara'. Eren els temps revoltats en què a Castella es lluitava per aconseguir destronar Isabel II, quan la revolució de setembre. Céspedes proclamà la república a la seva finca de Demajaga, donà la llibertat als esclaus i els declarà soldats de la nova república. L`abolició de l'esclavitud fou inscrita a la nova Constitució aprovada el 1869.
Espanya, com és de suposar, no podia permetre la independència d'aquella colònia i s'hi oposà per les armes. La guerra contra la insurrecció durà deu anys, cruel i despietada: una pàgina més de la història d'Espanya, escrita amb la intransigència, la incomprensió i la supèrbia de què van donar mostres els castellans al llarg del seu domini colonial... i sempre.
Amb paraules del general Martínez Campos (el Pacificador), la insurrecció s'originà "pels abusos de tota mena, per les prometences mai acomplertes, per no haver fet res pel ram del foment, per l'exclusió dels cubans de totes les administracions...", però, especialment, per previ rebuig espanyol a la més petita idea reformista.
La Junta Revolucionària que proclamà la república independent el 10 d'octubre de 1868, deia en la seva proclama, entre altres coses:
"...Ningú no ignora que Espanya governa l'illa de Cuba amb mà de ferro ensagonada: no sols no li ofereix la seguretat de llurs propietats, arrogant-se la facultat d'imposar tributs segons el seu capritx, sinò que tenint-la privada de tota llibertat política, civil i religiosa, els seus desgraciats fills són expulsats o executats sense procés, per comissions militars. Li tenen privat el dret de reunió, com no sigui sota la presidència d'un Cap militar (...) Quan arriba un poble a l'estat de degradació i de misèria en què nosaltres ens veiem, ningú no pot reprovar-li que agafi les armes per sortir d'un estat tan ple d'oprobi."
Lersundi, el Capità General de l'illa, faltat de tropes, decretà la formació de cossos de voluntaris "de reconegut espanyolisme". Nomenat Dulce nou Capità General, publicà una proclama de to conciliador en la qual oferia implantar la lliberat d'impremta, la de reunió, obtenir representació parlamentària de Cuba a les Corts, fent de l'illa una província en comptes d'una colònia, i la moralització dels organismes administratius.
Què va haver proclamat! Els fanàtics del centralisme totalitari no toleraren la claudicació. I els fets vandàlics dels "patriotes" i de les "forces de voluntaris" extengueren el moviment independentista, amb llur indescriptible repressió, seguida ben aviat pel propi general Dulce.
Mentres, es reunia a Camagüey l'Assemblea Constituent, encarregada de redactar el Codi fonamental de la nova república. La Constitució cubana fou aprovada el 10 d'abril de 1869.
El desembarc dels voluntaris catalans a l'Havana es produí el 19 d'abril de 1869. Segons dades de fiar, en acabar la guerra n'havien mort el noranta per cent. (Dels 3600 voluntars embarcats en restaren vius 369 l'any 1877, concretament).
L'esperança dels insurrectes era l'ajut nordamericà: sabien que cap poble no pot aconseguir la seva llibertat sense que la seva independència interessi a una potencia. I els Estats Units tenien interès en extendre les doctrines de Monroe, en extendre la seva economia, i en acabar el domini espanyol sobre les illes del Carib.
Sickles, ambaixador nordamericà a Espanya exposà al general Prim, aleshores President del govern, el punt de vista dels EE.UU. I Prim, polític lùcid que era, convingué atorgar la independència a Cuba amb unes condicions: submissió dels rebels; amnistia absoluta i completa; votació per sufragi universal del dret d'autodeterminació; i, si el resultat fos positiu, concessió de la independència previ consentiment de les Corts, i l‘obligació de rebre de Cuba un "pagament equivalent" garantit pels EE.UU.
La contesta dels intransigents peninsulars no es féu esperar: "Cuba seguirà espanyola o l'abandonarem convertida en cendres".

Això ho deien a Madrid el dia 23 de març de 1870. Prim fou assassinat el desembre del mateix any, sense que s'arribés mai a saber les causes de l'assassinat, ni qui foren els seus inductors. Curiosa coincidència que l'assassinat coincidís amb l'aturada de les converses amb els EE-UU., amb el seguir la guerra a Cuba, i amb crueltats sense límit. 140.000 soldats morts i unes despeses enormes foren el preu que pagà la intransigència espanyola. Fins que Martínez Campos firmà la pau de Zanjón el 10 de febrer de 1878, concedint a Cuba el dret d'ésser una província, l'indult general, la llibertat dels esclaus que formessin part de l'exèrcit insurrecte, etc. Paraules del general: "La força no constitueix mai res estable: la raó i la justícia s'obren pas tard o prest".
Però l'espiral de violència no s'aturà, fins que una nova guerra cruel i salvatge es desencadenà, amb l'ajuda dels EE.UU. a Cuba. I vint anys després, com sabeu, arribà el 1898: la pèrdua de tot l'imperi colonial espanyol. I Cuba es féu independent.

Això fou, i segueix essent Espanya, amic meu. El segle XX ens omplí de dictadures. I el segle XXI, de moment, es caracteritza (incrementant-se la intransigència d'una part molt important d'espanyols), per haver rebutjat l'opinió majoritària del poble basc presentant el seu pla Ibarretxe "perquè volia aplicar el seu dret d'autodeterminació", i ara clama el rebuig d'un Estatut català aprovat pel noranta per cent de diputats del Parlament de Catalunya... perquè amaga una encoberta reforma de la Constitució, document més sagrat encara, pel que es veu, que la Constitució que redactà la Revolució de Setembre, la que prohibia la independència cubana...