Una conversa entre amigues

Feia temps que no veia l'Elisa, mesos, i ves per on, tan gran com és Barcelona, que ni ella ni jo hi vivim i tan diferents com tenim els gustos, vàrem coincidir un dissabte en una parada dels Encants remenant una muntanya de jerseis. No ens vàrem barallar per la mateixa peça, sinó que ambdues vàrem aconseguir el que més o menys voliem.
-Ostres, quina casualitat! Tan de temps i just aquí… i amb aquest fred. Com et van les coses?
(No recordo si ho va dir ella o jo, pel cas tan era, perquè tan la pregunta com la resposta eren intercambiables).
-Bé, suposo; com tothom -digué l'Elisa-. Teballo a les tardes en una botiga de peces de pell; no és de luxe, únicament tenim napa i corder però està bé i les peces són de bona qualitat. Vine un dia i la veuràs, t'agradarà i no aixequem la camisa a ningú. I a tu, com et va?
-Doncs no estic passant pel millor moment de la meva vida, però mira, m'he tornat una mica estoica hi ho vaig trampejant, acceptant les coses com venen; vaig ‘anguilejant' i aprofitant les ocasions que em fan sentir bé.
-Ja, Ja, ‘anguilejant, m'agrada la paraula. Tens uns acudits. Escolta, tens tard? Si vols podem anar a fer un cafè aquí mateix i aprofitem l'encontre per despatxar assumptes pendents des de l'última vegada.
-Oi tant que si!, som-hi.


-I ara parlem del que importa. Com vas de ‘nòvios'?
(No recordo si ho va dir ella o jo, pel cas tan era, perquè tan la pregunta com la resposta eren intercambiables).
-Ai noia!, dons ara mateix -bé, de fet ja ni me'n recordo des de quan- estic en "stand by", és a dir, estic al dic sec amb la barca penjada sense que ningú li pinti els baixos. I és que ja no hi ha forma de trobar pintura de qualitat d'aquella que resisteix i que llueix; només aigua ‘xirri' esclarissada que no serveix ni per donar una mica de color, o engrut d'enganxar paper que tot ho empastifa. En definitiva, o l'encefalograma pla o el mal rotllo. I és que sembla mentida, perquè mira que n'hi ha d'homes i de ben segur que n'hi ha molts que valen la pena, però jo no sé on són. -Li vaig dir a l'Elisa.
-Ai Marta, ja t'ho diré jo on són els homes: al futbol, sobre tot; a les carreres de bicicletes o de motos, fent escalada o algun esport de risc, a la sala de ‘fitness' del gimnàs (vinga dale, vinga dale, a veure qui la té més grossa, la musculatura), als bars en grups de mascles de pit inflat o de cap cot, o procurant llançar l'ham a veure si solucionen l'àpat del dia, a les pàgines de contactes ara l'una ara l'altra, o passant hores i hores amorrats i atrafegats a l'ordinador. Hi vas tu a algun d'aquest llocs?
-No, que no hi vaig! -li respongué fermament-. Tots aquests ambients que em dius són móns de competició, amb els altres o amb un mateix, i a mi no m'interessen; ja prou que haig de barallar-me a la feina com per continuar quan surto al carrer. A mi m'agrada fer activitats diverses que em ventilin el cervell, que em donin algun tipus de coneixement, que em permetin expressar-me d'alguna forma o que les pugui compartir en un mateix nivell…, però aquestes són activitats en què només hi trobo dones. No sé si m'explico
-Si que t'expliques, si, però em sap greu dir-te, maca, que ho tens -que ho tenim- fotut, perquè fixa't estàs parlant de galàxies que ni tan sols es freguen per una punta.
-És una generalització molt ampla.
-D'acord. Però, els fets són els fets, o et penses que això que em dius només et passa a tu? Escolta, fa quinze anys que em vaig divorciar, ja és prou temps, oi? I des de llavors no he aconseguit tenir una ‘parella' que durés més de quatre mesos, si hi arribava, i amb empentes i tombarallons. Al final vaig desistir i vaig decidir que ho deixava tot en mans del destí…
Però deu fer cosa de dos mesos, em trobava a la cúa dels anàlisis a l'ambulatori de SS quan se'm va acostar un senyor d'uns 58 anys, molt ben plantat i molt educat que em va dir que era de fora, que no estava acostumat a anar a aquests llocs i no en coneixia el funcionament. Li vaig explicar més o menys, miri doni el paper allà i ja ell cridaran.
En acabar ell i en acabar jo, me'l vaig trobar a la sortida esperant-me per a donar-me les gràcies i per convidar-me a un cafè per refer-nos del acte de vampirisme al què ens haviem sotmès. I, una mica desconcertada però complaguda, vaig acceptar l'oferiment. Xerrant, xerrant, em va semblar prou atractiu i tot un cavaller amb el cap ben moblat; no va passar massa temps que em va dir que estava divorciat i sol en aquesta ciutat d'interior i que s'hi estaria per feina un any i mig o dos i no coneixia ningú encara. Així doncs, seguint el fil i la lògica, em va demanar el telèfon per convidar-me algun dia a sopar. No em va semblar gens agoserat, al contrari, però tot i així, jo estava una mica reticent per allò de gat escaldat… i no hi tenia massa confiança.
No obstant, al cap de cinc dies em va trucar per concretar la cita (Ui, mira! Doncs si és formal i tot, quina troballa!).

-Vols que anem a Barcelona o coniexes (ja ens tutejàvem) algun lloc d'aquí que estigui bé?
-Conec un parell de llocs adients, de manera que ens podem quedar, així no ens farà tanta mandra a l'hora de tornar i tampoc no haurem de controlar el vi.


El sopar va estar molt bé i ell un home encantador, culte, de gestos suaus i una conversa rica però no invasora; i com que m'estava agradant dedebò, me'l començava a mirar amb els ulls de l'expectativa. En acabar, em va acompanyar fins a casa, naturalment. I just a la porta del carrer:
-Bé, què fem? No ho deixarem pas estar ara? Què et sembla, ho acabem a casa teva o anem casa meva?
Ni que m'haguessin submergit a l'oceà Àrtic m'hauria fet tant mal efecte. Quasi com una ordre, l'única opció que em donava era la de triar on, aquí o allà. L'hauria esgarrapat, li hauria desfigurat aquell rostre de déu de l'Olimp. Ves a la merda, estúpid prepotent! pensava jo. En tant pocs segons, just el que dura una frase inoportuna, havia perdut tot l'encant de forma irrecuperable. No va tenir el tacte de treballar-s'ho ni tan sols un parell de dies més; ni un intent de jugar al joc de la seducció (m'agraden els teus ulls, em moro de ganes d'acariciar la teva pell, somiaré amb tu avui...) per provocar-me aquell desig irrefrenable… i jo hi hauria caigut de quatre grapes; però no, massa feina i quina mandra!
-Vaja. Perdoni -li vaig respondre tornant a parlar-li de vostè-, pero no l'havia entès. Em pensava que m'havia convidat a sopar i jo no sabia que això era el preu d'un polvo. No m'ho ha dit abans, oi?
-Dona, no t'ho prenguis així…
-En tot cas, el que vostè m'està dient és: jo la convido a sopar i després, follem -jo ja no volia dissimular la grolleria- I no entenc què té a veure una cosa amb l'altra si no és pel pagament d'un servei; però jo en tinc de diners per pagar un sopar, si els vol.
-Bé, no sé… -llavors el desconcertat era ell-. Ja et trucaré un altre dia, quan estiguis més tranquila.
-Ja n'estic de tranquila. No hi pateixi i no cal que corri, tampoc, a telefonar-me. Espero que es diverteixi el temps que li queda d'estar aquí. -No es va disculpar i per la cara que va fer, crec que no ho va entendre.


-Ja ho veus Marta. Fi de la pseudo aventura amorosa i tot el meu goig al pou. Una cosa és un encontre casual fruit d'una atracció imprevisible i sincera que s'acaba allà on comença, però si em fico al llit el primer dia amb un home que podria arribar a freqüentar però que no em vol conèixer i a qui li importo un rave, què en puc esperar? Pot ser m'ho hauria passat bé, o pot ser no, tu ja m'entens. O també podria penjar-me'n i que me les fes passar més magres que Caín. Allò que dèiem: o aigualit o grumollut.
-Puah!, Quina merda, no?
-Si...

-Ummmm! aquest cafè és boníssim i mira que el lloc és ‘cutre'. Per cert, saps l'Adela Plans? se'n va anar a Nova York i va muntar un xiringuito per fer truites amb patates i pa amb tomàquet que... bla, bla, bla, bla...