Un record

Un relat de: Lady_shalott

El record... el record és distorsionat, mai deixa les coses tal i com van ser, tal i com ens van sorprendre. És disfuncional, a vegades ens frega l'absurd, com una dèria mal formada, però el podem decapitar, a tall net. Sense rastre. Sense que la sang en ragi ni l'embruti amb una mala traça. Llavors ja no és humit, ni odiós, ja no el podem reconèixer i només ens resta el cadàver. I fa nosa, fa angúnia, fa fàstic, però no acaba mai de desaparèixer...


La gent anava entrant a l'auditori, les senyores i els perfums en taquicàrdia sobre la pell d'home, l'agitació talonejava el marbre agradablement i els vestits s'ondulaven a ritme de rialles concises, murmuris expirats amb delicadesa i serietat, somriures discrets.

Aquella nit no m'hi veia capaç, devia tenir febre, vaig agafar el mocador blanc del tocador, el tacte de lli suau va quedar ennegrit i suat, me'l vaig passejar nerviosa pels dits.
El concert era a punt de començar. Però aleshores vaig reconèixer la seva imatge des del mirall, no vaig alçar els ulls, no gosava trobar-me amb aquella mirada dolça i tranquil·la, única, aquella mirada que m'anul·lava totalment com a persona.

-T'he comprat una cosa- em digué com si allò era el que esperava sentir d'ell.

Va treure les mans de l'esquena i van aparèixer un parell de sabates davant meu, eren unes sabates d'estiu delicades, tenien un taló llarg d'agulla negre i unes cintes del mateix color que en penjaven lleugeres. Sense esperar cap signe de constatació meu es va ajupir al meu costat i me les va lligar amb delicadesa al peu nu, com odiava aquell ritual agònic, a cada volta sentia el frec esgarrifós de la seva pell i oprimia les dents amb força per amagar el fàstic que em provocava.
Ja li havia dit que les sabates aquelles em privaven la sensibilitat als peus, però per ell només eren capricis meus, em va obligar portar-les, i a cada concert sempre unes de noves, igual de cares i de boniques, igual d'incòmodes.

-Em sembla que avui no podré tocar- vaig dir amb la veu trencada.
-Clar que sí- em va contestar somrient- sempre et passa el mateix, penses al principi que no ho podràs fer però després...

Se'n burlava. Ho veia clarament, no em creia i es reia de les meves pors.

-No- el vaig interrompre jo tancant els ulls fortament- avui és diferent.
-Ja està- va dir posant-se dret i sense fer cas del que li deia em va acaronar el dors de l'esquena mentre em mirava pel reflex.

Jo també vaig aixecar-me i em vaig sentir defallir.

-Tot anirà bé- mussità, i amb delicadesa m'apujà un tirant caigut del vestit, em va passar la mà per la cintura i jo em vaig deixar conduir cap a l'escenari.
-Estaré en tot moment al teu costat

I prou que ho sabia, i prou que me'n volia desfer i anar-me'n. Fins quan havia de durar tota aquella comèdia? Per què em deixava fer de titella, si jo podia controlar perfectament els fils... Va obrir la porta i els aplaudiments em van acorralar obertament, els vaig odiar, a tot el públic, un odi intens que no sabia d'on provenia em va paralitzar i m'encengué la mirada. Tot m'era molest, les sabates, el vestit i el collar m'estrenyia massa el coll. Vaig vacil·lar abans de deixar-me caure sobre la banqueta. Però de sobte, una por horrible em va immobilitzar el cos, i vaig veure les seves cares expectants, què és el que realment esperaven de mi?
Aquella vegada només un gran focus m'encerclava, la resta d'instruments a l'ombra. Vaig esbufegar, no aconseguia enfocar bé la imatge, un estossecs ofegats i murmuris demanant explicació pel silenci.

Podia entreveure el seu nerviosisme a pesar del rictus seriós que solia utilitzar. Se'm va acostar i em va preguntar entre dents que què carai estava fent.

-Comença d'una vegada- insistí amb un to que em coneixia prou bé.

No podia tocar. Que no ho veien? Els dits em tremolaven tant que m'era difícil dominar-los i les cames s'agitaven sense control. Tenia fred i calor a la vegada. Toca, em repetia la veu, i jo insensible als seus estímuls, a la banqueta quieta i paralitzada, amb les mans fortament tancades i les ungles clavades a la pell. Vaig augmentar la pressió però el dolor només em va tranquil·litzar i em va disminuir un xic aquella estranya angoixa. Sorprenentment, va fer cara d'entendre i fent un gest a un dels vigilants m'agafà la mà i passant-me el braç per les espatlles em conduí altre cop al camerino. Allà va restar uns moments en silenci, i de sobte em va girar la cara amb una violenta bufetada. Vaig caure al terra. Però no em va sorprendre. M'ho esperava.

-T'he dit que toquessis mocosa!- va saltar el molt porc- avui tocaràs, que no m'has sentit?- m'escopí a la cara - pel teu bé serà millor que em facis cas.

I de cop aquella calma fortuïta, com una joguina estava totalment a les seves mans. Em va ajudar a aixecar-me i jo no era conscient dels seus moviments, amb cura m'eixugà la suor del front i em retocà el maquillatge, m'acaronà el rostre, els cabells i n'aspirà l'olor amb placidesa...

-Que no veus que ho faig pel teu bé?- em va xiuxiuejar amb els llavis a frec d'orella- tot ho faig per tu, oi que ho entens?

Assentir era la resposta correcta, però ja no sabia ni on em trobava fins que em vaig tornar a veure davant el piano de cua. Era com dins un somni, i quan vaig temptejar les mans acariciant les tecles blanques vaig sospirar alleujada. Com moguda per un impuls vaig fer un acord amb fúria i impetuositat, vaig trencar tota cadència possible, i vaig començar a perseguir tots el crits aguts d'aquell silenci, anava brodant paràboles amb notes rabioses, estava totalment fora de control. Les escales pujaven i desfeien la melodia trencat esquemes, atacava i reprimia qualsevol sospir o respiració amb la música.
El vaig veure dèbil, totalment fora de lloc. Inesperadament la orquestra se'm va unir plagiant aquell caràcter provocador i excitant. Els violins també gemegaven i tot plegat esdevingué una orgia en decadència que em va fer sentir més viva. Els dits es movien com tics nerviosos, havia deixat anar un resposta sense brida, i d'aquells moviments oscats s'endevinava un ritme potent i lliure. Un teatre de titelles on la música movia els fils.
Ell, desproveït del lloc de director s'apartava a poc a poc, com si la música el ferís i tot plegat em va començar a superar, no podia parar de tocar. Al cap d'un estona el vaig veure arrossegant-se pel terra entre les ombres i sé que va marxar. Quan el final s'imposà el públic cridà, gemegà de goig, aplaudí i picà de peus a terra. Però al provar d'aixecar-me les cames no em responien, l'èxtasi s'esvaí i al aconseguir posar-me en peus em va venir una pujada d'aire calent al front i em cediren les cames. Em vaig desmaiar dalt l'escenari. Un dolor agut al braç m'esquinçà els moments abans del negre.

De sobte notava unes mans que em subjectaven, no podia treure-me'ls del damunt, la força m'havia desaparegut i em portaven cap a fora, però un cop a l'aire lliure vaig començar a cridar que em deixessin en pau, aquells nois joves van acabar cedint per l'escàndol que estava provocant. Abans però, em van acompanyar cap un banc de la zona.
Un cop sola, em vaig treure les sabates i les vaig llençar amb ràbia, però hi havia alguna cosa que anava malament, era el braç esquerre, un dolor insuperable em va foradar i vaig recordar aquell cruixit esgarrifós, com de guix trencat o de fusta esquerdada els moments abans de desmaiar-me. No era una lesió qualsevol i ho sabia. A partir de llavors tot seria molt diferent.
Ara sanglotava llastimosament, em costava respirar, em sentia molt cansada i feia estona que alguna cosa em pujava per dins... llavors amb una gran arcada tota la repressió sortí enfora, tots els sentiments reprimits vomitats damunt l'herba fresca. L'ombra del meu cos clapejà foscament el verd humit del terra, d'ell, ni rastre. Mai més.

Ara només em queda el record, un record que mai he aconseguit fer desaparèixer, un record que m'evoca la música, ara llunyana, impossible. Un record, on aquell dia tot plegat es convertí en un teatre, una fantasia de tercer grau, un antic drama o potser una trista comèdia als meus ulls. Insalvable.

Comentaris

  • esplèndid[Ofensiu]
    Lior | 19-05-2009

    Lady shalott, el teu relat m'ha atrapat des del primer moment. És inquietant, trepidant, quan la pianista comença a tocar frenèticament se m'ha accelerat el cor i tot. La teva manera d'escriure m'agrada molt, té un aire poètic que li dóna un toc molt especial. Molt bon relat. Et seguiré llegint.
    Fins aviat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lady_shalott

Lady_shalott

73 Relats

315 Comentaris

85373 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Camille Claudel (1864-1943)
___________________________

M'he decidit per fi, a tornar a escriure quelcom a la biografia...

a veure, què dir... doncs... que durant els anys he anat adquirint diverses passions, i n'hi ha algunes que sempre van amb mi, son com una mena de desmesura, estranyes i íntimes, com les flors, o l'escriptura. D'altres però, venen i marxen amb un cert desencant, desfilen amb més o menys intensitat, com la música.

llibres que ara mateix recomanaria:
L'alè del búfal a l'hivern, de Neus Canyelles i
La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal.

Novembre 2007

Aquí teniu una adaptació del poema de Tennyson per Loreena McKennitt, una cantant de música celta que m'encanta.


... : The lady of Shalott



qualsevol cosa, poetamuerto_s@hotmail.com
------------------------------

Heard a carol, mournful, holy,
Chanted loudly, chanted lowly,
Till her blood was frozen slowly,
And her eyes were darkened wholly,
Turn'd to tower'd Camelot.
For ere she reach'd upon the tide
The first house by the water-side,
Singing in her song she died,
The Lady of Shalott.

Under tower and balcony,
By garden-wall and gallery,
A gleaming shape she floated by,
Dead-pale between the houses high,
Silent into Camelot.
And out upon the wharfs they came,
Knight and Burgher, Lord and Dame,
And round the prow they read her name,
The Lady of Shalott.


(fragment del poema)
Alfred Tennyson