Un pensament de nadal

Quan s’acostaven els dies de Nadal ja ho veia a venir: seria com sempre però diferent. Aquest any no hi seria la mare, que havia mort feia poc, i els nens veuria encara més “clarament” ja son grans, sempre més grans que el Nadal anterior… però aquest any encara més: Ho veia en tants detalls emocionants i inadvertits per a tothom! A més, enguany finalment acabaven tants anys de festivals de Nadal, concerts… “encadenant” els festivals i festes d’un nen darrera els d’un altre. Tres fills… havien estat mes de 15 anys!
Els records omplen el cor i ens donen vida, ningú no ens els pot prendre. Però tancar etapes fa mal, pot ser molt dolorós…. Perque la vida no ens és indiferent, la vida s’ha de viure amb passió, no val la pena viure-la d’una altre manera.
Així, no ens hem de confondre: no són els records els que fan mal, sinó les etapes que anem tancant. Els records que contenen, al contrari, son una de les poques coses que poden calmar aquest dolor. Un record sempre es un tresor que guardem al cor, i fins i tot quan ja no els sabem veure ens segueixen marcant. Els nostres records, vulguem o no, ens fan ser com som.
Cert, també hi ha nous horitzons, però només els podem viure des d’on som: enmig del camí, amb tot el que ja portem caminat i els peus a terra, potser cansats i plens de pols, i amb el cap ben alt. Els nous horitzons ens fan créixer cada dia si són sincers, i si no intentem que endolceixin records o ens ajudin a oblidar. Saber això és un signe de fortalesa. Perque la fortalesa és també un repte sempre obert, i pot no tenir res a veure amb ser forts , sinó amb saber mirar l’horitzó amb nous ulls… i també de saber mirar el passat. La fortalesa és la propietat de mirar la vida, malgrat tot, amb aquesta mirada nova que falta a cada instant. Els ulls nous fan falta per contemplar el camí que caminem, l’horitzó vers el que volem avançar… i les petjades que ja hem deixat enrere. Sí, el Nadal sempre és igual però diferent… i aquest també ho va ser.