UN NOU FUTUR

UN NOU FUTUR

Les dues dones van baixar del taxi i van mirar una mica desconcertades tot el que els oferia el paisatge. Eren a l'aeroport, just davant de la terminal que els havia indicat el taxista. El dia prometia ser calorós . Estaven nervioses, tot i que feia dies que estaven esperant aquell moment.

La Liliana va mirar la seva filla i li va agafar la mà. Aviat tindria l'altra filla i el seu nét a prop seu. No pararia fins tenir totes les seves filles al seu costat. Havia estat tan dura la vida sense elles...

Molt aviat es van poder abraçar les tres i, com si ja ho tinguessin assajat, van passar les mans per sobre d’aquell ventre voluminós que protegia el que aviat seria un nadó preciós. Els dies van transcórrer ràpidament i va arribar el naixement d’un nou dia i d’una nova vida.
********************
Un crit punyent i inacabable, que sortia del més profund de les entranyes, va alertar la Liliana, que, asseguda en una cadira de la saleta, va fer un bot i va sortir disparada cap al quiròfan. Els núvols es van apartar per deixar passar el sol, un sol radiant. Silenci, i plors... Poc després, la infermera va obrir la porta perquè hi entrés; la filla havia donat a llum un nen ple de vida.

Amb la mà va eixugar aquell front humit per l’esforç i, amb l’altra, va agafar la de la filla que encara tremolava de cansament; una mà que encara no sabia què era treballar i eixugar les llàgrimes d’un fill i empassar-se les seves... Ella ja n’hi ensenyaria, ja tenia les mans grans i fortes de tant fregar i de tant apartar el dolor per sobreviure. Sort que l’havia acollida en aquell estat tan delicat.

Tot just feia dos mesos que li havia trucat des de Bolívia per dir-li que estava en estat, que no volia saber res del pare de la futura criatura, i que volia estar al seu costat. Sabia que la seva mare l’ajudaria, passés el que passés. No tenia diners, però tenia esperança i il•lusió; entre les dues ho farien tot.

La mare sabia anar pel món, ella, encara no. Però havia agafat un avió cap a Barcelona. Li feia molta il•lusió aquella aventura, li havien parlat de tantes coses boniques, que no havia vist mai, que tot li semblava com una pel•lícula de Walt Disney.

Ara, amb la mare al costat i el petit al bressol, se sentia millor; sabia que farien grans coses en un país diferent, net, amb comoditats, sense que els faltés el més essencial. El seu fillet estaria ben atès entre les dues, i seria un home de “profit” perquè estudiaria, i seria un metge famós.

Mentre pensava en un futur millor, des d’aquell llit d’hospital i amb la mà entre les de la seva mare, es va mig endormiscar i es deixà endur pels somnis.

Va sentir la veu de la Liliana que li deia que se n’anava a fer les feines a casa d’una senyora gran, que ja l’aniria telefonant, i que a la nit ja hi tornaria. Va voler dir-li que no la deixés sola, però no hauria servit de res: havia de treballar.

No hi comptava...

Materile (Maria Teresa Galan)