Un lliurepensador

1

-No te'ls creguis als fanàtics! -em deia a tothora el meu pare quan jo era un adolescent i no tenia més remei que escoltar-me'l.

-I què és un fanàtic, mon pare?

-Un home que creu que té tota sa raó, excessivament entusiasta de ses seves creences, i que diu i fa coses inversemblants per a imposar-les, perquè per ell són absolutes certeses.

-No us entenc gaire, mon pare. El capellà del colegi ens diu que hem de creure unes coses que ell creu, i no és un fanàtic

-És es prototip de fanàtic, Tomeu. Tots es que creuen en una religió són fanàtics de ses seves creences.

-Doncs, no hem de creure en res?

-Hem de ser lliurepensadors, Tomeu. Vull dir que hem de saber pensar pel nostre compte, amb tota llibertat, indepentment dels què ens diguin que hem de creure, mentre no ens demostrin la veritat del què ens diguin.

-El capellà ens diu que el món va ser creat per Déu. I com que les coses són, i abans no foren, Déu existeix com axioma absolut. Això no cal que ens ho demostrin.

-Jo només et diré que això no és cap explicació de res. Si necessitem algun esperit, que no sabem què és, per explicar allò que no sabem què és ni d'on vé, encara hem embolicat més el problema. Les incògnites no s'han d'explicar amb altres incògnites, tant o més difícils d'entendre que aquelles que es volen explicar.

-Així, doncs, mon pare, un lliurepensador és un home que no ha de pensar en allò que no entén ni se li demostra. ¿I si la seva llibertat de pensament el deriva vers un camí també desconegut, i també indemostrable?

-El lliurepensador podrà exposar tantes teories com vulgui, començant amb aquesta frase: jo opino, o jo crec, o a mi em sembla... Mai ha de pontificar.

-Ni que vegi les coses tan clares com la llum?

-Les coses que semblen clares com la llum, són les coses que més incomprensibles poden ser. Per no saber, no sabem quantes dimensions té l'espai, ni què és l'espai, ni què és una dimensió. No sabem si l'univers és únic, ni si n'hi ha infinits, ni què és, en tot cas, l'infinit, ni si existeix. De les coses essencials, creu-me, no en sabem res. Ni el nostre cervell, amb tota la seva complexitat meravellosa, podrà mai arribar a entendre-les.

-Però l'home vol endevinar tot el que no sap, oi?

-Sí. Aquí rau el problema. En la seva imaginació. En la seva extraordinària imaginació. Per admirar-te'n, no et cal sinó llegir les creacions del món segons les diferents religions. Tanmateix, totes -que jo sàpiga- tenen un començament molt semblant. Totes expliquen que, inicialment, hi hagué un caos. I que el caos anava acompanyat d'un ésser desconegut, o d'un esperit inexplicable. I que l'ésser, o l'esperit, volgueren posar ordre en el caos. I en això es van entretenir, segons alguna religió milers i milers d'anys, i segons d'altres una setmana. Ignorem per què van decidir entretenir-se, tot i que hem de suposar que perquè un sol ésser, ben sol, es devia avorrir! El més difícil d'entendre és que l'avorriment hagués durat tota una eternitat, fins que es van decidir a actuar. Fins que començà el temps, en una paraula, que també fou creació seva.... ¿de qui, sino?

-Mon pare... faig tard... me'n vaig...

-Idó... no ho oblidis mai! Aparta't dels fanàtics!

Les converses sobre aquest tema del fanatisme i de les religions eren un calvari per en Tomeu. Un calvari que es reproduïa, sinó cada dia, dies alterns.i ja se sap que una constant prèdica diària sobre el mateix, dient el mateix, i arribant a les mateixes conclusions, renten el cervell. En Tomeu, doncs, arribà a tenir el cervell ben rentat. Ell arribà ser un lliurepensador ortodox. I com que l'ortodòxia implica estar d'acord amb la sana doctrina, resultà un lliurepensador sotmès a unes creences sanes i certes, és a dir, un fanàtic de la seva veritat.

El seu entorn era, per circumstàncies que de vegades arriben atzarosament, però que a la seva terra havien arribat per consuetudinària imposició, era, dèiem, un entorn absolutament convertit al cristianisme més reaccionari i més retrògrad que no havia vist el món des del més pregon de l'Edat Mitjana, quan el papa Innocenci III introduí la Santa Inquisició. Amb la diferència que en aquells temps els impius eren cremats per atorgar-los la glòria del cel, i en aquests dies de l'existència física d'en Tomeu, els impius eren atonyinats o afusellats perquè donaven mal exemple a les ànimes que tenien la raó, que eren els que manaven.
Tomeu, doncs, es guardava molt de dir mai que era un lliurepensador parlant amb nouvinguts o parlant ocasionalment. Li feien preguntes, sempre, sobre el tema, encara que no vingués a to. -¿Tu, deus ser creient, oi? -Vas anar a missa, ahir, diumenge, suposo...-¿Vas llegir l'altre dia, al diari, la filípica del pare sant sobre les pràctiques anticonceptives, no? -Espero veure't a la Conferència, demà... Parlarà l'Abad de Montserrat, imagina't!... Les contestes d'en Tomeu eren tan evasives com podia, però els fanàtics apostòlics li endevinaven la seva manca d'entusiasme. Fins que un dia, quatre eixelebrats, més fanàtics que els altres fanàtics, l'agafaren pel seu compte per a examinar-lo. L'arraconaren fins a dins d'una saleta- seminari, a la Universitat que eren, l'assegueren amb males maneres, i el que semblava dirigir l'operació comença l'interrogatori:

-Tu eres rojo, verdad?

-Jo no sóc roig...

Sonà una esplendorosa bufetada, seguida d'una frase feta que en aquells temps s'emprava sovint:

-A mi me hablas en cristiano, o te machaco!

-Yo soy librepensador! - s'atreví a manifestar aleshores, a bona hora, l'heroi Tomeu.

Esclataren unes sorolloses riallades de quatre lúcids polítics populars, i començà una catòlica pallisa, que durà fins que deixaren per mig-mort l'ínclit personatge que es creia home de pensament lliure.
Quan es reféu, una hora més tard, comprovant que encara vivia malgrat els dolors que li mortificaven tot el cos, pensà en son pare, i en el seu consell: "Idó... no ho oblidis mai! Aparta't dels fanàtics!"

Des d'aquell dia s'apartà de tot i de tothom. Vivia aïllat. Anava a classe, com sempre, complia, com sempre, però col.locat a un racó, a dins i a fora de les aules. S'adonà, tanmateix, malgrat mirar escadusserament al seu entorn, que un altre estudiant es comportava com ell. I féu per manera d'acostar-s'hi per saber si es tractava d'una excepció a la massa, com era ell mateix.
L'ocasió arribà:

-M'atanso a un home d'excepció, em sembla. Tu no penses com tots els que ens envolten, oi?

-Ja sé qui ets, tu. El lliurepensador exclòs de la societat. A mi també m'han exclòs, però no per lliurepensador. Jo sóc francmaçó, un dels representants de la raó, de la ciència i de la llibertat.

-En tinc alguna idea, però penso en el fanatisme de la teva secta.

-Vade retro!... Secta!... T'explicaré alguna cosa perquè no puguis tornar a blasfemar contra nosaltres. Nosaltres som els descendents dels qui confeccionaren, sota la protecció del rei anglès Guillem III, els estatuts d'una societat encaminada a aconseguir l'alliberament de tots els homes oprimits per la intransigència i pel despotisme. Ja ho veus! Els adalils de la lluita contra tot fanatisme!. La primera gran lògia de Londres funcionà regularment des de l'any 1717, impulsada per uns pastors protestants i recolzada per Frederic II de Prússia. Des de les acaballes del segle XVIII, i durant el segle XIX, tingué una acció destacada en els moviments revolucionaris, afavorint canvis polítics, la substitució de l'ensenyament religiós per l'ensenyament laic, i la difusió de les ciències positives. ¿Saps què diem que volem quan demanem impossibles? Demanem que els homes siguin millors, i més il.lustrats, i més àvids de veritat i de virtut. Demanem que la societat s'oposi a la tirania i a l'arbitrarietat exercides per l'home sobre l'home.

-El Règim d'aquí no permet la vostra existència, oi?

-No. Però hi som. Com vosaltres, que també hi sou, encara que prohibits...


2

En Tomeu, tot i prohibit com era, anà acabant els estudis. Li arribà, emperò, un contratemps, quan els hagué acabat del tot. Havia de fer una cosa que en deien "el servei militar".

Son pare l'advertí:

-Et fan anar a perdre el temps per "servir" a sa seva pàtria. Vés alerta que ni serviràs, ni t'ensenyaran res, ni t'aprofitaran per a res. Seràs un nombre perdut en l'anonimat, al que intentaran fer un autòmata obedient per temor. L'únic que en treuràs de dos anys d'esclavatge, serà menyspreu per una bandera, menyspreu per una organitzacio, i menyspreu per l'Estat que ocupa el nostre país... I recorda que si un dia sabessin com penses, et farien la vida impossible... M'has ben entès?

-Si, mon pare.

El cridaren mitjançant uns papers, el tingueren dret hores i més hores, l'entaforaren amb d'altres "quintos" -molts- a un tren de càrrega que caminava poques estones , i que, quan ho feia, ho feia amb calma filosòfica. A les parades pujaven quintos -més i més- . Els llençaren menjar enllaunat per la finestra del vagó. Un dia. Dos. Tres. Fins que arribaren a Quintanar de los Grandes Castillos.
Descendiren.

-A formar!

Això volia dir que s'havien de posar en rigorosa fila, o files.

-Los que sepan ller i escribir, a la derecha. Los que no, a la izquierda.

Ell i uns pocs més anaren cap a la dreta... Devia passar alguna cosa: no podia ser que tants nous soldats fossin analfabets. Ho van saber després, els llestos. Als "lletrats" els destinaven a rentar lavabos i latrines.
Tomeu va viure uns dies silenciosament. Escoltava ordres i les obeïa, com veia pels demés que s'havien d'obeir. Recordava la paraula "autòmata" que havia pronunciat son pare. Tothom anava per ell mateix, en silenci, i els que deien paraules, les escollien grolleres. Allò de parlar malament, devia fer "més home". Albirà, ben aviat, el grau de "cultura" que en podia esperar d'un centre de formació com el que l'acollia.
Va arribar diumenge. I a missa!
En Tomeu no havia anat mai a missa. Sabia què era, què
significava, però no sabia com es feia. Per sort, no li tocà estar al davant de tot. Allà enmig, feia el que veia fer, s'agenollava quan s'agenollaven, i es posà ben ferm com ferms es posaren els demés en tocar una campaneta. Alguns xicots - vestits com ell, de soldat- es desmaiaren pel fort sol quan la "fermesa" durà massa estona. Ningú els acollí perquè la disciplina és la disciplina, i la sagrada missa no admet distraccions. Cap d'ells es morí.
En unes setmanes - sempre silenciosament, com un mut de debò si no fos pels seus pocs "sí" i "no", segons ordres del pare- aprengué a escombrar, a pelar patates, a netejar excrements , i a saludar caporals, sergents i a un tinent, que era qui manava més. Una nit aprengué a fer "imaginària" i un cap sencer de setmana aprengué a matar milions de polls que es passajaven tranquil.lament per sobre les mantes dels llits, i a fer -¿com en deien de l'espolsar i de la neteja?- sí... "zafarrancho"... un mot estrany, exclusivament quarterer, que l'omplí de part de la porqueria que anà desallotjant d'uns llocs perquè n'ocupés d'altres...

Un mes i mig de silenci és molt de temps. El tinent el cridà un dia, per fi, perquè parlés.. Es veu que havia repassat les fitxes dels "quintos" i devia trobar estranya la seva.

Tomeu es presentà endreçat com manaven les ordenances per quan s'ha de parlar al despatx d'un "superior".

-A sus òrdenes,mi teniente -digué, com li havien ensenyat que havia de dir, aguantant-se "ferm" com calia.

-Me faltan datos en tu cartilla. No me pone el dia en que tú juraste los Principios del Movimiento.

En Tomeu empal.lidí, sense contestar.

-Ni el dia de tu Primera Comunión.

La pal.idesa se superà.

-Dime cuales són tus credos! Habla!

El nostre personatge havia d'escollir entre la veritat i el mutisme. Escollí el mutisme.

El "teniente", després d'esperar un, dos, cinc minuts, sense cap mena d'excitació ni de nerviosisme, premé el polsador d'un timbre. Als pocs segons entrava l'ordenança.

-Que me venga un piquete armado.

-Sí, mi teniente.

¿Serà capaç de fer-me afusellar, aquest brètol?- pensà en Tomeu.

Després d'una llarga espera, entrà un sergent.

-El piquete està listo, mi teniente!

-Que me lleven este quinto al calabozo. Para siempre!

-Sí, mi teniente.

I un, dos, un dos, un dos, ja tenim en Tomeu ben tancat a la presó de la caserna. I qui sap per quant de temps. Sense judici, sense explicacions i -segons ell pensava- sense motiu.
El van tenir tres dies a pa i aigua. Al quart dia el visità un oficial, amb un signe que semblava de capellà militar, de "pater" que en deien els entesos.
-
-Te traigo un libro. Léelo com amor, hijo mío, porque con amor se escribió.

I sortí, en silenci, com havia entrat, sense ni dir bon dia, o bona nit, o el que toqués, perquè en aquella cofurna no es podia saber si era de dia o de nit.
El llibre es deia "Catecismo de los incrédulos". L'autor, A.D. Sertillanges, O.P. A la sobrecoberta hi deia.
"La mayor parte de los hombres que rechazan la verdad, lo hacen por no conocerla, pues se la representan bajo imàgenes que nada tienen de real". LACORDAIRE.

En Tomeu no passà d'aquí. Ja en tenia prou.Pobra gent, els fanàtics d'aquest món! Lacordaire no devia voler dir que l'autor del llibre no tenia la veritat, i que la rebutjava perquè no la coneixia. No, està clar. Això ho deia al lector perquè la raó, la veritat era de l'autor del llibre. Però, i si fos el lector qui posseís la veritat? En Tomeu es féu un embolic. On era la veritat? Al llibre? Amb quin dret? No. Al seu cervell, està clar. Però, perquè no paraven de voler tenir raó des de feia dos mil anys els fanàtics dominants? Ara mateix, el tenien empresonat perquè el seu pensament era lliure. Era aquest el seu sistema? Evidentment.

Passà dues setmanes tancat i aïllat. Són vacances que en Tomeu, des d'aleshores, no recomana.
Al cap d'aquest temps el feren comparèixer davant del tinent.

-O juras nuestros Principios, o te fusilamos.

-Yo sólo soy un librepensador. No un martir. Juraré.

I va firmar un paper que el tinent ja tenia preparat. Sense dir-li cap més paraula, l'home poderós el tregué, materialment, del despatx.
I en Tomeu seguí la vida silenciosa d'abans.

Però arribà un dia, dia infaust, que es va anunciar la "jura de la bandera". Ja hi tornava a ser! Ell, caparrut, no un màrtir, però home de principis, es proposà escapar-se'n. I ho va aconseguir. ¿Va ésser valentia? ¿Va ésser inconsciència? Sabia que el seu acte podria, al menys, tornar-lo a dur al calabós per a podrir-s'hi durant molt de temps. I tanmateix, ho va fer. A les quatre de la matinada d'aquell dia va començar a cridar "l'imaginària", el soldat de guàrdia nocturna en el dormitori de la caserna, pregant-li que el dugués a la infermeria perquè tenia uns dolors terribles al baix ventre, que devia ser una infecció a l'apèndix, o un budell nuat, o qualsevol cosa molt greu. Naturalment que ningú no l'acompanyà enlloc però, de tant queixar-se, a les sis, l'hora de "diana", tothom ja sabia que un soldat estava molt greu. I el van acompanyar, mig arrossegant-lo a la infermeria a veure el metge. Però, com ell esperava, el metge no hi era, ja que es preparava per la festa, i el va haver d'atendre un "sanitari", un d'aquells soldats que havien fet un curs d'infermer, o de medicina, o que simplement eren portalliteres del servei de sanitat. I, naturalment, els crits de dolor van aconsellar la baixa total. El que el va fastiguejar va ser que el van posar a dieta rigorosa. Però la gana va ser compensada per la satisfacció del deure acomplert. Ell creia en la República amb majúscula, panacea ideal per a guarir tots els mals d'aquest país nostre, i, consegüentment, -si no l'havien d'afusellar- decidí no fer més juraments en fals.



3

Acabat el servei militar -que tot acaba en aquesta vida, tant el més bo com el més dolent- fou hora de cercar feina i treballar. I l'únic que podia fer era allò que l'autoritzaven que fes els seus estudis. Que eren "cosa grossa": Ciències Físiques!
Abans que res anà a la Universitat. I allá -sort d'ell- un auxiliar d'auxiliar de càtedra, li féu avinent que ell, en Tomeu, no hi seria admès. Tothom sabia que era un lliurepensador, i els lliurepensadors estaven prohibits a la casa. Sabent-ho, s'estalvià passos i passes. I cercà classes particulars per acadèmies.
Però les acadèmies tenien ordres expresses d'assabentar-se al "Centro de Clasificación" de qui eren els pressumptes mestres. I al "Centro" hi devia constar alguna nota negativa sobre la seva persona, perquè enlloc l'admetien.
Cercà l'adreça del seu conegut francmaçó, la trobà i s'hi dirigí.
L'amic el rebé bé, escoltà els seus planys, i li donà un consell:

-En aquesta societat, res no pot fer un home sense pertànyer a una confraria. Sol, tot sol, no aconseguiràs ni sobreviure. Deixa de banda les idees, encara que les conservis com a bones en el fons de la teva personalitat, declara't partidari de les idees d'uns confrares influents, forma part del grup, i enfila't. Prosperaràs aviat.

-Però...

-Res de peròs. De la mateixa manera que vas jurar alguna bestiesa per no ser afusellat, pots jurar les bestieses que calguin per anar visquent, i per triomfar.

-Triomfar... en què?

-L'únic triomf que compta avui -com ha estat sempre- és l'enriquiment.

-Però... i els teus ideals francmaçònics?

-Segueixen. I no em puc queixar. He aconseguit el grau vint-i-sis. Però no en fem ostentació. El secret és una de les nostres armes.

-A què et dediques, doncs, tu, ara, de portes enfora?

-Sóc director general del "Gabinete Autárquico del Nuevo Orden".

En Tomeu seguí els consells del seu amic.
Avui és "Consejero Nacional de las Ciencias Físicas Aplicadas a los Misterios". És un docte i erudit "físico-teòlogo", que escriu articles, dóna conferències i, és consultat constantment per la "tele".

La seva especialització en "los Misterios" ha permès que algú parli del misteri de la seva fortuna, però no s'ha de fer cas de les enraonies de la gent. Sempre hi haurà malpensats en aquest món.



- o -