Un grup de tres

El grup del tres, com ja es coneix públicament, avui no està en la seva calma acostumada. No discuteixen: parlen alhora, que és pitjor que discutir. I, d'altra banda, llurs exclamacions es complementen, tot i que no ho poden saber perquè no s'escolten.
L'estona de confusió es perllongà mentre seguien amb poderós alè. Però als erudits les forces no acompanyaren el seu vigor intel.lectual, i quedà sol amb la paraula el més jove dels tres. Aleshores el poguérem entendre, i ell es sabé fer escoltar.

―La qüestió, estimats i venerables erudits, és massa seriosa per a exclamar-se sense meditar. Sabem, i assistim fa més d'un mes, a una campanya insidiosa contra Catalunya i els catalans per part dels de sempre: la ultradreta espanyola representada per la més abstrusa intolerància, i pel més ferotge dels nacionalismes frustrats. Algú ha comentat, en diaris, revistes i teles de poca audiència, que l'espectable és una reproducció gairebé exacte dels crits i insídies contra la nostra nació quan, durant la República, es presentà a Madrid la proposta catalana d'Estatut. I és això, però no es ben bé això, perquè es comet un lleuger error: no és que es reprodueixi una nefasta i tràgica comèdia, sinó que es reprodueix, amb lleugeres variants, la mateix intolerància que ha dominat normalment a Espanya contra Catalunya. No m'extendré comentant el domini de la civilització ibera sobre la celta, ni m'aturaré en l'Edat Mitjana ni en la guerra dels dos Peres. Concretaré, esmentant que el domini de Castella sobre Catalanuya data del Compromís de Casp (la iniquitat de Casp, amb paraules d'en Domènec i Muntaner), quan el rei Martí l'Humà va morir sense descendència directa l'any 1410. El papa Luna, Benet XIII, l'excomunicat papa (quan es a produir el cisma regnant alhora tres papes) fou el gran falsari que, amb el seu braç executor Vicens Ferrer, va aconseguir que la casa castellana dels Trastàmara agafés el poder, i es declarés rei de Catalunya-Aragó a Ferran I.
Zurita, l'historiador, ho digué ben clar: "... Benedictus no había de dar favor que prevaleciese al derecho del conde de Urgell por convenir-le que la sucesión destos reynos recayere en el infante don Hernando de Castilla; porque con ella le parecía que fundaba su Pontificado y tenía segura y muy cierta la obediencia de los reyes de Castilla, Aragón y Navarra.."

L'inici del regnat de Ferran d'Antequera es simultaneja amb la guerra contra l'hereu legal de la Corona. Caigut, condemnat, pobre i miserable, el comte d'Urgell fou reclòs al castell d'Urenya, i després a Xàtiva. Era l'any 1426. L'historiador Jaume Villanueva (Xàtiva, 1765) ens en diu això: " Horroritza el que es refereix a la mort del comte en aquest castell, quan vingué a acabar els seus dies escanyat a les mans del rei de Navarra don Joan (el futur Joan II de Catalunya), i dels seus germans don Enric i don Pere (...) el dia primer de juny de 1433." I per seguir, reproduïm aquest comentari de J.M.Pou, en la seva Història de la ciutat de Balaguer (Manresa, 1913): "... els seus ossos van desaparèixer com el seu comtat, els seus títols, i les seves viles i possessions perquè Ferran d'Antequera ho vengué tot, o bé ho empenyorà, destruïnt-ho amb molta pressa barrejant-lo amb altres senyorius (...) volent acabar amb aquella casa tan antiga i principal..."

En una sessió del parlament de novembre de 1411, a Tortosa, l'ambaixador del Comte d'Urgell havia dit : "... lo infant de Castella, senyor d'altra gent, e d'altra casa engendrat, nat e nodrit en Castella, usitat e acostumat a viure segons les lleis e pràctiques d'aquella, deu ésser, segons ell ha afermat, vostre príncep..." Fou, en efecte, un estranger. I ni ell ni els seus successors pogueren ni volgueren ser mai catalans. Tots, nascuts fora de Catalunya, es maridaren amb dones castellanes, no sols no perdent contacte amb aquella nació sinó intervenint-hi activament, tenint sempre a la vora cortesans i literats castellans, conservant sempre el castellà com idioma propi. Els carrecs públics foren ocupats per castellans. A la cort s'establirà el Marquès de Santillana. I a Nàpols -conquerit amb tants treballs per Alfons - literats castellans passaran a Itàlia, i el català no es parlarà.

Quan regnà Joan II, Catalunya hagué de viure deu anys de guerra civil, i la malaurada història del príncep de Viana, el pare natural de Joan Colom, català mallorquí de Felanitx, convertit per causes ben polítiques en ciutadà genovès i després en castellà, representant de Castella arreu el món.

El darrer rei Trastàmara fou Ferran II, casat amb Isabel de Castella. No caldria ni esmentar aquesta reina, perquè tothom sap qui volgué Espanya que es digués que era. Direm solament, que era una dona d‘empenta, allò que avui en diem autòcrata, fonamentalista, racista i expansionista. Com autòcrata, dominà els nobles hostils. Com a fonamentalista, creà la Suprema i General Inquisició. Com a racista, expulsà els jueus i els mudéjars. I com a expansionista, alliberà el regne de Granada d'uns dolents que el tenien ocupat des de feia set segles. I, per si fos poc, tingué la sort que un jueu català ( que amagava el ser jueu per allò del racisme, i el ser català perquè com a marí havia lluitat contra Joan II), li oferí amb safata de plata un nou continent en el qual esbravar els seus dots d'autòcrata i d'expansionista, de fonamentalista i de racista. I va començar la gloriosa evangel.lització d'uns éssers que feia mil.lenis que esperaven llur redempció.
Tan gloriosa reina va morir aviat, i el vidu hagué d'abandonar Castella perquè no l'havia heretada. Castella l'acomiadà amb el despectiu mot de "El Catalanote", i aquest es va tonar a casar, i tingué un fill que morí als pocs dies. La corona passaria a La Boja Joana i al seu Formós Enric. Que van tenir un fill, nascut a Gant, que es deia Carles. I quin fill! Rebé els Regnes de son pare i de sa mare i comprà l'Imperi de Maximilià, anomenant-se Emperador i creient-se un nou déu a la terra, redemptor de la humanitat. Es passà la vida fent guerres (entre les quals es produí "el saco de Roma"), i sotmetent pobles i nacions. Va morir, jove encara, retirat al monestir de Yuste perquè ja no s'aguantava -ni dret ni a cavall- per la gota.

La seva dinastia anà baixant de categoria, encara més, amb Felip II, Felip III, Felip IV i Carles II. Els alçaments dels catalans contra Castella se succeïen ininterrompudament. Encara recordem el Corpus de Sang quan cantem "els Segadors".

I arribà la catàtrofe definitiva: el Decret de Nova Planta de Felip V.
I més problemes per una Catalunya assetjada militarment i econòmica. I cops d'Estat... I el regnat de Ferran, amb els seus cent-mil fills de Sant Lluís fent-li costat quan va caler... I la seva sortosa mort quan encara feia molta nosa, i una reina a qui posaren el nom d'Isabel, que tingué tants primers ministres com amants i una revolució que la destronà...

I aquí, atents amics, volia arribar: a un discurs del general Prim a les Corts espanyoles: per complementar el què deia el senyor Guerau un dia (9 de novembre) i el senyor Ermengol el dia 17 d'aquest mateix mes, a sengles relats de "Relatsencatalà", i afegir-ho per encertir la meva afirmació del començament d'aquesta disquisició:

Era l'any 1851. Prim, diputat, denuncià a les Corts les arbitrarietats que cometia el govern central contra Catalunya des de 1843, acabant el seu discurs amb aquests paraules, que no traduiré, sinó que copiaré literalment del diari de sessions:
"... Si no queréis a los catalanes como españoles, levantad de allí vuestros reales: dejadlos, que para nada os necesitan. Però, si siendo españoles los queréis esclavos; si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora y por completo; porque así, sólo así, doblegaréis nuestra cerviz; porque así, solamente así, venceréis nuestra altivez; así y solamente así dominaréis nuestra fiereza."

Voldria pregar, donant per acabat el relat, que els patriotes Rajoy & Companyia estudiessin algun dia la història de Catalunya. No canviarien de parer, naturalment, però sabrien què és una nació, i el seu Estat, que no és una nació sinó un conjunt de nacions, no negaria a la meva terra el qualificatiu que li corespon: des que la civilització ibèrica s'extengué pel llevant de la península.