Un geni de la numismàtica 3: Dídac

Un relat de: franz appa

-El vell numismàtic de la plaça de Lafayette? -va fer el Dídac.
-Mmmmmmmmmm -va fer la Milena.
-Oh, sí, me'n recordo, i tant! -va continuar el Dídac.
-Ho sabia -va replicar ella.
-Me'n recordo bé, un senyor català, potser exiliat republicà?
-Mmmmmmmm.
-Tenia tota la pinta, un jaio elegant, alt, ben dret, amb força cabell molt blanc, molt repentinat, vestit sempre amb aquells trajos vells, bé, no vells, només com antics. De fet era això ben bé: un senyor antic.
-Sí!
-Un senyor a l'antiga, si ho prefereixes.
-Oh, continua, continua.
-Me'n recordo de la botiga, també. Més aviat estreta, com a fosca, allí, reclotada als porxos de la plaça, una cambrona humida amb una porta minsa, oi?
-Sí, sí, continua...
-I bé, tot de monedes a l'aparador de vidre, escampades com a tresors també antics, pulcres i potser ben netes, però també amb el mateix aire de passar-se allí les hores mortes, decandint-se en aquell aire estantís i llòbrec que s'hi endevinava dins. Com el propi vell. Francament, no convidava a entrar-hi, ni en realitat cridava l'atenció, llevat segurament d'aquests tocats de l'ala aficionats a col·leccionar monedes i segells, que no és el meu cas. Segurament mai m'hauria fixat en la botiga ni en el vell si no hagués estat per aquella vegada en què el vaig veure fer l'heroi.
-Hum?
-No te n'havia parlat? Doncs, sí. Era un matí de diumenge, segurament del bo de l'estiu, feia un sol magnífic, d'aquells que la gent sana anem a passejar pel port, o per Temple's Ride...
-Hahaha.
-...i deixem passar el matí serenament per descansar els ossos cansats per l'honest treball de tota la setmana.
-Hahahahahahaha!
-Que no deu ser el cas de la gent que s'amuntega cada diumenge al matí del món a sota els porxos de la plaça, com si es dediquessin a treure'n les teranyines plàcidament i s'hi estessin allí remenant com a pòtols neguitosos les paradetes dels quincallaires, dels brocanters, dels venedors de tota mena d'andròmines i articles de segona mà, llibres, discos, draps vells, monedes, segells i fins xapes de tap d'ampolla de cava, que si entenc una merda de la mania de col·leccionar segells i monedes, coses que algun valor de circulació han tingut al cap i a la fi, digue'm què diantre he d'entendre d'apilonar a casa teva un munt de xapetes de coloraines que han tingut només el modest mèrit d'inidcar que s'ha destapat una ampolla de bon o mal vi escumós.
-Anem al rovell de l'ou, si's plau...va!
-D'acord, sí, aquell matí que jo em vaig deixar caure per Lafayette, sí, no sé què carall hi feia. Però allí hi era, sí, senyor, crec que seria tranquil·lament amb un parell de nois de carnival Street, no sé ben bé què ens havia ajuntat allí, algun negoci, imagino. Diria que séiem a la terrasseta del savoy, una cafeteria que no sé si encara aguanta, tan polida i reneta, i diria que ens estàvem asseguts part de fora del porxo,a ple sol, aguantant a plom aquell coi de llum que et fa veure tot entre mig de pampallugues, no sé si m'entens.
-I tant! Pampallugues...
-La cosa és que allà devíem ser, xerrant sobre algun tracte, eren dos bons nois, una mica enzes, crec, però te'n podies refiar, si et deien que tenien una bona mercaderia és que la tenien, o que almenys tenien la fe intensa posada en el fet que la tenien, i com sempre dic jo, si un té fe, no pots demanar res, no creus?
-No... Continua, ehem, continua.
-I de sobte la vaig veure, allà al bell mig de la vorera, llampant i llardosa a l'ensems, de la mateixa peça, sutge i virginal encant tot fet en un. Ja saps què vull dir, una d'aquelles hippies que venen bijuteria i encensers de fusta llaurada i mocadors de seda escampats a un tauló folrat amb un d'aquells mateixos mocadors enormes, com en diuen?
-...Hum?
-Tant se val. Allò, ja saps el gènere que dic. Una tia guapa, més aviat, amb rastes i aspecte de no dutxar-se gaire però tampoc decididament porca, més aviat com si la brutícia no l'atenyés, com si rellisqués per una d'aquelles pells tan ajustades a les belles fibres que li modelaven un cos gràcil i esplèndid, que és com el mateix crit de la dolça llibertat que et prometen i et canten, només amb una llambregada, només amb la manera de seure, d'agafar amb una mà un beneït joiell de merda o un cigarret d'herba.
-I?
-I sí, allí era, a la vora meva, asseguda directament al terra. No m'hi hauria fixat més, de tota manera, estava una mica ressacós, potser, o eren els nois del Black Borough els que em tenien abstret amb les seves transaccions. No m'hauria fixat, doncs en ella, no pas gaire, si no hagués estat pel pallús que la va començar a escridassar. L'energumen, un paio mulat que també gastava rastes, semblava a punt d'apallissar-la, se li arrapava a la cara i s'esgargamellava amb una barrejota dels criolls del francès i de l'anglès del Borough. No sé què coi li deia, si és que deia alguna cosa el goril·la, m'entenc bé amb aquells argots, però el paio tenia l'adrenalina o no sé quina altra merda tan pujada que o ell o jo no lligàvem cap discurs coherent. Em va cridar l'atenció, ens va cridar l'atenció a tots, de fet diria que els xicots de Carnival Street també van parar la seva xerrameca, i ens vam estar mirant amb tota la concurrència com la noia aguantava el xàfec tan panxa, plàcidament asseguda sobre el seu culet a terra i amb el porro a la mà, fent una calada i entomant les baves de la bestiota que se li abalançava com una fúria, una gorgona de trenetes voleiant aquí i allà, que no parava de cridar. Vaig deduir al final que l'orangutan l'estava renyant i la comminava a retornar al porxo, cap al seu infecte tenderol, o alguna cosa així. El cas és que de sobte, o no de sobte, senzillament en un moment qualsevol de la seva paranoia delirant, el mico aquell la va engrapar per les rastes i mirava de tibar d'ella tota cap a dins, cap als porxos.
-Ah!
-Ah, sí, tots vam fer un ai, o un ei, o un murmuri entre l'avorriment, l'encàndol i el pur fàstic. No sé què dir-te. crec que ens vam mirar els tres, els dos penjats i jo, i fins i tot és possible que ens estiguéssim demanant si calia aixecar el cul d'aquelles cadires rescalfades, quan va aparèixer ell, el coi de vellet, el numismàtic.
-Per fi!
-Sí, per fi algú amb collons, vaig dir-me. És la pura veritat, nena, és el quevaig dir-me. Algú amb collons que li plantarà cara a aquest fill de malal mare i farà que deixi d'importunar-nos en aquest matí tan magnífic. Era un vell, potser no tan vell, de fet, ja saps, alt, cabell blanc, trajo blanc... una mena de reminiscència de pel·lícula dels paios durs del blan i negre, allí atansant-se al penós espectacle, no corrent, certament, però prou ràpid, prou per col·locar-se davant el goril·la abans que realment aconseguís fer mal o moure un centímetre la noia, el vell palplantat allí, tot solemne, i l'energumen que alguna cosa hauria olfactejat, com un rastre de póvora, com si hagués tastat un regust de sang a la boca, o tal vegada simplement es va aturar, es va redreçar, i es va trobar amb el senyor tan impertorbable davant d'ell, que li deia, que li venia a dir... com era, allò?
-Oh, Dídac, si's plau!
-Sí, bé, juraria que va dir: "dispensi, bon home, crec que això no són formes". Sí alguna cosa així de refistolada i decididament excèntrica, una cosa tan improbable inesperada que l'animal es va quedar fitant-lo amb la boca oberta, amb els ullets de mico ballant sense control, com si no donés crèdit, com si de cop el Bogart o el Fred McMurray s'haguessin escapolit de la pantalla i se li haguessin estampat contra el nas. Bé, van ser uns segons, prou perquè la noia es redrecés ja lliure de la grapa de la bèstia, i s'interposés entre els dos homes. Val a dir que el vellard no s'havia fet enrera ni un mil·límetre, realment els tenia ben posats, i no sé com s'ho va fer ella per esquitllar-se entre ells dos i plantar-li la cara al jaio, i des de baix, des de la seva escassa estatura, cobrir-lo ara a ell de penjaments si fa no fa iguals a aquells que abans li havia etzibat a ella els simi.
-Oh, no em diguis! I ell, el numismàtic?
-El numismàtic no va ni pestanyejar, sense deixar de fitar el galifardeu, com si ni la veiés a ella, es va girar discretament, molt digne, va caminar tot tibat i gallard i va perdre's per l'ombra dels porxos. "No nh'ha de fer res, de les baralles d'enamorats!", encara vaig sentir que li cridava la gentil damisel·la, abans de perdre's ella mateixa i el seu acompanyant cap a una altra arcada del porxo.
-Ai, ai...
-Sí, sí, podies pensar: el pobre jaio ha fet el ridícul, però recoi, novaig pensar això, no, de cap manera, i així els ho vaig dir, a aquells dos infeliços: té més collons que nosaltres tres junts, companys.El bon ancià català, sí, senyor, amb les seves monedes i segells plens de ronya.
-Oh, oh, oh... Sí, sí, sí! -gemegava la Milena.
-T'ha agradat, amor meu? -va dir ell.
Havia arribat just al punt G. Ho sabia. La Milena tenia la cara del trànsit que tat l'embellia i tant el seduïa. S'estimava aquella mossa. Encara no va retirar els seus dots dits de l'entrecuix amarat d'ella, va resseguir amb els llavis els contorns de les cuixes, lentament, va planar amb la llengua per l'engonal, pels delicats i humits pèls castanys, lleugerament vermells, com tocats per la purpurina flamígera de la tarda, i finalment va endinsar-la en la vagina oberta com la porta del cel dels justos per als justos. Per als dignes, blancs i romànticament ridículs cavallers justos com el vell numismàtic, quixotesc heroi d'un matí de diumenge de ressaca i de tebi escàndol.
La Milena va sacsar el seu cos en un arc impossible. Els seus gemecs són difícilment reproduïbles amb les lletres i els signes convencionals.

Comentaris

  • L'autèntic seductor (vaja! Si rima amb autor!:-))[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 05-06-2008

    Ja he declarat en més d'una ocasió que ets un mestre en l'art d'engalipar-nos. I també que ets un artista del detall. I que ets, a més, un bon retratista de la sensualitat femenina. Però en aquest lliurament, el rei de la sensualitat, al meu parer, és en Dídac. Que a moltes dones sol agradar que una gran part de la seducció i del joc eròtic es faça amb l'ajut de les paraules és un leitmotiv que la literatura ja ha tractat a bastament. Però ací, el suport del llenguatge no rau en l'adulació de la dama, sinó en l'ús de l'anècdota, i no sabria explicar ben bé per què -o sí, però del que es tracta ara és de parlar de literatura-, el resultat és doblement efectiu: l'erotisme es reduplica.
    Des del punt de vista tècnic, cal elogiar com jugues amb l'ambigüitat de la peripècia, ja que sembla que ens contes una història, però al final descobrim com aquesta història n'embolcalla una altra, com en els boníssims relats teus El setge d'Albània, i L'any olímpic. El que passa és que ací ho fas a l'inrevés: el marc, l'escenari o situació de partida que mena algun personatge a contar una anècdota, és al final, i esdevé ara punt d'arribada. I és un recurs eficientíssim, al meu parer, ja que aconsegueixes també equilibrar la importància de les escenes, la de l'anècdota del numismàtic i la de la vivència de Dídac i de Milena.
    Hi haurà número 4, veritat? I un grapat més, espere!
    Molts petons!

  • Espera il·lusionada[Ofensiu]
    Anagnost | 05-06-2008 | Valoració: 10

    T'agraeixo que m'hagis fet arribar aquest nou capítol del geni numismàtic que dus entre mans, però, si no ho haguessis fet, igualment hi hauria vingut i me l'hauria empassat, perquè el relat ja em té empescat. M'estic enamorant de la Milena. És inevitable, sobretot quan, cap al final d'aquest tercer lliurament se'ns presenta tan real, tan eròticament atractiva...
    En fi, company, que ara ja esper el quart capítol, amb la mateixa il·lusió del meu avi quan, molts i molts d'anys enrere, esperava el repartidor dels fulls setmanals d'una obra romàntica del XIX.
    Fins al proper relat.

  • Escenari, escena i relat[Ofensiu]
    Unaquimera | 05-06-2008

    La tercer entrega d'aquesta sèrie absorbent no m'ha decepcionat gens!
    Des que vaig rebre ahir el teu enviament, he estat desitjant trobar una estona prou tranquil·la per regalar-me la lectura sense presses ni distraccions, assaborint la que pressentia que havia de ser una bona història ben explicada. I així ha estat!

    Anant per feina des de la primera paraula, has aconseguit enllaçar amb el primer capítol; anomenant la Milena en la segona línia, no permets que caigui en l'oblit el segon.
    I així, a poc a poc, fas participar a la lectora de la narració, aixeques davant els meus ulls escenari i escena i dirigeixes els personatges que semblen els principals... fins que, en acabar l'anècdota, permets que descobrim quin era, en realitat, el relat.
    Perfectament entroncat el toc eròtic amb l'humorístic, aquest nou capítol desperta noves expectatives i més curiositat de cara al següent...

    T'envio una abraçada difícil de definir amb els adjectius convencionals, certament,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167746 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com