Cercador
UN FET PROU HABITUAL
Un relat de: jomagi- Compartir:
-Collons!... Com pot ser tant i tant retard? A fe de Déu que no ho entenc; aquesta espera se m’ha fet eterna...
-Sembla mentida que sigusi així Pepet!... Ja m’ho esperava que sortiries amb les teves protestes de sempre; no canviaràs mai!...
-El que tu diguis però, aquest cony de voluntat consagrada que teniu les dones d’acudir sempre a misses dites...
-Que t’empatolles tu ara!... és que encara tindràs la barra de dir-me que no faig goig!!!
-Dona... sí que diràs que et veig arreglada, oi? Si, com maquillada i pintada... Que has anat a la perruqueria durant aquesta tardança?...
-Si. Exacte... m’han retocat el cabell i m’han posat coloret a les parpelles i els llavis, si, si, aquests que sempre tant sovint t’han delectat, sobretot abans de fer-nos un bon polvet... Mira’ls, mira’ls, veus quin roig tant suggerent... Però, què no ho veus on estem?
-On estem dius?... Ai l’hòstia reconsagrada!... És veritat, tant d’esperar i desesperar ja me’n havia oblidat !...
-Tu sempre tant desmemoriat Pepet, però no m’estranya; amb aquesta calma tant dolça i silenciosa ...
---------
***Un sol aponentat i rogenc acariciat per orenetes xiscladores, iŀluminava les punxes majestàtiques i verdoses dels vells xiprers del menut cementiri.
-Sembla mentida que sigusi així Pepet!... Ja m’ho esperava que sortiries amb les teves protestes de sempre; no canviaràs mai!...
-El que tu diguis però, aquest cony de voluntat consagrada que teniu les dones d’acudir sempre a misses dites...
-Que t’empatolles tu ara!... és que encara tindràs la barra de dir-me que no faig goig!!!
-Dona... sí que diràs que et veig arreglada, oi? Si, com maquillada i pintada... Que has anat a la perruqueria durant aquesta tardança?...
-Si. Exacte... m’han retocat el cabell i m’han posat coloret a les parpelles i els llavis, si, si, aquests que sempre tant sovint t’han delectat, sobretot abans de fer-nos un bon polvet... Mira’ls, mira’ls, veus quin roig tant suggerent... Però, què no ho veus on estem?
-On estem dius?... Ai l’hòstia reconsagrada!... És veritat, tant d’esperar i desesperar ja me’n havia oblidat !...
-Tu sempre tant desmemoriat Pepet, però no m’estranya; amb aquesta calma tant dolça i silenciosa ...
---------
***Un sol aponentat i rogenc acariciat per orenetes xiscladores, iŀluminava les punxes majestàtiques i verdoses dels vells xiprers del menut cementiri.
