Un estrany malson

Eren intolerables. Els malsons i les dones. A fer punyetes uns i altres, doncs!
Dit i fet: recollí quatre coses de la seva habitació, el més imprescindible per passar un parell de setmanes fora, les posà en una maleta que recollí de la part de dalt de l'armari, la tancà de cop, sense clau, baixà al garatge, agafà el cotxe... i fugí. Per l'autopista, en un parell d'hores arribà a un hotel de la costa, un hotel que ja coneixia d'altres anys. Tingué sort de trobar habitació sense prèvia reserva, malgrat trobar-se en el fort de la temporada de vacances.
- La trenta-quatre? Molt bé. Dóna a les roques? Millor.

L'habitació trenta-quatre gaudia d'una vista superba. Des de la terraça, a pic, es podien contemplar uns penya-sagats impressionants. Els embats de les onades eren repelits per les roques amb ventalls d'escuma. Un gorg impressionant s'omplia i es buidava com si el xuclessin al concert dels moviments de la mar. Abocant-se a la barana i esguardant cap al sur es veia un trosset de platja plena de gent... dones. Maleïdes siguin totes elles! Les meuques i les honrades. Totes, sempre, li havien fet igualment el salt. La darrera, oh! sí, la més honrada de totes, la que li havia jurat amor etern encara no feia un any a dalt de l'altar, acabava de deixar-lo per anar-se'n amb un pòtol desgraciat... Mai més! Més val viure sol! Tot i que sol no hi podia viure, tampoc. Quan dormia sol se li aparexia sempre la mateixa visió en un malson que tant de bo pogués oblidar, un malson sempre idèntic que el perturbava fins a embogir-lo... La darrera setmana havia estat insuportable... Aquí descansaria i dormiria, ben segur, sense malsons...

Es posà l'eslip i un barnús per sobre i baixà a la platja. Hi havia alguns nens, alguns homes, i moltes moltes dones que semblaven atacades per la bogeria que produeix el sol en les platges d'avui en dia. Totes vestien igual, millor dir, totes anaven igualment despullades. Duien els pits nus i al pubis un triangle invertit de roba cridanera que s'aguantava amb un cordonet que pujava pel tall del mig de les anques fins a trobar un altre cordonet que baixava envoltant la panxa i els malucs. Algunes es banyaven, però la majoria seia o geia sobre unes tovalloles esteses sobre la sorra o sobre uns matalassos de coloraines, amb l'entretinguda tasca d'acariciar el propi cos untant-se'l amb olis especials per a tornar-se morenes o, potser, perquè el sol no els fes mal a la pell. Unes quantes, tanmateix, ja no hi serien a temps perquè la vermellor ja les havia pres. Se'ls veien els mugrons com carn viva, com maduixetes madures, que no podien ni suportar el pas dels propis dits per protegir-se'ls amb bàlsam. L'home extengué el seu barnús en una clapa de sorra buida de gent i s'estirà. Tancà els ulls per escoltar el mar. Penetrava desagradablement el seu nas l'olor dels olis untuosos de les dones. Ell hauria preferit olor d'algues que pudor de dona... S'adormí al sol sense voler. Aquella nit no havia dormit més que un parell d'hores i el cos ho necessitava.

No havien passat més de deu minuts que es despertà sobresaltat. El malson havia tornat. Sentia com unes gotes de suor freda s'evaporaven del seu cos ardent, abrusat pel sol insoportable d'aquells dies d'agost... mentre encara tremolava d'angoixa. Eren tres bruixes, n'estava segur, sortides d'una boira espessíssima, que el tenallaven, mentre una dona nua, formosíssima, s'abraçava a ell per ofegar-lo. No podia respirar... Volia cridar i no podia. Volia respirar i no podia. Volia moure's i deslliurar-se i no podia... Els preparatius variaven d'un malson a un altre, però el seu ofec per una dona nua i bella era la constant de cada somni nocturn. Així no podia seguir: havia fugit de l'ambient on els malsons tenien, potser, alguna raó d'existir i ara, aquí, ben lluny, ¿ni una becaina li seria permesa?

Corregué cap a l'aigua capbuçant-s'hi totalment per nedar un moment per sota. Fregà algunes cuixes femenines i sortí rabent per agafar aire i tornar-se a enfonsar. Bussejà fins que li faltà l'aire. Havia nedat fins un bon tros enllà, lluny de les dones que xipollejaven i dels infants que rebequejaven. S'allunyà encara més, nedant, fins a esgotar-se. Esguardà, aleshores, tranquil.lament, el paisatge, i maleí els homes i la civilització. Aquella cala preciosa i els espadats que la limitaven, estaven absolutament invadits de construccions. Els dos darrers anys -els dos anys que havien transcorregut des que ell no havia trepitjat l'hotel - havien servit per transformar un paisatge idíl.lic en un aplec fastigós de cases i hotels. Per oblidar el món, no hi ha com una bona capbussada, es digué. Agafà aire i baixà fins el fons. Quedà impressionat amb un llambreig inversemblant. S'acostà al punt d'on sortia el raig de llum, recollí l'objecte i retornà a la superfície. Era un anell amb un safir oblong rodejat de diamants rodons i, a dalt i a baix, dues baguetes que unien el conjunt a la base. Admirat de la troballa, subjectant-la fort amb la mà dreta, anà nedant fins a la platja. Recollí el seu barnús, se'l posà, col.locà l'anell a una de les butxaques i es dirigí cap a l'hotel. Ja a la seva habitació, es tragué l'anell de la butxaca i se'l mirà amb tota calma. Era realment una joia extraordinària. Què fer-ne? Seria absurd entregar-lo a recepció perquè potser desapareixeria. I tampoc tenia dret a quedar-se'l perquè no era pas seu. "Ja hi pensaré amb calma", es digué, deixant la joia sobre de la tauleta de nit. Anà a la dutxa, es vestí, i sortí a donar un volt.

Passà el dia distret. Menjà bé, i gaudí de la vista que tant li agradava: dones lleugeres de roba. El vespre, mort de son, decidí no sortir i anar aviat al llit. S'hi estirà amb el balcó obert de bat a bat, amb el cel ben fosc entrellucant-se a través de la cortina mig transparent que separava l'habitació de la terrassa. I s'adormí aviat, amb por que retornessin els seus malsons. Avui, tanmateix, el somni no fou el malson de sempre, tot i que hi tenia relació. L'ombra malèfica que diariament intentava asfixiar-lo se li aparegué mig somrient i li parlà. Anava nua com sempre. S'estirà al divan de l'habitació prenent la posició de "la maja" nua de Goya.
- Acosta't --manà a l'home.
I l'home, que se sentia dominat per aquell esperit demoníac, no pogué sostreure's a l'ordre.
- Entrega'm l'anell que acabes de trobar, i et deixaré tranquil per sempre més --li digué.
L'home callà, fent memòria d'on l'havia guardat. Pensà que estava ben segur, a recer de la curiositat d'esperits malignes, i li girà l'esquena. Tornà al llit. S'havia despertat. Encengué el llum de la tauleta de nit, obrí el calaixet on havia desat la joia, i comprovà, alleujat, que seguia allí, llançant els seus rajos fascinadors.
L'endemà es trobà molt més tranquil que feia molts dies. El somni no havia estat un malson angoixant. El recordà somrient, i decidí posar un anunci al diari, amb el número de telèfon de l'hotel i el número d'habitació que ocupava. "Trobat anell a la cala. Qui l'hagi perdut, que em truqui".

El trucaren moltes dones que havien perdut el seu anell a la cala. Eren tants els anells perduts que l'home se'n feia creus. El que passava és que cap dels anells perduts era com el que ell havia trobat. I al vespre, cansat de tantes trucades, ja les contestava d'esma i penjava el telèfon amb brusquedat quan s'adonava que molt probablement s'inventaven la pèrdua per veure si pescaven anell... o home. I tornà la nit. I l'esperit que dominava els malsons, la dona nua que intentava ofegar-lo, tornà a aparèixer-se-li com ho havia fet feia tres dies, somrient i amable.
- Si no em dones l'anell, seré cruel amb tu --li digué.
I fou ell, aleshores, qui enfollí com per a matar-la. Volia arribar a ella i no es podia moure, volia llevar-se i es trobava immobilitzat... Ella, mentrestant, reia, burlant-se de la seva impotència...
- Te'l prendré, doncs, desgraciat beneitó meu... i després t'ofegaré...
Desgraciat, realment, s'hi sentia l'home, després de nits com aquella. Encara sort que tenia una distracció per tot el dia, contestant trucades de dones aprofitades o histèriques que deien bestieses a pler.
- Ben bé no li sé dir com era el meu anell, sap... quan una porta una cosa tot el dia... vostè ho comprèn... arriba a no saber com és la cosa amb detall... Ja li dic, senyor, era un anell bo, de brillants i altres pedres, sap?
- Quantes pedres, senyora, a més dels brillants?
- Robís i maragdes... Tres... Això.
- Doncs ho lamento, senyora, no és el que jo he trobat. I penjava.
Ring...
-Digui.

-He estat jo qui va pedre l'anell, senyor --deia ara una veu cristal·lina, d'àngel baixat del cel.
-Quin dia?
-Dissabte
-Podria ser el seu, efectivament, senyoreta...
-Glòria, en dic... i vostè?
-Jo en dic Joan Troba-anells...
-Ai, que està de broma, vostè, jove... Que puc venir a buscar-lo a l'hotel?
-A mi, o a l'anell?
-Oh, potser als dos, si vostè vol...
-Provi-ho. Doncs, fins després.
L'home avisà la telefonista de l'hotel que no li passés més trucades, que aviat arribaria la dona que semblava que era la propietària de la joia...
Era una meravella de noia. Com aquesta no n'havia conegut cap, es digué l'home, emprant "conèixer" en el sentit amb què l'empra la Bíblia.
-Passi, passi, --li digué immediatament després d'obrir-li la porta de l'habitació. I ella passà, mirant-se'l encuriosida, com si l'examinés.
-I com era el seu anell, Glòria?
-Oh, no voldrà pas que faci esforços de memòria jo, ara, per descriure la joia. Si me l'ensenya li diré si és el meu anell o no ho és.
-I què m'ensenyaries, tu, a canvi?
-Oh, que és murri, vostè...

I murri o no, l'home fou dèbil, i ella li ensenyà, a canvi de l'anell, tot allò que l'home tenia delit d'anar veient i tastant... I tornà a ser dèbil una vegada més per valorar la joia a l'alçària que li pertocava. I la Glòria no es penedia d'haver perdut la joia i recobrar-la a un preu tan alt...
-Me la dones, ara, amor meu? -li digué
quan ja cregué haver pagat el seu preu.
L'home obrí el calaixet de la tauleta de nit, on havia desat l'anell. No hi era. Havia desaparegut!
-Se me l'ha endut l'esperit maligne que em persegueix totes les nits -digué l'home. I li explicà la història dels seus malsons i de la darrera amenaça de l'ombra que el tenia dominat.
La noia es posà a plorar. Allà sobre el llit feia pena, tan desgraciada, tan bonica, i tan nua. I l'home la consolà de la manera més raonable que pogué, la convencé, i ella l'acompanyà a casa seva i es convertí en l'amant número dinou.
La nova parella és feliç, i l'home, des que viu amb la Glòria, no ha tornat a tenir mai més cap estrany malson.
En Claudi callà. Era qui havia llegit el conte. Durant una bona estona panteixà lleugerament degut a l'esforç de la lectura. L'oient -un amic- havia romàs tota l'estona amb el cap cot i els ulls mirant a terra. Aixecà el cap, i digué:
--No m'agrada no entendre les coses.
--Home... em penso que no hi ha res a entendre. Es tan sols un conte.
--Però l'anell havia desaparegut realment? Se l'havia endut l'esperit maligne o fou una comèdia de l'home?
--No ho sé. Crec que es pot interpretar com es vulgui, a gust del lector... Tot dependrà de si el lector creu o no amb esperits malignes que es puguin endur joies d'una tauleta de nit...