Un estiu amb aire suec

Sóc a l'aeroport, desitjant sort als amics al viatge i demanant-los que almenys em portin algun regal de Venècia. Quin desastre! Em miro les cares d'il·lusió que fan tots i penso que jo hauria hagut de fer aquella cara també, si no hagués set per els pares, clar... La Paula no para de parlar-me del Jordi, que si per fi estaran junts, que si tindrà una oportunitat... El que em faltava ara era això, que em parlés de nois i relacions amb ells. Just ara que ho he deixat amb en David, vaig ser jo qui va tallar però igualment em sento malament i estic trista. I a sobre no puc anar de viatge!!! Un mes a Venècia amb els meus amics hauria estat genial, ho hauria estat si els pares no m'haguessin donat el sermó que em van donar: - Lluna, encara ets massa petita, els pares dels teus amics són uns inconscients, que no se'n adonen que quinze nens de 13 anys sols, en un lloc tan gran, poden fer de tot i els poden fer de tot??? Tu et quedaràs a casa amb nosaltres tot l'estiu- Paraules textuals del pare, doncs ja ho sé, em quedaré tot l'estiu a casa, amb ells... Quina sort tenen tots...
A la fi, és l'hora de tornar a casa, de mala gana al cotxe del pare, no se li acut res més que posar-se a criticar els pares dels meus amics de nou, no es cansa mai de repetir el mateix? Sembla ser que no. Em poso el "discman" a tot volum amb la música de "Simple Plan" almenys em distrauré de camí a casa i no sentiré més romanços. Només arribar, pujo corrents les escales i me'n vaig a la meva habitació, em tiro sobre el llit i no tinc cap intenció de sortir d'allà fins a l'hora de sopar, però, la mare truca a la porta: - Lluna, et demanen al telèfon.- Em diu. Qui serà el pesat que truca ara? Els nois són encara a l'avió, no pot ser cap d'ells. Baixo ràpidament, bé, corrents pel passadís, a veure qui és:
Si? -Hola Lluna. Sóc en David -Ah! Hola, que vols? - Només volia saber si voldries venir al cine amb mi demà a la tarda.
Però que diu??? Que no se n'adona que ja no tenim res junts??
- A veure David, tu i jo ja no som res, res entens? Res!
- Però, res de res? Ni tan sols amics? - Home... amics potser si. - Bé, els amics van al cine junts, no? - Si, si que hi van però ara és massa aviat, o es que no ho veus? No vull cometre més errors perquè no et vull fer més mal. - Lluna, jo t'estimo. - Però jo a tu no. I em sembla que serà millor acabar amb aquesta conversa aviat perquè no porta enlloc, adéu. - Lluna!
I li vaig penjar... Potser em vaig passar però tinc raó, ja li he fet prou mal i me'n he fet a mi mateixa com per tornar-hi a caure ara. Més endavant, quan m'hagi oblidat ja ens veurem.

Ja ha passat una setmana de tot allò, ja m'estic "acostumant" a estar marginada tot l'estiu, fent de cangur dels fills petits de les veïnes i les amigues de la meva mare i treballant al bar de la platja per guanyar-me unes peles i també per passar l'estona...

Era un dimecres, ho recordo perquè la mare tenia classe de natació a la piscina i se'n hi va anar amb la seva amiga Maria i el fill petit d'aquesta, en Miquel...el pesat d'en Miquel, això volia dir que tindria tota la tarda per mi sola, bé tota no, fins a les sis tenia que ser al bar, servint copes i gelats als estrangers. La cosa anava per llarg, portava allà des de les dues de la tarda i vulguis o no, quatre hores es fan pesades. Però valia la pena veure la meva cartera plena al final del dia. Em trobava en un moment d'aquells en que no havia pràcticament ningú i em vaig posar a llegir una revista, però, just acabava d'obrir-la que sento algú que em diu:
- Excuse me, can you help me?
Ja em ve un "guiri" dels pesats, vaig aixecar el cap i...sorpresa! Quin tio!!! Vaig pensar, mare de Déu com estava aquell noi, alt, ros, amb un cos que semblava una tauleta de xocolata...mm...
- Yes, of course, what do you want?
El noi, en anglès clar, em va demana quan costaven uns gelats i si tenia canvi d'un bitllet de 10 euros. I jo amb el meu súper anglès, li vaig donar el preu i el canvi. I, per sorpresa meva, quan ja se'n anava, em va demanar el meu nom, si era d'aquí i...que feia aquella tarda!!! Li vaig explicar que em deia Lluna, que tenia 13 anys i que si que era d'allà i m'estava guanyant uns diners en aquell bar d'un amic del meu pare. També li vaig preguntar el seu nom i si era d' Anglaterra.
- No, I'm not from England, I'm from Sweden. My name's Henrik and I'm 19. Nice too meet you.
- Nice too meet you too- Li vaig dir, així que es suec, carai! I es deia Henrik... Henrik que més? Larsson? Això si que hauria sigut fort! Ha, ha.

Vam quedar allà mateix a les 6, quan jo sortia. Ell em va venir a buscar, tot allò no em semblava real, però ho era. Vam anar a la platja i ens vam posar sota un pi, vam estar parlant sobre nosaltres, em va explicar que era futbolista, jugava als inferiors d'un equip suec (l'Helsingborg) i jo li explicava la meva dura vida d'estudiant. Sense exagerar gens, vam estar 3 hores parlant, em vaig mirar el rellotge i eren les 9.00. Li vaig dir que era hora que anés cap a casa si no volia guanyar-me una bona bronca per part dels meus pares. Ell va estar-hi d'acord i em va preguntar si aquella nit sortiria, li vaig dir que potser em baixava a les festes però que no creia perquè tots els meus amics se'n avien anat i estava sola. Em va dir que ell si que hi aniria i...que si hi volia anar amb ell!! Sincerament, em vaig emocionar, li vaig dir que si. Em passaria a buscar a casa cap a les 11.30 i m'hi va acompanyar per saber on era. Ens vam acomiadar amb una abraçada i vaig pujar a casa saltant, ballant i cridant.
- Però nena, que et passa??- Em va dir la mare estranyada.
- Res mare, res.
Vaig dutxar-me, vaig sopar i em vaig arreglar, potser massa i tot... Tenia que reconèixer que estava maca. Mai em vestia així. A les 11.30 en punt van tocar a la porta i vaig anar-hi jo. Era en Henrik clar, vaig dir adéu als pares i vaig baixar.
- Wow! You're so beautiful!
- Thanks. You are too.
I era veritat hi estava, s'havia posat uns pantalons estrets i una camisa oberta blanca, i les ulleres de sol al cap.
Vam estar-nos fins a la una ballant per la platja i li vaig dir que ja em feien mal els peus però que no volia tornar a casa encara i em va portar a un racó apartat de la resta gent i em va fer un petó, jo li vaig tornar, i així vam estar, petonejant-nos, "enrotllant-nos" per la sorra de la platja... allò era fantàstic, però tampoc podia entendre que feia un noi com ell amb una noia com jo. Vaig mirar el seu rellotge en un moment de descans (per dir-ho d'alguna manera) i eren les 2.30!! Portàvem allà una hora i mitja i no me'n havia ni adonat, el temps em va passar volant. Li vaig explicar que havia de marxar, no sense fer una despedida com cal... I vaig marxar amb la idea de veure'l demà al bar de nou.
Vaig entrar a casa sense fer soroll, no volia despertar ningú. I vaig anar directament al llit sense ni canviar-me la roba. Em sembla que em vaig dormir amb el somriure a la cara, en aquell moment era la noia més feliç de la Terra.

Tal i com havíem dit, ens vam veure el dia següent, i el següent, i el següent i així tot l'estiu. En Henrik era genial i jo, m'havia enamorat d'ell. Vam passar un mes genial, ni tan sols m'hauria recordat dels amics si no fos perquè la Paula em trucava dia si, dia no per explicar-me lo bé que s'ho estaven passant, lo bé que li anava amb en Jordi (per fi!!) i jo li explicava les meves aventures amb el suec. Ja no em feien tanta enveja tots aquells, pensar que si me'n hagués anat no l'hauria conegut...
Però va arribar el dia menys desitjat, en Henrik tenia que tornar a casa. Ens vam donar els números de telèfon i els e-mails, prometent escriure'ns sovint i trucar-nos de tant en tant.

L'estiu va acabar-se i tot va tornar a ser com abans de conèixer-lo, a l'institut de nou, els amics ja eren aquí (per cert que em van portar un conjunt de roba i un diccionari d'italià...) però jo estava trista de nou, sincerament, d'en David no me'n vaig recordar en tot l'estiu, i ara tampoc, ni tan sols el veia (no anàvem a la mateixa escola). Però tenia el meu suec tot el dia a la ment, no podia deixar de pensar en ell. Els dies passaven, els mesos també fins que, vaig rebre un e-mail seu on m'explicava que a la Setmana Santa feien aquí un torneig de futbol (cosa que jo sabia) i que ell hi participava!!! Ens veuríem aviat!! Tenia unes ganes immenses de tenir vacances per veure'l, encara que només serien uns dies.
La desitjada Setmana Santa va arribar per fi, vaig anar a buscar-lo a l'aeroport, i només de veure'ns, ens vam abraçar i ens vam fer un petó allà.
El vaig anar a veure a tots els partits, van arribar a la final però la van perdre, van guanyar-los l'Arsenal anglès. Els dies passaven i cada cop em penjava més d'ell, ens veiem pràcticament cada dia, com a l'estiu, ens passàvem hores enganxats com dos xiclets, les nostres mirades es trobaven i les nostres boques també. En Henrik tenia uns ulls blaus preciosos, que li contrastaven amb els cabells rossos d'una manera genial, impressionava. Però, de nou va tornar a marxar. Se'n va anar, amb totes les meves il·lusions i fantasies de nou.
Vaig continuar penjada d'ell, tenint-lo al meu cap cada instant de la meva vida, cada dia igual, pensava que tornaria algun dia a algun torneig o a les vacances o...jo que se!
Però un dia, va sonar el telèfon.
- Lluna es per tu!!
Vaig anar a agafar-lo i era en Henrik!! Em parlava de manera estranya, com trist i distant.
- What's the matter?- Vaig preguntar
-Lluna... What? - I wanna break... - What?- Com que volia tallar?? Però que passava?? - I met another girl... - Ok, bye!
Vaig penjar de cop, i vaig marxar corrents a la meva habitació. Vaig plorar i plorar, havia conegut una altra noia, i em deixava... No m'ho podia creure. No, no podia ser!! Noooo!!! La meva historia d'amor amb un suec que estava boníssim, un suec que era una joia, s'havia acabat. Tot te el seu final solia dir algú, ara entenc el que es sent... La meva historia va acabar i amb mal final.