Reflexions

Un relat de: Amanda

Veus que el món on vius no te sentit. Ningú t'entén, ni tan sols ho intenten, no existeixes.
Mires a banda i banda i no hi ha res. Tot és lluny. Totes les il·lusions, tots els somnis, no hi són.
I que fer? Si tothom és ningú, si tot és res. Si no t'importa morir en aquest viatge si pots pujar-hi.
Vols lluitar per aconseguir-ho, però no et deixen. T'han tancat en una gàbia per tallar-te les ales, trencar-te la vida, veure't desesperar esperant el moment de volar.
I no perds les ganes, és l'únic que et queda. Però si no tens ja ni esperances, que vols aconseguir?
Si fas plans de futur lliure deixant passar el present i plorant per un passat millor, però ningú creu en tu, tothom et fa callar perquè no tens dret a alçar la veu ni a opinar. El que vius no t'ho has buscat, t'ho han donat quan demanaves altres coses.
Tan cara és la felicitat? O és que encara ningú l'ha inventat?
Tan difícil és viure amb qui estimes al costat?
I et sembla que tot el que toques es desfà. O només pel fet d'estar-hi a prop, però es desfà.


Comentaris

  • Hola Amanda![Ofensiu]
    rbbarau | 29-04-2006

    Carai...quin relat o text o com li vulguis dir més pessimista! Realment sí, tot és una merda! Et fan creure que ets lliure però tot el que fas està condicionat... realment no podem ni podrem fer mai res 100% per nosaltres mateixos.
    I sí, de vegades passa que et sembla que ets del tot prescindible... almenys a mi em passa... és una sensació fastigosa... però després me n'adono que encara que tot sigui una merda hi ha gent que t'estima i, per ells, val la pena!
    Un petonet!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: