Un eclipsi

- Espere's ací.

Deu tenir vint i pocs anys. El zelador l'ha deixada sense dir-li res més.

Duu una bena enrotllada al cap, com una mena de turbant estrafolari. Fa mala cara.
Està ben nerviosa, angoixada, diria jo.
S'agafa la faldilla, i la recargola prement els punys amb tanta força que els artells li s'han tornat blancs. Com si volguera estripar-la. Amb desesper.
Té por.
Deu haver estat amb el cotxe.

S'ho mira tot neguitosa. I repassa la sala buscant una empara inexistent. Com si no es creguera on és.
Crec que prompte plorarà.
Està tan sola.

Més ben dit, estem tan sols, ella i jo.
En aquesta sala impersonal, mullats d'aquesta llum fluorescent, és inevitable sentir una terrible sensació de desassossec, de profunda solitud, d'insuportable indefensió.
Però jo, ja m'ho conec. I encara que, de tant en tant, note un calfred que m'esgarrifa, ho suporte millor que ella.
És l'experiència. Ja en són moltes, les voltes de venir ací. Sempre per mi. Aquesta ferida del cap torna ha estar viva. Però avui no. Avui ets tu, Teresa. Mai no t'havia vist tan pàl·lida.

M'ha vist, per fi. Però no somriu.
Defuig la mirada. Relaxa els punys, i prova d'estirar-se la faldilla arrugada i bruta.
Vol tapar-se les cuixes amb un pudor sobtat i nerviós.
Ara desvia la mirada cap a la porta corredera, cap al cartell enganxat amb fixo que diu: NO ENTREU.
Per allí ha eixit.

Em torna a mirar, de reüll, torbada, tractant de tapar-se, també, la sina. Però la brusa està estripada, i li falten botons, a penes cobreix aquella turgència. La subjecta amb una mà, i tremola.
Deu tenir fred, però aquell fred que no té res a veure amb la temperatura. Perquè prem els llavis morats amb força, i abaixa la vista, impotent, vençuda.

No m'ha vist quan l'entraven. Perquè volia un cafè, i en aquest racó on és la màquina, és ben difícil de veure'm. Mentre em prenia el beuratge insípid, jo si que ho mirava tot amb absoluta impunitat. Des d'ací es domina l'entrada, i es té una panoràmica perfecta d'aquesta esgarrifant sala d'espera.

Quan entren, a més, estan massa capficats en coure el que els ha passat. Estan confusos, amb l'estupor marcat a la cara, sense comprendre. No veuen res, el temor els aclapara. Els sorprèn que un malson dure tant. No ho entenen. Encara no ho saben, però és real.

Només quan fa una bona estona que són a la sala, i comencen a sentir-se desvalguts, abandonats, i a dintre seu creix el desassossec, i la por es desferma, i els ofega la consciència de que és ben fàcil perdre-ho tot en un instant, o la certesa esveradora de la nostra minsa dimensió... comencen a veure el que els envolta, més que res per fugir de tantes pensades que els angoixen. I, aleshores, busquen delerosos alguna cosa amable, coneguda, que els console, o alleuge, si més no.

Quan es conformen, quan deixen de resistir-se a la maror, la cosa canvia. Es resignen, i s'ho miren tot més lentament, fins i tot proven de somriure a les cares desconegudes que hi troben. Però el temor no minva, i resta als ulls com un tel rogenc.

Sembla una bestiola perduda. Li tremolen les mans. Està tan atemorida...

Reconec que no m'he apressat a deixar-me veure. A mi també m'ha sorprès que algú entrara. I sense voler m'he convertit per uns moments, en un observador asèptic, un espectador.
Des d'aquell anonimat, m'ha semblat que plorava, i de seguida he pensat a dir-li alguna cosa. Fer-li notar la meua presència.
Però no ho fet.
Bevia cafè, i l'observava com si res no tinguera a veure amb mi.
Ha sigut un rampell estúpid, egoista, pueril.
Per postres, amb un pensament cruel m'he dit:
Deixa-la. Tu mut, Vicent. Tu calla. A veure què fa.

Reconec que m'ha sobtat aquesta pensada. No me l'esperava. Però m'ha vingut veloç i punxeguda des d'alguna profunditat oblidada. Com un impuls irrefrenable de venjar-me de la seua joventut.

Redell! Pura enveja malsana! Segur. Una bestiesa! I, ara, note una onada de vergonya que em travessa, una agrura.
Per això m'he mogut.

Em mire el rellotge.
Són tres quarts de quatre de la matinada.
A mi, la mà també em tremola, però és per una altra cosa del tot inevitable.

Es tornen a creuar les nostres mirades. I aquesta vegada assage un somriure.
Em sent estúpidament culpable. Em ve al cap tothora allò de "... de pensamiento, palabra, obra, u omisión."
Ella també prova de somriure, però no pot, i somiqueja. Amb un sanglot apagat es posa a plorar en silenci.
No sé què fer, ni què dir-li.
La mà del rellotge em torna a tremolar.
Ella fa un esforç, i tracta de sobreposar-se. S'ha descuidat la brusa per torcar-se les llàgrimes.
Haig de fer alguna cosa.

Per sorpresa, em pose a parlar. Tracte d'evitar-ho, perquè em conec. Però... ja li ho he dit.

- Són tres quarts de quatre, sap?

- Què?... - em contesta ella com si hagués rebut una fiblada, sense comprendre, mig ofegada la seua veu per un altre sanglot.
Ha deixat de plorar, i em mira, fixament.

- He dit que són tres quarts de quatre. No sé per què. Però no volia veure-la plorar, sóc massa vell i egoista. Badoc diria jo, perquè tal volta és el que li fa falta, i jo hauria de callar.

- Què?... Què diu?

Li ha sortit una veu aflautada, i li veig als ulls com creix aquella lluïssor de supèrbia que tenen els joves tan sovint.
S'ha refet molt prompte. És forta.
Fa un somriure de defensa, i amb un ganyol de menyspreu, més bé d'avís, per distanciar-se, em diu:

- I a mi què, quina hora siga!

Bé. Ja està. Ho he aconseguit una vegada més. Pobrissona. Ha estat com una escopinada.
Molt bé. Li feia falta llançar a fora un poc de la maror acumulada.
Per mi ha estat fàcil, senzill.
Retornar-li el coratge a algú, no em suposa esforç. Perquè només cal que em mire, o que m'escolte dir alguna estupidesa de vell. Sóc el resultat del temps, i ben prompte veuen que el meu mal és pitjor, i no té cura.
Ara ja no plora.
A la meua edat, no importa massa un menyspreu. Si t'humilien és més dur, però penses que el temps ja se n'encarregarà, i ho suportes millor.

- No volia molestar-la, senyoreta. - Però ja no puc parar, i li dic:

- Sap que aquesta nit, d'ací tres quarts per ser exactes, hi haurà un eclipsi total de lluna?

- Què?... Què està contant-me?

- Serà l'últim de ma vida. A vosté encara li'n queden molts.

Fa un gest de fàstic, i em mira com si em reconeguera. Per uns moments no sap què dir. Però de seguida s'enfurisma i, endurint la mirada, em diu amb sarcasme:

- Per què diu això? És que pensa morir quan s'acabe?

Ara ric jo. I ella també, però més sarcàstica encara, escarnint-me. No es confia.

- No! No! Encara no. Ho deia perquè el pròxim eclipsi serà d'ací bastants anys.

Jo torne a riure, ara sense gana. M'ha malentès. Voldria fumar-me un cigarret.
Però aquella jove continua. No ha escoltat la meua pobra justificació. Sembla haver oblidat on és i per què.
Parla de pressa, es desfoga, esbrava tota la tensió que la corprenia. Però sap ben bé què diu. Perquè ho diu amb ràbia, furiosa. Com si s'ho haguera rumiat durant molt de temps per dir-li-ho a algú ben concret. Perquè m'ho aboca amb gana.

- Com mon pare! Tots sou iguals! Es veu que quan arribeu a certa edat el cap us bull massa. Per què diu eixa bestiesa? Sempre la mateixa cançò. A mi em sembla que ho feu a propòsit. Amb tota la punyetera idea. Per donar-nos llàstima. Per encomanar-nos una mala consciència que us permeta seguir tenint el ramal. Ja n'estic farta!

Punyeta! Son pare deu ser un bon element. Tira amb bala, aquesta noia. De segur que tot açò va per ell. Però ara se la veu més recuperada i sencera.
No és el que volies, Vicent?
S'ha redreçat a la cadira de rodes. Li ha tornat el color a la cara, i s'ha oblidat totalment de la brusa.
Ella s'adona, i em mira.

- Li agrada el que veu?

Em sorprenc, torbat per aquella pregunta. Però no sona amb menyspreu, sinó natural, sense cap èmfasi especial.

- És clar que sí.- li conteste.

Però no li diré que el que mirava no era el seu pit, sinó un altre. Superb. Ja fa molts, molts anys. I li dic:

- Senyoreta... gràcies.

Ella somriu, i es tanca la brusa amb una mà, sense pressa. No m'ha entès una altra volta.

- De res. - contesta melindrosa i calmada. Note que se sent culpable per haver-me parlat fort.

- Sap?- li dic jo - M'ha fet reviure un record inestimable.

- Ah! Sí? I com és això?

I em convida a explicar-li-ho amb la mirada. Sembla penedida.
A pesar de l'embranzida, la note més relaxada. Ja s'ha empassat bona part de l'angúnia d'abans i, per uns moments, la veig tal com ha ser més enllà d'una nit atziaga com aquesta: una dona decidida, sincera, intel·ligent, forta, bonica, a pesar de la sang que li taca la cara, i d'aquella bena esgrogueïda pel desinfectant que li estorinya la llarga cabellera. Però amb un xic de tristesa que jau ben al fons, amagat.
De sobte, sent que li ho he de contar. Que cal que m'explique. Serà la penitència per parlar massa?
I, sense control, comence a dir-li:

- Ai! Ja fa tant de temps. No voldria fer-me pesat i molestar-la.

- No! Què va! Conte, conte. Com veu, no tinc res millor que fer. Vinga. Quin record era eixe?

Em diu encuriosida, i amb un mig sonriure sarcàstic, provocador ara.

Parle sense sobreactuar, ja sóc massa gran per donar-me importància.
Però m'ature.
Què vaig a fer? Mai no li ho hem explicat a ningú, Teresa, és el nostre secret. És tan nostre...
Però aquell dissabte m'encén. Torna viu. Em domina.
Deixe de remugar. Perquè m'aclaparen tantes sensacions...
I m'enfonse. Què bo! Sent que aquell dissabte creix, i creix, a dins meu, ocupant-me del tot, com una onada ardent. El sent tan vívid...

- Era primavera. - continue - Una preciosa primavera, i ens acabàvem de conèixer. No feia ni dos dies... Sap? Aquell dissabte, sense parlar, ens ho descobrírem tot l'un a l'altre. Tot. Sense pressa, rodolant entre els agrets d'un hort d'ametllers. Afamats, joves. Érem tan joves. Teníem tant que
perdre en aquells dies. Vam fer l'amor lentament, lentament... I va desaparèixer el temps, i l' espai, i l'angoixa terrible de la guerra que ens envoltava. Ja no hi havia remei, alenant, mossegant-nos en silenci, ens adonàrem que seríem amants, companys, amics, fins el final, onsevulla que fóra. Que no podria ser de cap altra manera -Perquè li conte açò, Teresa?- Després tot va anar massa de pressa. Els crits, els trets, la por, les explosions. Amb una mirada ens ho diguerem tot abans de separar-nos. A mi em van tocar al cap. A ella la van fer presonera. Deu anys la van tenir presa. Deu anys menjant, bevent, respirant, d'aquell dia... esperant-la.

M'ature. Necessite respirar. Les mans em tremolen. Com a tu, quan vas eixir per aquella porta, Teresa. Què et van fer? Què et van fer? Mai no m'ho has volgut contar. Mai no n'has parlat d'aquell temps que ens van prendre. Però no m'importa. No m'importa.

- Sap, senyoreta, del que he viscut, d'aquesta vida, he après que estimar és l'únic que importa. La resta és mentida... Ha estimat mai ningú, senyoreta? Ha estimat mai ningú com si tothora fora l'última volta? Com si mai no en tinguera prou? Com si sempre li faltaren dits, i llavis, per resseguir un cos que mai no s'acaba? Sentint sempre una cremor, un calfred dolç i continu? Sentint-se tothora vulnerable a un gest, a una mirada, a un moviment dels cabells, a una aroma, a un riure, a una paraula? Tenir la vida amb algú? Tenint-ho tot amb ella?

- No. No. Jo, no... - em contesta sense dissimular el seu interès. Amb un xic d'enveja? Està desconcertada, però expectant. Ara m'escolta.

- Aleshores, encara no pot entendre el que li dic. Li assegure que no hi ha res que s'assemble a eixa sensació, més ben dit, a eixe estat. Perquè les sensacions, totes tenen un termini, i acaben per tornar-se record i esvair-se, o caure en l'oblit cobertes per la pols dels dies, i les misèries. Allò de què li parle mai no s'acaba, senyoreta, li ho ben assegure.

Ara callem. Ella em mira. Sorpresa? Fascinada? Pense amb un xic d'arrogància, de vanitat rara. M'escodrinya tractant d'endevinar si sóc un vell cabal, o una despulla xerraire que se'n va del cap.
Aprofite per alçar-me, i eixir. Necessite un cigarret.

- Ara torne, encara tinc un vici. - li dic quan passe pel seu costat. Content, perquè he aconseguit que s'oblide del sotrac que l'atribolava.

Ja he fet el que calia, si més no, el que sabia. Ara cal retirar-se. Deixar que es redrece tota sola. I jo també, recordar tot allò m'ha fet perdre l'alè, Teresa.

A fora, mire el cel. És una sort, perquè no hi ha núvols, i l'eclipsi es veurà perfecte, amb tot el seu resplendor i bellesa.
Què et sembla aquesta xica, Teresa? No sé el seu nom. És valenta, veritat? Li note la teua fortalesa. Per uns moments he pensat que era la nostra filla. Té els teus ulls, el teu geni. Però nosaltres no hem tingut fills. No podíem. Tu em vas dir que no podies tenir fills.
Va ser la única volta que vas plorar en eixir de la presó.

Què li esteu fent? Per què no surt encara?
Mentre fume, Teresa, busque la nostra estrella. Repasse lentament una constel·lació rere l'altra...
És allà, a prop de Merak i Dubhe, lluint com sempre. Tu també la veus?

Per què ningú no em diu res?
No deu ser res de greu, m'ho hagueren dit ja fa estona. De segur que és el de sempre. Alguna cosa que t'ha pegat mal. El cafè, segur. En beus massa. T'ho dic sempre.

"La tindrem en observació, i li farem una analítica completa. Quede's a la sala d'espera. Ja l'avisarem".
M'ha dit aquell metge tan jove. Però d'àixò, ja fa més de cinc hores i mitja. Em toca tornar-te a esperar. Com aleshores, però ara no tinc aquella angúnia.
Té els teus pits, Teresa, els teus mugrons que m'apuntaven erts de desig. Te'n recordes? Per uns moments els he tornat a tenir a la boca...

Llance la burilla al cendrer. És quasi la mitja. Ja falta poc.
Entre a la sala.
Aquella jove em mira ansiosa.

- Volia demanar-li una cosa. Puc?

Ha funcionat.
I m'assec a vora d'ella, i encavalque les cames.
Me la mire encuriosit, i li dic:

- Faltaria més! Diga'm ...

- Allò que m'ha explicat, allò del eclipsi... Quan en siga l'hora, em portarà a fora per veure'l?

- Clar, dona, clar. Això podríem fer! - i faig el meu millor somriure- Ja veurà com paga la pena. Quan es veu una cosa així, mai no s'oblida.

Ella somriu també. La fa bonica. I comprenc que no ho ha dit només per ser amable.
Però algú obri la porta on és aquell cartell enganxat amb fixo.
Ens tornem tots dos alhora.
És el metge.

És jove, molt jove, torne a pensar.
Ve cap a nosaltres, capcot.
S'atura i, quan alça el cap, defuig la meua mirada.
Se'l veu nerviós. Tots dos ho notem. Però ella no ho manifesta.
Sense voler, jo sí, descavalcant la cama i posant-me dret.
Primer, s'adreça a ella amb un estrany somriure:

- Senyoreta Frau, les plaques no mostren res d'estrany, no hi ha danys interns. Llevat de la commoció, tot està bé. Ha tingut sort. Demà es treu la bena, i es desinfecta els punts amb Betadine mateix. No s'ho torne a tapar. Haurà de tenir paciència, i no rentar-se els cabells durant uns dies. Si nota malestar... Ja sap, angúnia, mal de cap... Aleshores, torne de seguida. D'ací tres dies, si tot va bé, li traurem els punts, i llesta. Ací té l'informe, i les radiografies. Té qui la porte a casa?

- No es preocupe, agafaré un taxi. Moltes gràcies, li estic molt agraïda.

- De res, de res. És la meua faena. - I la cara d'aquella jove expressa tan bé el seu alleugeriment...

De sobte, el metge em mira a mi, i canvia l'expressió de la cara. La seua mirada es torna fosca, desapareix el somriure forçat, i tracta d'agafar-me el braç.

- Senyor... Em sap greu. És sol?... No ha vingut ningú més amb vostè? - ho diu com si volgués retardar alguna cosa indefugible. M'agafa. - Veurà ...- i s'esclareix la gola - Hem fet tot el que estava a les nostres mans. Però .....

- Com està? Puc veure-la? - Li dic jo, amb una calma que m'esgarrifa.

- Ho sent molt. Ha mort. -Em deixa anar el braç. La seua veu s'ha tornat balba, com una veu mecànica, sense ressò -Ara ha de ser fort i ...

- No pot ser. Si només estava marejada... - Però no hi ha error.

- Tenia múltiples tumors. Metàstasi en diem. En estadi molt avançat, i afectant òrgans vitals. No s'hi podia fer res. Se li ha parat el cor, i no hem pogut reanimar-la. No me'n sé avenir... És impossible que cap anàlisi mai no mostrés el que tenia. A més, deuria patir un dolor insuportable. Com ningú mai no se'n va adonar? Perdone. No deuria haver dit això...

I em sent parlar, m'escolte a mi mateix dient des de molt lluny, perdut entre una boirina de records, d'imatges que es mouen i flairen:

- Mai no volia anar al metge, tenia pànic als hospitals... Per què no m'ho vas dir, Teresa?

Sempre em deies que eren marejos, o mal de ventre: "És la vellesa, Vicent."
Per què mai no em vas dir que estaves tan malalta? Per què?... Per protegir-me, com aquella volta?
En canvi, jo... Jo sempre he estat un ploró, un hipocondríac que creixia dia rere dia, a la teua ombra poderosa. Un poruc, un cagat paranoic que vivia aïllat del món, amagant-se rere l'excusa de la pintura.
Tu sabies que jo hauria parlat aquell dissabte, que els ho hauria dit tot. Per això et vas deixar prendre, per donar-me temps a fugir.
No tinc la teua força. Tu sempre ho has sabut.
Sóc un imbècil. Sempre sufocat per qualsevol fotesa. Mentre tu... tu t'ho callaves tot, i somreies, sempre a punt per consolar-me, sempre al meu costat.
Per què?
Ja sé per què. Ho sé. Sempre ho he sabut.

- Abans d'anestesiar-la, m'ha demanat que li diguera una cosa. M'ha dit que s'adormiria vivint un dissabte de primavera. Que vostè ja ho entendria.

Note la cremor, note els teus llavis.

- Ho sent... Si necessita alguna cosa, si vol que avisem algú... - diu el metge des de tan lluny...

- Puc... Puc veure-la?

- Haurem d'esperar que la baixen del quiròfan.

Però ja no me l'escolte. Una llàgrima rellisca ardent per la meua galta. I cau, i s'estavella contra l'esfera del meu rellotge. Inconscientment, me'l mire.
És l'hora.

Com un autòmat, agafe els mànecs de la cadira de rodes. L'empente. I marxe amb la noia cap a fora.
Ho sent senyoreta, el que he pensat fa una estona era pura enveja.

La lluna minva a poc a poc. I m'encenc un altre cigarret.
La mà em tremola.

Ja sé que no vols que fume. Però ho faig per sentir la teua veu dient-m'ho. La teua veu retrunyint al meu cap. Sé que tu ets ací, amb mi, ara, mirant l'últim eclipsi.
Ho sé perquè, ara, també bufa el vent, i a tu sempre t'agradava.
I a mi, i a mi.
Perquè aquell dissabte, el vent també bufava, i t'engrescava els cabells, i reies, i reies... Corries tan lleugera com la felicitat per aquell bancal perfumat de primavera.

Ja em pesa viure.

El metge també ha sortit darrere nostre, per inèrcia. El pobre no sap què fer.
Note el seu estupor, palplantat darrere meu. Ell tampoc no en sabia res de l'eclipsi.
També fuma.
Veus com són els metges?

La jove està plorant. Ai! No li he preguntat el nom...
Deu plorar per mi. Tal volta perquè creu que ho he perdut tot, i una cosa així és inconsolable.
Sí. Ho he perdut tot, i és inconsolable.

Algú em toca la mà dreta.
És la xica.
Plora. Tracta de girar el seu coll adolorit per dir-me alguna cosa.
Jo també plore, en silenci, per dins, i llance el fum cap a aquella corona irisada. L'eclipsi és total, m'aclapara.
Com tu, Teresa.

- Era ella de qui em parlava?

- Sí - li conteste amb un sanglot que m'ofega.

I mire brillar, com mai no havia vist, la nostra estrella.

- És preciós - diu ella.