UN DELS MOLTS NENS SOLDATS

Des d'aquell dia,
odio la meua vida.
Vaig ser escollit,
juntament amb molts altres,
per participar en una guerra.

Amb deu anys
ja tinc armes entre les mans.
Visc amb la por d'una batalla,
i amb la certesa que moriré.

M'odio a mi mateix.
Un fusell entre mans
i anar disparant.
Intento fugir,
però em retenen.

Avui és un dia com un altre.
Una nit sense dormir,
plorant, abraçant el sac,
que em fa de coixí.

Trobo a faltar la meua mare,
és morta, farà dos anys.
El meu germà està malalt,
i només és un infant.




Sol,
com un nen perdut.
Buit,
com aquell que pensa que te la cartera plena,
i quan la mira està buida.
Trist,
com aquell gos abandonat pel seu amo.

Em llevo,
i cap a la guerra.
Tot és horrorós.
És ben entrada la tarda,
fa calor.
Una bomba explota.

Quedo mal ferit,
les meues llàgrimes
em recorren el cos.

No puc parar,
és molt dolorós.
Ja no noto el dolor.
Les llàgrimes no paren.

Ploro,
d'impotència, de ràbia,
i a la vegada,
de felicitat...
Tot s'ha acabat.




Tot es torna borrós,
no sé què passa al meu voltant.
Ara sí, mica en mica,
les llàgrimes s'aturen.

Ja no sento res.
El meu cor deixa de bategar.
És la foscor...