Un crit i un somriure

Un relat de: Mireia Llinàs
Un crit ofegat sota l’aigua mostra la seva disconformitat en vers a tot. I amb els ulls entreoberts dins una banyera mig plena veu formar-se bombolles d’aire que pretenen fer una interpretació lliure i menys sonora del so a frustració que els seus llavis acaben d’articular.

Treu el cap fora de forma exagerada i teatral, com si un espasme empenyés violentament endavant el seu cos sense voluntat i aquest cedís disparat fins a trobar-se amb un límit inexistent, impedint així la prolongació del moviment. Dirigeix les mans, que reposen a les vores de la més que usada banyera, cap al rostre regalimant en aigua i s’eixuga els ulls –no suporta la sensació d’obrir-los quan sap que encara estan molls-, tot seguit agafa una gran bocada d’aire amb regust a un dolç encens que ja ha impregnat cada racó de l’habitació. I trobant-se la seva mirada amb un sostre mig descolorit on hi juguen les ombres d’espelmes estratègicament ben col•locades, decideix dir prou.

Això era el que el seu crit extingit pel medi erroni pretenia dir; que ja en tenia prou de tot. Era hora de plantar cara amb valentia al que el destí, cruel i juganer si és que existeix, li tenia preparat. Aquest s’havia estat rient a costa seva cada dia durant massa temps.

I ara era de la seva boca d’on en sortia una escandalosa i frenètica rialla, encara més teatral i exagerada que qualsevol moviment anterior, i dotada d’un un toc tètric i fosc que aportava un extra d’espectacularitat a l’escena. Encara no del tot seca i amb res més que una tovallola a la mida justa, massa justa, enfila cap a una habitació amb un gran, fingit i pretensiós somriure que roman inesborrable d’aquella faç pàl•lida en extrem i encara humida. Passos automàtics d’aquells que es fan per rutina i costum recorren un llarg passadís mentre la seva ment està ocupada cavil•lant què fer per a que el que quedava de dia fos completament inesperat i diferent al que tenia per costum ser. Volia trencar amb tots els esquemes establerts, assentats i del tot internalitzats en la seva vida, i així agafar desprevingut aquell enemic sense rostre anomenat destí i a tot el que aquest tenia previst.

Creia que prenent camins abans impensablement explorables, actuant per impulsos i deixant-se guiar per primeres sensacions, amb això i cert ús esporàdic de la improvisació, podria mantenir aquell diabòlic, maquiavèl•lic però també feliçment despreocupat somriure als llavis.

Que si la seva vida havia de tenir un final digne de tragèdia grega –és a dir, molt drama, molta desgràcia i un més que sever càstig- almenys s’ho hauria passat bé portant la contraria, trencant regles i jugant a creuar els límits durant, l’esperem que llarg, camí.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: