Ell, ella

Un relat de: Mireia Llinàs

Ell i el seu somriure estudiadament natural, sabedor de com d'encantador podia resultar. El seu aire desenfadat, mescla embriagadora de deixadesa amb un toc d'intel·lectualitat. D'aquests que te'ls mires i saps que hi ha substància, essència, un fons interessant. Mirada directa, sempre desafiant, però que ella intuïa dolça i acollidora sota tota la farsa de duresa i indiferència fingida. Un mecanisme de defensa? Qui sap. Pas desgarvat, decidit, amb certs moviments divertits que deixaven entreveure la confiança dipositada en ell mateix. Sap que quan vol una cosa la té. Sense importar les conseqüències. D'aquests que van per lliure i saben gaudir del moment sense pensar en l'endemà o més enllà. Perquè no li importa el "demà", perquè creu que ho ha perdut -o potser viscut- tot en el passat. Certa frustració, arrossegador d'un gran pes fruït de la desil·lusió, el desengany i l'agonia. Actitud de m'importa tot i tothom una merda. Creu que res pot reemplaçar el buit que algú, ves a saber perquè, li va deixar. I això encara li donava més encant. O aquest era l'efecte que tenia sobre ella. Algú amb el cor trencat, dur, que creu mort. Seria capaç de tornar a estimar de veritat algun dia? Ves a saber.

Un breu i estudiat contacte, d'aquests que pretenen ser involuntaris, seguit d'una penetrant mirada van ser suficients per tenir-la rendida als seus peus. I així, ella que es negava des de feia anys a sentir, es va entregar a la seva voluntat. I no se'n va penedir, sinó que repetí. Primer temorosa de la seva inexperiència i de la seva més que evident experiència. Després, ja abandonada al que li podia oferir, perdé tota vergonya i es deixà endur pel moment. Això si, deixant-lo fer a ell. L'erudit, el que en sap de la matèria, el que té interioritzats tots els moviments, postures i maneres de fer gaudir a força de pràctica. Segurament per a ell era una simple rutina, la mateixa que seguia amb cada cos que havia manejat. Perquè sí, era el típic noi que omplia el buit a base de jeure amb qui podia, amb això i amb la seva poesia. I això ho sabia perquè el tercer dia ell es va esforçar en deixar-ho clar: això no és res, això no duu a res. Tan sols diversió, un pur entreteniment. Tu, una més entre tantes altres que han passat i passaran entre els meus braços, desitjosos d'estrènyer fort per fer minvar el que duu a dins (ràbia, odi o dolor?). Per ell era un simple mecanisme, una cura. Potser per això era incapaç, després de tot l'esforç i el temps invertit, de deixar anar una simple gota. Gota que a ella li serviria per saber que també havia gaudit. Però no, ni això era capaç de donar. I ella ho necessitava. Necessitava saber que ell també fruí. No en tenia prou en haver vist el membre erèctil i dur, havia de saber que ell també hi havia arribat.

Ella, jove en aparença però massa vella en realitat. Les arrugues del voltant del ulls, de les llàgrimes que vessades temps enrere seguiren el camí que marca la gravetat, i les del costat dels llavis, de tant esforçar-se a somriure per camuflar, ho poden confirmar. Estranya, a vegades vergonyosa i segons com desvergonyida. Uns cops a dalt, altres a baix. Inestable, massa. Diferent. Necessitada de desfer el gel que nota a dins, de commoure's, de sentir (o tornar a sentir) i fer sentir. De ser estimada i estimar. Desitjosa de tendresa, però també de l'agressivitat que comporta l'excitació arribat cert punt. Tocar i ser tocada fins a rendir-se al plaer, fins a l'últim alè. Fins aquell moment en que dius "prou" perquè et sembla que mors de delit, doncs un excés de satisfacció pot produir aquest efecte. Ella que sempre havia odiat l'abundància de pèl en el cos d'un home, enfonsava i cargolava el dit al seu poblat pit després de l'esgotament i l'èxtasi viscut. Impacient per saber quan seria la propera vegada. Impacient per saber si ell es presentaria on sabia que la podia trobar o si ja n'havia tingut prou. Doncs era ell qui manava, tan sols ell qui decidia. Tot a les seves mans. Ella només podia forçar petites topades fortuïtes, en aparença, oferint-li un dels seus millors somriures. A canvi de què? De res. I no li podia retreure cap cosa. Doncs ni una conversació decent podia mantenir. Ella, que tanta importància donava a aquest tipus de coses. Un bon tema, les paraules adients, opinions i idees interessants, cultivades. Pel que intuïa ell exigia el mateix. I quan el tenia davant el seu pobre anglès es tornava encara més macarrònic, fins al punt de donar una imatge totalment distorsionada de com era ella en realitat. No era ella, era una altra.

Llavors les seves paraules. La seva decepció. No perquè n'estigués enamorada. Quan algú ha estat incapaç d'estimar en tants anys no s'enamora en, encara no, dos setmanes. Sinó per no saber quan tornaria a sentir el que ell li havia donat. De no tornar a desfer-se amb un somriure ni d'encendre's amb una sola mirada.

Després de tant temps s'havia decidit a entregar-se. I ara què? Doncs tan sols una rosa de paper, uns poemes que és incapaç d'entendre i el cony encetat de tant haver estat penetrat.

Comentaris

  • coses de l'amor[Ofensiu]
    Mirieta | 01-12-2010 | Valoració: 8

    L'amor de vegades és així, pot ser meravellós, a l'igual que cruel. No és una ciència i per lo tant, no es pot predir. Dos personatges molt diferents, una història amb una barreja de sentiments, distints per a cadascún, amb una descripció excel.lent. A mi també m'ha agradat.

  • L'amor...[Ofensiu]
    annuKa | 01-12-2010

    Gran relat....bella història...i l'amor, allò que sense adonar-te'n t'agafa i és tant difícil deixar-lo marxar...

  • l'amor, sempre l'amor[Ofensiu]
    Mireia Llinàs | 26-11-2010

    Gràcies per la valoració. La veritat és que encara estic verda en tot això.
    No faré cap comentari respecte a l'amor, però sí, l'amor, sempre l'amor.

  • l'amor[Ofensiu]
    Aristofels | 26-11-2010 | Valoració: 7

    l'amor, sempre l'amor, m'agradat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: