Lluny d'allà

Un relat de: Mireia Llinàs

Mira amunt deixant que els fins rajos d’aigua caiguin dòcilment sobre el seu rostre i llisquin avall. Amb els ulls tancats deixa que aquesta prengui el camí desitjat, i de tant en tant entreobre la boca permetent-li l’accés per a continuació expulsar-la immediatament. Res d’engolir-la, únicament notar-la. I així roman quieta, pensant en va que l’adient temperatura de l’aigua restaurarà l’equilibri intern perdut. Que equilibrarà l’enrenou d’emocions que dins seu es barallen per sortir violentament a la llum.

Comença a ensabonar amb energia desbocada cada part que pot haver estat tocada, fregant efusivament com si allò hagués de purificar el que l’està mortificant. De sobte s’atura. Se n’adona que per molta aigua que ragi sobre seu res canviarà.

Intenta amb tots els seus esforços no deixar la ment per lliure, no deixar-la recordar. Pretén evitar que aquelles imatges gravades a les retines en forma de flashback la prenguin de nou i comencin a desfilar davant seu com una pel•lícula. Però ja és massa tard. Estampa les mans sobre la sanefa que fa la rajola amb ràbia i esclata a plorar. Llàgrimes i gotes d’aigua es barregen i es confonen que ella ja no és allà.



El ritme de la música ressonant massa fort a les orelles de cada ànima present a l’escena. Cops secs com pulsacions seguint un patró fan tremolar els seus tòraxs. En un espai reduït i certament decadent el joc de llums dóna intensitat i una aura de misteri a la situació. Dos cossos movent-se al compàs del rítmic joc de sons electrònics que acaparen tota una sala plena de personatges sedents d’alcohol, sexe si s’escau, diversió i bogeria. Una nit salvatge. Dits empolsinats desfilen acompanyats del gairebé imperceptible soroll de profundes inhalades, seguides de moviments de nas assegurant una bona aspirada i mans ansioses que tracten d’esborrar la blanca marca del delicte.

La desinhibició domina l’ambient quan un cos busca apropar posicions i un altre s’hi resisteix de manera delicada i no massa contundent per primer cop en molt temps. No vol ferir sensibilitats. I així, com executant una coreografia treballada i estudiada al mil•límetre, s’esdevenen una successió de moviments reproduint el clàssic i perpetuat procés d’aparellament en els seus inicis; el festeig. Resolts a atrapar i escapar.

No tan sols pulsacions i pressions externes precipiten la seva decisió. La necessitat d’intentar-ho, la necessitat de desitjar i ser desitjada, aquella necessitat pura i primitivament sexual són el que duen al conflicte irreconciliable. Doncs en el mateix moment en que deixa que aquells llavis juganers atrapin els seus ja es preveu el tràgic desenllaç, el final no desitjat.


Precedida d’un accelerat visionat del que tingué lloc entremig, l’escena es reubica en una petita habitació amb llit de matrimoni. Impressionants vistes des de les altures és l’únic que es pot destacar. Com ombres en la penombra dos figures s’afanyen a continuar el que fa estona ha començat. Peces de roba saltant arreu entre respiracions accelerades i mans descontrolades. Tot sembla anar prou bé, perquè no. Ha d’intentar-ho.

Però de cop i volta la libido, que en cap moment havia arribat a nivells notablement exagerats per a ella, s’esfuma. Tot torna a ser com sempre havia estat. Ja no pot sentir res. No volia ni podia sentir res. No volia tocar o ser tocada. Sense motiu aparent deixa de ser partícip del que tenien entre mans. Química prematurament perduda i un jugador menys en un joc de dos. Però el que sobretot no volia era absolutament res de la persona que l’estava tocant.

I simplement es queda quieta, s’abandona sense ganes ni energia al que l’altre cos frueix per aconseguir. Així, immòbil, el deixa fer, esperant que ho faci ràpid i pretenent un desig fingit per a que ell no es forci a intentar-ho més del necessari. Era el típic d’intentar satisfer si el cos ho permet, molt galant ell. Mentrestant la seva ment vola lluny d’allà, deixant el cos abandonat on ella no pensa romandre. Escapa mentalment de l’escena per trobar-se on realment voldria ser, entre els braços de qui voldria que l’estigués estrenyent. Però la irrupció del tercer en joc en els seus pensaments encara la fa sentir pitjor, així que simplement tanca els ulls i deixa la ment en blanc. Insensible al pas del temps, sense cap noció de l’estona que haurà de durar. Ell no sembla percebre res en cap moment.

Dos cossos estirats sobre un llit desfet. Un de moment satisfet, l’altre intentant contenir amb tota l’energia restant les incipients llàgrimes que s’insinuen i lluiten per brollar rostre avall. Sempre donant l’esquena. Braç que intenta adoptar una actitud de tendresa i protecció, buscant certa actitud massa intima per a qui intenta escapar sutilment de l’abraçada al regirar-se sobre seu, com balancejant-se. Guanyar apreciats i valuosos centímetres d’intimitat és l’única finalitat. I això encara empitjora la situació. Ell, encegat per l’únic orgasme que hi ha hagut en l’habitació, no interpreta cap dels senyals que silenciosament van fent-se evidents. Al contrari, busca la complicitat posterior que ella no pot donar, les carícies de qui està complagut i a gust, de qui vol obsequiar amb quelcom més que el simple cos ja del tot ofert. Però ella se sent bruta i buida per haver estat objecte de plaer sense haver sentit res a canvi, un simple instrument per a satisfer. I més que res, se sent terriblement culpable al reconèixer que la persona que l’està tocant li fa fàstic. Un fàstic immerescut que agreuja el sentiment de culpa.

Encara girada d’esquena es concentra en un punt fix de la paret, esforçant-se per controlar tot el que es remou ben a dins seu, tot el que l’ofega i poc a poc se la va menjant. Respirant amb dificultat concentra totes les energies que li resten per evitar el que veu que s’atansa; la col•lisió i següent explosió de tota aquella merda que ja fa massa temps que viu en ella. La mateixa que sembla fer-li passar per idèntics tràngols cada cop que ho intenta. Volia cridar i plorar amb ganes com quan s’és criatura i no importa mai la magnitud de la rabieta escenificada. Però més que res, desitjava que fos una hora prudent per marxar corrents d’allà.

Passen les hores, i un inexplicable impediment a pronunciar alt i clar el mot ‘no’ l’obliguen a reviure el mateix en repetides ocasions amb qui, ajudat per certes substàncies ingerides, sembla no tenir-ne prou. I la nit es fa eterna.



Picant bruscament les mal col•locades rajoles mentre l’aigua encara cau en abundància sobre el seu cos mig doblegat pel patiment, gira el cap cercant l’inexistent reflex en l’embafat mirall. Respirant amb dificultats pel plor i per l’ambient ja massa carregat de vapor, centra una absent mirada en les marques que hi ha presents sobre la superfície emmascarada d’humitat i escalfor. A continuació, deixa anar un sentit i trencat sospir.

No volia ni podia tornar a reviure una nit igual. Mal dormir i esperar per marxar amb remordiments. No volia sentir-se bruta, descol•locada i buida d’aquella manera sense ni tan sols haver sentit res. No creia poder fer-ho una altra vegada, sabia que no suportaria patir el mateix. Ja no.

Comentaris

  • Ei jos[Ofensiu]
    Mireia Llinàs | 24-10-2011

    Pots creure que acabo de veure el comentari ara?revisant el meu perfil. En fi...merci pel comentari. Espero que no sigui l'únic que t'hagi agradat.

  • Et seguiré lleguin[Ofensiu]
    jos monts | 16-02-2011

    M’agrada com escrius es un bon relat,
    et llegiré als altres

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: