Cercador
Any nou, vida nova
Un relat de: Mireia Llinàs- Compartir:
Feia anys, no sabria dir exactament quants, que no estava bé. La seva vida no li agradava, ella no s’agradava. Se sentia sola, trista. Es quedava observant com passaven els dies, els mesos, els anys, esperant que es produís algun esdeveniment que ho canvies tot. Però res d’això passava, i cada cop s’enfonsava i endinsava més en els seus pensaments amargs. S’anava consumint, a poc a poc, com la cera d’una espelma que es va desfent lentament. Pots apagar la flama i aturar el que sembla inevitable, però en el seu cas ningú s’adonà que la metxa estava encesa. Ningú va bufar. Tenia una família que l’estimava, això sí, però no en tenia prou.
Cada cap d’any, a l’arribar les dotze, desitjava que s’acabés aquest patiment i que arribessin nous temps, més feliços. Sempre seguia el mateix ritual: roba interior vermella, el raïm pelat i preparat, i un anell d’or dins la copa de cava per brindar. Però cada any era igual. Sent conscient d’això, havia pres una decisió. Celebraria una nit de cap d’any més, amb la família i fent tot el que havia de fer. Però aquell any sí que canviarien les coses, sabia exactament què fer. Ho tenia tot preparat. Aquest cop també s’ennuegà amb el raïm intentant seguir el ritme de les dotze campanades. I això encara li donà més forces per mantenir-se ferma en la seva decisió. Supersticiosa com era, s’ho havia pres com un senyal: res canviaria sinó actuava.
A la una de la nit, aproximadament, anà a felicitar l’any a tots els que la coneixien. Era un poble petit, i la gent es reunia per passar la primera nit de l’any ballant i bevent. Estava nerviosa perquè sabia què vindria a continuació. Una hora més tard, s’excusà dient que havia d’anar a buscar una cosa a casa. Abans que es tanqués la porta darrera seu, va fer una última ullada al que deixava enrere. Amb llàgrimes entelant-li els ulls, observà les conegudes figures movent-se al ritme de la música. La gent eufòrica somreia, parlava i brindava mentre ella es dirigia cap a casa. Sabia que no hi hauria ningú, res li impediria fer el que havia d’aconseguir. Mentre s’omplia la banyera d’aigua calenta, es tragué la roba. Ho deixà tot ben plegat i ordenat. Ja de pèl a pèl, intentà escriure quatre ratlles en un tros de paper. Però no sabia què dir. Tan sols hi deixà escrit les següents paraules: “Any nou, vida nova. Us estimo, però ara és hora de pensar en mi”. Es dirigí cap al bany amb pas ferm. S’introduí a l’aigua, ben calenta per fer-ho tot més ràpid. Gairebé no va notar la Gillette que va utilitzar per tenyir l’aigua de color roig. Va tancar els ulls i va deixar que passés el que havia de passar.
L’endemà la van trobar. Blanca i rígida dins un mar de sang. El seu rostre ho deia tot, un lleu somriure es dibuixava entre la finor de la seva pell. Els cabells daurats li queien sobre les espatlles, les puntes ben xopes, la resta no. Els braços reposaven sobre el seu ventre, amb les mans agafades i els dits entrelligats, coincidint els uns amb els altres com dos peces que s’uneixen a la perfecció. Les cames, creuades i llargues, semblaven de cera. Blanc i vermell, semblava un quadre. Qualsevol que l’hagués vist en aquella situació hagués pensat en una nina de porcellana banyant-se entre roses vermelles. Resultava una veritable obra d’art.
Per fi era feliç.
Cada cap d’any, a l’arribar les dotze, desitjava que s’acabés aquest patiment i que arribessin nous temps, més feliços. Sempre seguia el mateix ritual: roba interior vermella, el raïm pelat i preparat, i un anell d’or dins la copa de cava per brindar. Però cada any era igual. Sent conscient d’això, havia pres una decisió. Celebraria una nit de cap d’any més, amb la família i fent tot el que havia de fer. Però aquell any sí que canviarien les coses, sabia exactament què fer. Ho tenia tot preparat. Aquest cop també s’ennuegà amb el raïm intentant seguir el ritme de les dotze campanades. I això encara li donà més forces per mantenir-se ferma en la seva decisió. Supersticiosa com era, s’ho havia pres com un senyal: res canviaria sinó actuava.
A la una de la nit, aproximadament, anà a felicitar l’any a tots els que la coneixien. Era un poble petit, i la gent es reunia per passar la primera nit de l’any ballant i bevent. Estava nerviosa perquè sabia què vindria a continuació. Una hora més tard, s’excusà dient que havia d’anar a buscar una cosa a casa. Abans que es tanqués la porta darrera seu, va fer una última ullada al que deixava enrere. Amb llàgrimes entelant-li els ulls, observà les conegudes figures movent-se al ritme de la música. La gent eufòrica somreia, parlava i brindava mentre ella es dirigia cap a casa. Sabia que no hi hauria ningú, res li impediria fer el que havia d’aconseguir. Mentre s’omplia la banyera d’aigua calenta, es tragué la roba. Ho deixà tot ben plegat i ordenat. Ja de pèl a pèl, intentà escriure quatre ratlles en un tros de paper. Però no sabia què dir. Tan sols hi deixà escrit les següents paraules: “Any nou, vida nova. Us estimo, però ara és hora de pensar en mi”. Es dirigí cap al bany amb pas ferm. S’introduí a l’aigua, ben calenta per fer-ho tot més ràpid. Gairebé no va notar la Gillette que va utilitzar per tenyir l’aigua de color roig. Va tancar els ulls i va deixar que passés el que havia de passar.
L’endemà la van trobar. Blanca i rígida dins un mar de sang. El seu rostre ho deia tot, un lleu somriure es dibuixava entre la finor de la seva pell. Els cabells daurats li queien sobre les espatlles, les puntes ben xopes, la resta no. Els braços reposaven sobre el seu ventre, amb les mans agafades i els dits entrelligats, coincidint els uns amb els altres com dos peces que s’uneixen a la perfecció. Les cames, creuades i llargues, semblaven de cera. Blanc i vermell, semblava un quadre. Qualsevol que l’hagués vist en aquella situació hagués pensat en una nina de porcellana banyant-se entre roses vermelles. Resultava una veritable obra d’art.
Per fi era feliç.