Cercador
Multituds
Un relat de: Mireia Llinàs- Compartir:
En la ciutat que mai descansa la velocitat marca el ritme, la solitud entre la multitud. Encreuament de vides i mirades absents o despistades que de sobte es troben, ja sigui intencionada o casualment. I a contracorrent o seguint la corrent, espatlles xocant entre rius de gent. Diferents ritmes, passos i direccions que simultàniament s’intenten esquivar, buscant cert equilibri, buscant no entorpir, esperant encaixar.
Mateixos hàbits, mateixes rutes, diferents rutines. Ànimes perdudes, vides alienes, vides estranyes. Desconeguts coincidint qui sap si per primera vegada.
Els qui saben on van i res els para, de pas decidit i petjada ferma, cercant un objectiu o destinació final. Els que vaguen perduts, sense direcció ni obligació. Fent temps, observant i potser tractant de fer menys fera l’angoixa de no sentir-se part de res, de no ser res o no tenir res.
Buscar vida al carrer. Barrejar-se i trobar-se al bell mig de pensaments, sentiments i glopades d’aire de vides que fluctuen en totes direccions. Petits i diferents mons en col•lisió formant part d’un mateix engranatge que en faci possible la seva coexistència. I un es troba a si mateix buscant escalfor entre cossos en moviment, cercant el caliu humà per sentir-se part de quelcom més gran. Intentant donar sentit a una solitària existència a través del contacte amb els altres.
I entre llums de neó fent pampallugues i l’estrident mescla de sorolls sovint indiscernibles sempre hi ha històries i moments als quals prestar atenció, fins i tot aprendre’n alguna cosa. Ficció i realitat es troben, el que és mundà i el que sembla impossible que succeeixi.
Mateixos hàbits, mateixes rutes, diferents rutines. Ànimes perdudes, vides alienes, vides estranyes. Desconeguts coincidint qui sap si per primera vegada.
Els qui saben on van i res els para, de pas decidit i petjada ferma, cercant un objectiu o destinació final. Els que vaguen perduts, sense direcció ni obligació. Fent temps, observant i potser tractant de fer menys fera l’angoixa de no sentir-se part de res, de no ser res o no tenir res.
Buscar vida al carrer. Barrejar-se i trobar-se al bell mig de pensaments, sentiments i glopades d’aire de vides que fluctuen en totes direccions. Petits i diferents mons en col•lisió formant part d’un mateix engranatge que en faci possible la seva coexistència. I un es troba a si mateix buscant escalfor entre cossos en moviment, cercant el caliu humà per sentir-se part de quelcom més gran. Intentant donar sentit a una solitària existència a través del contacte amb els altres.
I entre llums de neó fent pampallugues i l’estrident mescla de sorolls sovint indiscernibles sempre hi ha històries i moments als quals prestar atenció, fins i tot aprendre’n alguna cosa. Ficció i realitat es troben, el que és mundà i el que sembla impossible que succeeixi.