Cercador
Possible cadena de sentiments i pensaments
Un relat de: Mireia Llinàs- Compartir:
INESTABLE
Perquè molts cops ho veig tot distorsionat, difós.
Perquè ha estat arribar a casa i veure-ho tot així. Sobtadament he deixat de interpretar en escala de grisos per passar als blancs o negres. Sentiments oposats que esdevenen un darrera l'altre, sense barrejar-se, simplement es succeeixen sense avís previ, deixant el meu petit món (petit però profund, massa profund) descol•locat. Sentiments a flor de pell que a la mínima sensació esclaten, escampant-se fins a l'última part de la meva psique i causant efectes "secundaris" a la meva salut física. Em xucla l'energia, i això fa que, desarmada i sense voluntat, no pugui ajudar a la raó en la lluita per equilibrar les emocions. Sense motiu aparent m'enfonso, sense saber si demà tornaré a estar a dalt o si serà com el cop que vaig explotar.
I sé que un altre cop no ho podria aguantar, perquè per molt forta que sigui sé que serà superior a mi. I sé que el sentiment de fracàs, per no haver-ho pogut evitar o no haver estat capaç en tot aquest temps de saber com solucionar-ho, s'apoderarà de mi, intensificant les males sensacions i el fotut malestar. I llavors què?
Fa massa temps que espero un canvi, desconegut però espero que inevitable. I no arriba. Tiro endavant, però llavors, de tant en tant, cíclicament, m'aturo i em desespero veient el camí reconegut sense haver divisat el que hi posaria fi. Clar està que tampoc sé si realment tot això tindrà fi. I si fos així, què? jo vull viure, no sobreviure.
AGÒNICA ESPERA
Tan sols esperant. Esperant el que fa temps que no arriba. Esperant un canvi de direcció, el rumb adient per trobar el que busco. Esperant temps millors. Desitjant reconèixer la seva arribada, refusant confusions i tement que les sensacions que no he pogut evitar entelin la meva cerca.
Cridant encesa i a pulmó preguntes retòriques que no rebran respostes, doncs tan sols jo les puc revelar. Esperant un canvi d'aires del capritxós destí i els seus capricis, que corrents d'aire fresc el situïn al punt de partida d'uns nous temps, millors, més clars. Ja no vull una vida en blanc diluït i negre dominant.
Esperant alguna cosa desconeguda; una senyal, un gest, un moviment, una paraula. Esperant l'encreuament de dues mirades; una meva, l'altra desconeguda de moment. Que les mirades s'aguantin fixament una mil•lèsima de segon, temps suficient per a que s'entenguin en silenci i a la perfecció, que se n'adonin.
Esperant, tan sols esperant.
QUAN NO TOT ESTÀ PERDUT
Un suau i reposat batec va agafant força. Noto que es rebel•la, que vol deixar l'apatia que últimament el solia caracteritzar. Sento que agafa empenta i comença a palpitar enèrgicament, de forma progressiva per poder gaudir del canvi. Deixo de sentir el que sento. Durant una estona ja no noto el pes que arrossego, em sento tan lleugera... Una barreja de sensacions i emocions ja oblidades m’embriaga l’ànima lentament, alimenta els meus desitjos i anhels, justificant la llarga espera i l’agonia soferta.
Realment no sé on sóc, però és on vull i hauria d’estar. Sempre. Encara que sé que tan sols és un estat d’ànim. Depèn de mi arribar-hi. Si fos tan fàcil...
Surto de la foscor on la tristesa m’envià, retinguda en contra de la meva voluntat. Els raigs de llum es separen per repassar, cascun d'ells, tots els racons del meu cos. Traspassant el que és material per escalfar el que realment m’importa. El meu interior, els meus sentiments, els meus pensaments. Necessito que curi tot el que sé que està podrit. Estic relaxada, sense pensar, la ment en blanc perquè sé que ve a continuació i no me'n vull perdre cap detall. De la mateixa manera que la llum ens deixa veure els colors i tons que formen tot el que ens envolta, de la mateixa manera que permet la vida i dona vida, em deixa veure el que realment duc dins. Em descobreix i permet que torni a gaudir dels sentiments perduts, durant tant temps, en el seu estat més pur. En el seu estat primari, com el primer cop que els sents i els retens per reconèixer-los cada cop que t'assaltin. El primer somriure, la primera llàgrima, la primera sensació d'eufòria....Em deixa veure amb claredat com sóc, qui sóc, què penso, què sento, què vull i què no vull. Em deixa conèixer-me. Sense filtres. Sense res que ho tapi. Nítid, clar, sense pressions, sense prejudicis, sense influències.
M'accepto, accepto el que sóc i el que tinc, el que m'ofereix la vida. I m'agrada.
Dura tan sols uns instants, però el temps suficient per saber que no tot està perdut. Que encara no és tard. Que la felicitat es pot recuperar. Que lluitant tornaré a ser el que era, i que seré millor del que era perquè hauré viscut el que he viscut
EL TEMPS ATURAT EN MI
Amarga espera al compàs d’un rellotge que no deixa de marcar el temps, que passa. Entossudit en no donar-li pausa ni treva, sento que se m’escapa de les mans. I tot varia, res és immutable, tot segueix el seu procés. Menys la meva vida, estancada temps endarrere, que sembla lluitar feroçment i en contra la meva voluntat a qualsevol canvi.
I com una pel•lícula a càmera lenta veig passar el present que sembla fondre’s amb el que ja és passat. Es barregen, es confonen o els confonc, doncs tot em sembla igual. Intentant entendre o buscar errors repasso experiències i decisions passades amb l’esperança de veure un futur més clar. Però res m’aclara res, i tan sols roman l’estranya i angoixosa sensació de que el temps ha decidit, qui sap perquè, aturar-se en mi.
Perquè molts cops ho veig tot distorsionat, difós.
Perquè ha estat arribar a casa i veure-ho tot així. Sobtadament he deixat de interpretar en escala de grisos per passar als blancs o negres. Sentiments oposats que esdevenen un darrera l'altre, sense barrejar-se, simplement es succeeixen sense avís previ, deixant el meu petit món (petit però profund, massa profund) descol•locat. Sentiments a flor de pell que a la mínima sensació esclaten, escampant-se fins a l'última part de la meva psique i causant efectes "secundaris" a la meva salut física. Em xucla l'energia, i això fa que, desarmada i sense voluntat, no pugui ajudar a la raó en la lluita per equilibrar les emocions. Sense motiu aparent m'enfonso, sense saber si demà tornaré a estar a dalt o si serà com el cop que vaig explotar.
I sé que un altre cop no ho podria aguantar, perquè per molt forta que sigui sé que serà superior a mi. I sé que el sentiment de fracàs, per no haver-ho pogut evitar o no haver estat capaç en tot aquest temps de saber com solucionar-ho, s'apoderarà de mi, intensificant les males sensacions i el fotut malestar. I llavors què?
Fa massa temps que espero un canvi, desconegut però espero que inevitable. I no arriba. Tiro endavant, però llavors, de tant en tant, cíclicament, m'aturo i em desespero veient el camí reconegut sense haver divisat el que hi posaria fi. Clar està que tampoc sé si realment tot això tindrà fi. I si fos així, què? jo vull viure, no sobreviure.
AGÒNICA ESPERA
Tan sols esperant. Esperant el que fa temps que no arriba. Esperant un canvi de direcció, el rumb adient per trobar el que busco. Esperant temps millors. Desitjant reconèixer la seva arribada, refusant confusions i tement que les sensacions que no he pogut evitar entelin la meva cerca.
Cridant encesa i a pulmó preguntes retòriques que no rebran respostes, doncs tan sols jo les puc revelar. Esperant un canvi d'aires del capritxós destí i els seus capricis, que corrents d'aire fresc el situïn al punt de partida d'uns nous temps, millors, més clars. Ja no vull una vida en blanc diluït i negre dominant.
Esperant alguna cosa desconeguda; una senyal, un gest, un moviment, una paraula. Esperant l'encreuament de dues mirades; una meva, l'altra desconeguda de moment. Que les mirades s'aguantin fixament una mil•lèsima de segon, temps suficient per a que s'entenguin en silenci i a la perfecció, que se n'adonin.
Esperant, tan sols esperant.
QUAN NO TOT ESTÀ PERDUT
Un suau i reposat batec va agafant força. Noto que es rebel•la, que vol deixar l'apatia que últimament el solia caracteritzar. Sento que agafa empenta i comença a palpitar enèrgicament, de forma progressiva per poder gaudir del canvi. Deixo de sentir el que sento. Durant una estona ja no noto el pes que arrossego, em sento tan lleugera... Una barreja de sensacions i emocions ja oblidades m’embriaga l’ànima lentament, alimenta els meus desitjos i anhels, justificant la llarga espera i l’agonia soferta.
Realment no sé on sóc, però és on vull i hauria d’estar. Sempre. Encara que sé que tan sols és un estat d’ànim. Depèn de mi arribar-hi. Si fos tan fàcil...
Surto de la foscor on la tristesa m’envià, retinguda en contra de la meva voluntat. Els raigs de llum es separen per repassar, cascun d'ells, tots els racons del meu cos. Traspassant el que és material per escalfar el que realment m’importa. El meu interior, els meus sentiments, els meus pensaments. Necessito que curi tot el que sé que està podrit. Estic relaxada, sense pensar, la ment en blanc perquè sé que ve a continuació i no me'n vull perdre cap detall. De la mateixa manera que la llum ens deixa veure els colors i tons que formen tot el que ens envolta, de la mateixa manera que permet la vida i dona vida, em deixa veure el que realment duc dins. Em descobreix i permet que torni a gaudir dels sentiments perduts, durant tant temps, en el seu estat més pur. En el seu estat primari, com el primer cop que els sents i els retens per reconèixer-los cada cop que t'assaltin. El primer somriure, la primera llàgrima, la primera sensació d'eufòria....Em deixa veure amb claredat com sóc, qui sóc, què penso, què sento, què vull i què no vull. Em deixa conèixer-me. Sense filtres. Sense res que ho tapi. Nítid, clar, sense pressions, sense prejudicis, sense influències.
M'accepto, accepto el que sóc i el que tinc, el que m'ofereix la vida. I m'agrada.
Dura tan sols uns instants, però el temps suficient per saber que no tot està perdut. Que encara no és tard. Que la felicitat es pot recuperar. Que lluitant tornaré a ser el que era, i que seré millor del que era perquè hauré viscut el que he viscut
EL TEMPS ATURAT EN MI
Amarga espera al compàs d’un rellotge que no deixa de marcar el temps, que passa. Entossudit en no donar-li pausa ni treva, sento que se m’escapa de les mans. I tot varia, res és immutable, tot segueix el seu procés. Menys la meva vida, estancada temps endarrere, que sembla lluitar feroçment i en contra la meva voluntat a qualsevol canvi.
I com una pel•lícula a càmera lenta veig passar el present que sembla fondre’s amb el que ja és passat. Es barregen, es confonen o els confonc, doncs tot em sembla igual. Intentant entendre o buscar errors repasso experiències i decisions passades amb l’esperança de veure un futur més clar. Però res m’aclara res, i tan sols roman l’estranya i angoixosa sensació de que el temps ha decidit, qui sap perquè, aturar-se en mi.