Cercador
500 dies de tristes balades gal·leses
Un relat de: Mireia Llinàs- Compartir:
El seu rostre acusador la mira directament, dirigint una mirada dura i plena de desaprovació entre estranys reflexes d’origen desconegut, llums d’automòbils que no deixen de desfilar per aquell concorregut encreuament i vianants immersos en els seus pensaments. Desconeixedors d’aquella que espia sense descans amagada darrera un gran finestral. Sense treva. Baix perfil, presència sempre desapercebuda d’algú que sembla esperar amb massa paciència cert esdeveniment produir-se davant dels seus ulls.
Veu gent i objectes mòbils entrar i sortir del mateix pla sense perdre-se’n detall. Observa com es creuen, la majoria sense interactuar o establir contacte algun. I per un moment està completament d’acord amb aquella mirada greu i severa, que sembla voler renyar-la a base de fer més que evident el poc sentit i el contraproduent efecte d’aquell acte que s’entossudeix a perpetuar tarda gairebé darrera tarda.
Ja sap que ha entrat en una dinàmica si no impossible, complicada de trencar. Sobretot quan realment no es desitja. Obligada a viure el seu propi cercle viciós, dominat pels paràmetres que el regeixen: ell, ells dos i tot el que hagués pogut ser. El que haguessin pogut ser.
Com escanejant la zona en un escombrat repetitiu de moviments mecànics no es deixa res a analitzar, però sense reparar en res en concret. Tan sols certa figura familiar interrompent l’escena que emmarca aquella finestra de ferms i amples marcs podria fer aturar indefinidament en un punt aquelles perdudes pupil•les, fent canviar així, momentàniament, la inalterable expressió d’indiferència del seu semblant.
Mentre, i per si no prou esforç i dedicació requerís aquella autoimposada ronda en estat de vigilància, deixa que la seva desbocada imaginació posi color a aquesta trista manera de passar el temps. I aquell a qui ha decidit entregar cor, ment i present, amb tot el que això suposa, esdevé el centre d’un univers paral•lel on realitat, expectatives i esperances coincideixen. Decideix viure així en una vida alternativa cuidada fins a l’últim detall, assolint, fins i tot, certs nivells de perfecció que l’allunyen massa del que podria ser real. D’allò que se’n diu massa bell per ser veritat. Viu el que podria haver estat, el que podria haver resultat si ell ho hagués desitjat. Immersa en la seva pròpia utopia, captivadora però també amb nul•les expectatives d’assolir.
I en aquell somniar desperta cultiva tècniques impossibles. Fent ús d’una desmesurada fantasia, la imaginació sense límits i el fer volar la ment podrien enganyar a qualsevol. El seu propi geni maligne enganyant-la, despistant tots el sentits per calmar aquella angoixa davant la pèrdua d’allò que un no està preparat, o potser disposat, a deixar anar. Crea el seu propi refugi, la seva evasió. Va al lloc on se sent feliç, fent art del dol, de la pèrdua, del plorar algú i del patir. El viure del record per crear a partir d’ell totes aquelles vivències i moments que mai s’arribarien a realitzar. Petites i elaborades variacions per sentir allò que l’embriagava quan ell era al costat. El viure una vida on ells dos són els protagonistes, on res els separa. Ni ell, ni el seu no sentir, ni els seus sentiments cap algú altre.
Entre creacions pròpies, es recrea en els moments realment viscuts fins que ell va sentenciar amb aquell ‘no puc fer-ho més’. El que al ser pronunciat trencà alguna cosa dins seu. I d’ençà que ella vaga fins que el dia dóna pas a la foscor i és moment de tancar els ulls, enterbolits permanentment per l’apatia i el desengany. El mateix ‘no puc fer-ho més’ que va determinar la trajectòria dels esdeveniments posteriors, fins a convertir aquell monòton exercici imaginatiu en el que donava sentit a la seva existència.
Com si d’una veneració divina es tractés el converteix en la creença incondicional que promet temps millors, la que al creure cegament en ella et reconforta i et dóna tranquil•litat. Pau interior. Els moments i sensacions que més l’havien marcat durant la seva breu convivència eren ara els dogmes, els pilars que guiaven la seva fe i el seu abandonament total al culte a ell. Degustar de nou el seu sabor, la seva fragància barrejada amb el toc d’aroma a sidra que tant caracteritzava les seves íntimes trobades. El so de les primeres notes d’aquella cançó de Bon Iver suavitzant i relaxant l’atmosfera d’aquestes. La seva veu greu i clara, les seves inflexions i la intenció dipositada al recitar la seva pròpia poesia. Amb solemnitat, cadència tranquil•la i pausada, però modulant la intensitat quan el text així ho requeria. La passió amb la que ho feia mentre ella descansava el seu cap al ritme que la respiració d’ell marcava. Els seus dits acompanyant les paraules que pronunciava en la tènue il•luminació de la cambra. El cor d’ella intentant escapar del pit, esverat. Dificultat per respirar. Les pupil•les dilatades. O les mirades de complicitat davant els colors pàl•lids i acollidors d’aquell quadre que van admirar l’un al costat de l’altre, mà tocant amb mà. La complicitat d’aquella tarda.
Agafa tot el viscut, tots els records i imatges capturats per la posteritat, i a partir d’aquí mescla per crear artificiosament, manipulant els invisibles fils amb rapidesa i elegància, àvidament i amb diligència per formar l’exquisit teixit que produeix el seu enginy. Com si elaborés l’obra de la seva vida, on refugiar-se de la vida que paradoxalment li toca viure.
I en els moments en que la vivesa de la seva obra arriba al punt més àlgid, és quan cau en pes la realitat sobre seu. Aquell ‘no puc fer-ho més’ ressona amb estridència en algun racó del seu conscient i és llavors quan acudeix, amb més ferocitat encara, a l’ús de la seva virtuosa tècnica. Però davant l’evidència i l’engany desespera, s’ofega i la impotència s’instal•la en un lloc privilegiat en l’escala de sentiments. La falsedat i la recargolada distorsió de la seva creació és el cop més dur. Sap que no és real, encara no ha perdut la cordura per discernir el que és fantasia del que és realitat. És conscient que ha arribat a idealitzar aquella persona, que en magnifica els sentiments i els allarga en el temps innecessariament. Però s’ha convertit en una necessitat per ella.
Imaginar l’anestesia de tant dolor, omplint el buit que sent dins i compensant la profunda insatisfacció davant del que ha estat fins ara la seva vida. Quan no somia desperta, torna a aquell estat apàtic en el que està atrapada i simplement deixa que passi el temps i desitja que ho faci ràpid. Ell s’ha convertit en la seva obsessió i alhora en l’únic que per ara pot pal•liar el sofriment que arrossega. Decideix viure en la mentida, una vida que no té mentre desaprofita la seva pròpia, la que podria ser real.
Sobresaltada per la mirada plena de retrets fixa en la superfície cristal•lina del finestral, decideix trencar l’autoadjudicat rol d’observadora neutral i situar-se a les taules de fusta que en fila i tocant la paret es troben col•locades a l’altra banda del vidre. Per si de cas aquell carrer resulta ser la ruta del qui espera que creui per davant seu, com si la casualitat i el destí realment l’haguessin de fer passar en aquell precís instant. Avergonyida per aquest pensament naïve i més aviat ridícul abaixa el cap i embolcalla la tassa calenta que conté el seu cappuccino amb les mans gelades, buscant l’escalfor. Amb la mirada perduda en l’espuma del cafè i en els cercles que hi traça tota entregada, deixa que la lluita interna que s’esdevé dins seu aconsegueixi posar fi al dilema de si realment voldria trobar-se’l.
Sap que en el fons no sabria actuar de forma natural si allò que espera amb tanta paciència algun dia succeeix. Sap que si la trobada es produís no sabria què dir ni què fer. El seu cos tremolaria manifestament i les paraules sortirien entretallades de la seva boca, incapaç de pronunciar una frase sencera que fos coherent. El to vermell que adquiririen les seves pàl•lides galtes també delataria la importància i l’efecte que ell encara tenia sobre ella. El cor començaria a saltar fort, oblidant de tant en tant un batec, i quan volgués reaccionar ja seria massa tard. Els segons previs en blanc ho haurien dit tot.
Sentiria una profunda i angoixant vergonya per la impressió que va deixar amb el seu comportament edulcorat després del rotund i explícit ‘no puc fer-ho més’. Sap que s’havia entregat amb massa passió i intensitat, quedant com algú poc acostumat a l’amor i al món de les relacions. Algú que no sap estimar i deixar-se estimar, o almenys esbrinar quan és el moment de fer-ho. Tampoc serviria de res assajar prèviament la situació, el factor sorpresa la deixaria completament desarmada.
I si tan sols creués davant seu sense adonar-se de la seva presència? L’opció no li sembla la millor, ja que veure’l passar de llarg simbolitzaria de nou la manera fugaç com ell havia entrat i sortit de la seva vida.
Deixa estar la ja gairebé buida tassa sobre la taula i mira més enllà del que la vista abasta, forçant la mirada. Busca en la direcció que sap que és correcta un barret vermell entre la multitud. Mentre és pregunta quin és el seu límit. O més ben dit quin serà. Hauran de passar uns altres 500 dies de tristes balades gal•leses? No n’està segura, però potser més aviat del que pensa tindrà el valor de dir ja n’hi ha prou, girar pàgina i aprendre de l’experiència. O això és el que espera.
Veu gent i objectes mòbils entrar i sortir del mateix pla sense perdre-se’n detall. Observa com es creuen, la majoria sense interactuar o establir contacte algun. I per un moment està completament d’acord amb aquella mirada greu i severa, que sembla voler renyar-la a base de fer més que evident el poc sentit i el contraproduent efecte d’aquell acte que s’entossudeix a perpetuar tarda gairebé darrera tarda.
Ja sap que ha entrat en una dinàmica si no impossible, complicada de trencar. Sobretot quan realment no es desitja. Obligada a viure el seu propi cercle viciós, dominat pels paràmetres que el regeixen: ell, ells dos i tot el que hagués pogut ser. El que haguessin pogut ser.
Com escanejant la zona en un escombrat repetitiu de moviments mecànics no es deixa res a analitzar, però sense reparar en res en concret. Tan sols certa figura familiar interrompent l’escena que emmarca aquella finestra de ferms i amples marcs podria fer aturar indefinidament en un punt aquelles perdudes pupil•les, fent canviar així, momentàniament, la inalterable expressió d’indiferència del seu semblant.
Mentre, i per si no prou esforç i dedicació requerís aquella autoimposada ronda en estat de vigilància, deixa que la seva desbocada imaginació posi color a aquesta trista manera de passar el temps. I aquell a qui ha decidit entregar cor, ment i present, amb tot el que això suposa, esdevé el centre d’un univers paral•lel on realitat, expectatives i esperances coincideixen. Decideix viure així en una vida alternativa cuidada fins a l’últim detall, assolint, fins i tot, certs nivells de perfecció que l’allunyen massa del que podria ser real. D’allò que se’n diu massa bell per ser veritat. Viu el que podria haver estat, el que podria haver resultat si ell ho hagués desitjat. Immersa en la seva pròpia utopia, captivadora però també amb nul•les expectatives d’assolir.
I en aquell somniar desperta cultiva tècniques impossibles. Fent ús d’una desmesurada fantasia, la imaginació sense límits i el fer volar la ment podrien enganyar a qualsevol. El seu propi geni maligne enganyant-la, despistant tots el sentits per calmar aquella angoixa davant la pèrdua d’allò que un no està preparat, o potser disposat, a deixar anar. Crea el seu propi refugi, la seva evasió. Va al lloc on se sent feliç, fent art del dol, de la pèrdua, del plorar algú i del patir. El viure del record per crear a partir d’ell totes aquelles vivències i moments que mai s’arribarien a realitzar. Petites i elaborades variacions per sentir allò que l’embriagava quan ell era al costat. El viure una vida on ells dos són els protagonistes, on res els separa. Ni ell, ni el seu no sentir, ni els seus sentiments cap algú altre.
Entre creacions pròpies, es recrea en els moments realment viscuts fins que ell va sentenciar amb aquell ‘no puc fer-ho més’. El que al ser pronunciat trencà alguna cosa dins seu. I d’ençà que ella vaga fins que el dia dóna pas a la foscor i és moment de tancar els ulls, enterbolits permanentment per l’apatia i el desengany. El mateix ‘no puc fer-ho més’ que va determinar la trajectòria dels esdeveniments posteriors, fins a convertir aquell monòton exercici imaginatiu en el que donava sentit a la seva existència.
Com si d’una veneració divina es tractés el converteix en la creença incondicional que promet temps millors, la que al creure cegament en ella et reconforta i et dóna tranquil•litat. Pau interior. Els moments i sensacions que més l’havien marcat durant la seva breu convivència eren ara els dogmes, els pilars que guiaven la seva fe i el seu abandonament total al culte a ell. Degustar de nou el seu sabor, la seva fragància barrejada amb el toc d’aroma a sidra que tant caracteritzava les seves íntimes trobades. El so de les primeres notes d’aquella cançó de Bon Iver suavitzant i relaxant l’atmosfera d’aquestes. La seva veu greu i clara, les seves inflexions i la intenció dipositada al recitar la seva pròpia poesia. Amb solemnitat, cadència tranquil•la i pausada, però modulant la intensitat quan el text així ho requeria. La passió amb la que ho feia mentre ella descansava el seu cap al ritme que la respiració d’ell marcava. Els seus dits acompanyant les paraules que pronunciava en la tènue il•luminació de la cambra. El cor d’ella intentant escapar del pit, esverat. Dificultat per respirar. Les pupil•les dilatades. O les mirades de complicitat davant els colors pàl•lids i acollidors d’aquell quadre que van admirar l’un al costat de l’altre, mà tocant amb mà. La complicitat d’aquella tarda.
Agafa tot el viscut, tots els records i imatges capturats per la posteritat, i a partir d’aquí mescla per crear artificiosament, manipulant els invisibles fils amb rapidesa i elegància, àvidament i amb diligència per formar l’exquisit teixit que produeix el seu enginy. Com si elaborés l’obra de la seva vida, on refugiar-se de la vida que paradoxalment li toca viure.
I en els moments en que la vivesa de la seva obra arriba al punt més àlgid, és quan cau en pes la realitat sobre seu. Aquell ‘no puc fer-ho més’ ressona amb estridència en algun racó del seu conscient i és llavors quan acudeix, amb més ferocitat encara, a l’ús de la seva virtuosa tècnica. Però davant l’evidència i l’engany desespera, s’ofega i la impotència s’instal•la en un lloc privilegiat en l’escala de sentiments. La falsedat i la recargolada distorsió de la seva creació és el cop més dur. Sap que no és real, encara no ha perdut la cordura per discernir el que és fantasia del que és realitat. És conscient que ha arribat a idealitzar aquella persona, que en magnifica els sentiments i els allarga en el temps innecessariament. Però s’ha convertit en una necessitat per ella.
Imaginar l’anestesia de tant dolor, omplint el buit que sent dins i compensant la profunda insatisfacció davant del que ha estat fins ara la seva vida. Quan no somia desperta, torna a aquell estat apàtic en el que està atrapada i simplement deixa que passi el temps i desitja que ho faci ràpid. Ell s’ha convertit en la seva obsessió i alhora en l’únic que per ara pot pal•liar el sofriment que arrossega. Decideix viure en la mentida, una vida que no té mentre desaprofita la seva pròpia, la que podria ser real.
Sobresaltada per la mirada plena de retrets fixa en la superfície cristal•lina del finestral, decideix trencar l’autoadjudicat rol d’observadora neutral i situar-se a les taules de fusta que en fila i tocant la paret es troben col•locades a l’altra banda del vidre. Per si de cas aquell carrer resulta ser la ruta del qui espera que creui per davant seu, com si la casualitat i el destí realment l’haguessin de fer passar en aquell precís instant. Avergonyida per aquest pensament naïve i més aviat ridícul abaixa el cap i embolcalla la tassa calenta que conté el seu cappuccino amb les mans gelades, buscant l’escalfor. Amb la mirada perduda en l’espuma del cafè i en els cercles que hi traça tota entregada, deixa que la lluita interna que s’esdevé dins seu aconsegueixi posar fi al dilema de si realment voldria trobar-se’l.
Sap que en el fons no sabria actuar de forma natural si allò que espera amb tanta paciència algun dia succeeix. Sap que si la trobada es produís no sabria què dir ni què fer. El seu cos tremolaria manifestament i les paraules sortirien entretallades de la seva boca, incapaç de pronunciar una frase sencera que fos coherent. El to vermell que adquiririen les seves pàl•lides galtes també delataria la importància i l’efecte que ell encara tenia sobre ella. El cor començaria a saltar fort, oblidant de tant en tant un batec, i quan volgués reaccionar ja seria massa tard. Els segons previs en blanc ho haurien dit tot.
Sentiria una profunda i angoixant vergonya per la impressió que va deixar amb el seu comportament edulcorat després del rotund i explícit ‘no puc fer-ho més’. Sap que s’havia entregat amb massa passió i intensitat, quedant com algú poc acostumat a l’amor i al món de les relacions. Algú que no sap estimar i deixar-se estimar, o almenys esbrinar quan és el moment de fer-ho. Tampoc serviria de res assajar prèviament la situació, el factor sorpresa la deixaria completament desarmada.
I si tan sols creués davant seu sense adonar-se de la seva presència? L’opció no li sembla la millor, ja que veure’l passar de llarg simbolitzaria de nou la manera fugaç com ell havia entrat i sortit de la seva vida.
Deixa estar la ja gairebé buida tassa sobre la taula i mira més enllà del que la vista abasta, forçant la mirada. Busca en la direcció que sap que és correcta un barret vermell entre la multitud. Mentre és pregunta quin és el seu límit. O més ben dit quin serà. Hauran de passar uns altres 500 dies de tristes balades gal•leses? No n’està segura, però potser més aviat del que pensa tindrà el valor de dir ja n’hi ha prou, girar pàgina i aprendre de l’experiència. O això és el que espera.