Joc de llums

Cau de peus a un terra fangós i irregular, flexionant els genolls per esmorteir el sec impacte. La foscor l’envolta i deixa els ulls entreoberts per forçar la vista en l’intent de trencar la immensitat d’aquella fosca i densa negror. Amb els braços lleugerament separats del cos manté aquella posició de defensa que un adopta instintivament davant del desconegut i qui sap si perillós. Gradualment, aquell tot monocromàtic va perdent consistència, donant pas a ja gairebé del tot visites siluetes i formes. Mentre i seguint el mateix ritme, ella va recuperant una postura més natural, relaxant dosificadament parts del cos a mesura que el desconegut deixa de ser-ho tant.

Uns ulls ben oberts recorren tot el que poden donar abast. Ajudats per moviments de cap cautelosos, es prenen el seu temps per inspeccionar l’escena. Un silenci impenetrable la pren, oferint-li la calma i tranquil•litat pacientment anhelada. I així, amb la mirada perduda en el que sembla un camí, rep una agressiva ràfega de vent. Un fred gèlid colpeja amb violència el seu rostre, com ganivetades afilades de sobte impactant en les abans pàl•lides galtes i tallant de cop la respiració iniciada. Queda retinguda en una exhalació continguda, que la deixa rígida pel que sembla un llarg instant. Si d’ella en volguessin fer una estàtua de gel, així hauria de ser.

Deixa l’estat de confusió en el que s’ha vist immersa, fent possible així gaudir d’aquella duradora corrent que sembla insistir en despertar-la a base de baixes temperatures. Funciona. Se sent viva, carregada d’energia. Se sent bé. La necessitat d’anar endavant se n’apodera mentre lluita amb l’encara rebel i animat vent que dificulta les passes enèrgiques amb les que intenta enfilar el camí.

Tot es fosc, ombrívol i humit, molt humit. Tot resta massa quiet. I potser és això el que la submergeix en un estat de sintonia amb ella mateixa i amb tot el que l’envolta difícil de descriure. La mirada perduda en tot i en res, respiració tranquil•la, pausada. Certa sensació de melancolia en el punt just per a delectar-la. Cert regust agredolç. Com si tot marxes a càmera lenta, ella se sent part de l’escenari on es troba. I amb els ulls tancats i ben quieta pot sentir, sense ni tan sols haver de tocar, el tacte moll i suau de la molsa vellutada que delimita sobre pedres espargides el recorregut a traçar. Pot imaginar-ne el verd intens. També nota la sensació freda i el tacte auster d’una d’aquestes, que sembla reposar immòbil en el seu puny dret, ara tancat. Però allà no hi ha res. Estreny fort fins clavar-se les ungles.

Aixeca el cap enlaire i es troba amb la impossible frondositat d’una vegetació que impedeix veure més enllà. Qui sap si és de dia o de nit. Impossible desxifrar el pas del temps en aquell escenari abrupte i salvatge, però alhora tant càlid i acollidor.

Decidida, emprèn marxa endavant durant el que es podria resumir en una eternitat. Tot i l’esforç, el cansament no brota en ella, ni tan sols l’ombra. No es pregunta quan acabarà, poc l’importa, quan de sobte ja res delimita el seu espai lateral. De l’estretor imposada pels arbres que vorejaven el camí al mai acabar d’un espai obert. No hi ha lluna. No hi ha estels. No estan amagats darrera cap cortina de núvols. Simplement, és una prolongació de fina tela negra vorejant i tancant el paisatge que es troba als seus peus. El toc final. Però inexplicablement una tènue i dèbil llum d’origen desconegut cala en cada racó.
Davant seu, un camp s’estén panoràmicament més enllà del que la seva visió atrapa. A un sol pas dels seus peus. Tot és herba tova, humida i espessa amb generositat, alçant-se de forma majestuosa. Algunes gotes petites i rodones brillen a contrallum en el llarg caient de les fulles.

Es treu les sandàlies lentament per endinsar-se a tal ofert plaer. Tot molt poètic. Avança amb fines pessigolles que arriben una mica més amunt del turmell. Un primer somriure s’escapa dels seus llavis. Primer tímid. Li agrada tornar a somriure sense motiu. Se li escapa un altre de ben sincer i natural, obert. La planta del peu sempre ha estat un dels seus punts sensibles, és veritat, però no eren les fines carícies en si el motiu d’aquell to juvenil i desenfadat que acabava d’adquirir el seu semblant. Estava gaudint plenament del que fos allò. I també li agradava notar els peus bruts, impregnats de terra molla intentant adherir-se a cada petjada realitzada.

S’atura quan així ho sent, dempeus en l’abundància d’aquella terra. Poc a poc baixa el seu cos, fins que agafant-se arrupida els genolls queda a escassos centímetres d’aquell verd de fulles. Les examina amb calma i precisió, ajudant-se amb les mans. Passa suaument el palmell, deixant que les fines punxes llisquin i toquin amb un mínim frec la pell. Suau. Primer parsimoniosament, fent moviments horitzontals. Després, juganera i més animada, fent passar les fulles entremig dels dits. Repeteix el procés fins acabar en el que sembla un antic i redescobert ritual; arrencar d’arrel les fulles que es troben entre les seves mans. Ràpid, fort i amb energia. Decideix que això últim li agrada més quan la gespa és més curta. Tot i així se sent gairebé satisfeta, satisfacció que culmina en el moment que s’estira llarga en aquell llit de delicat herbatge.

S’incorpora i mira endavant. Olorant a herba molla i fang humit, comença a caminar de nou. Travessa el camp amb calma. Contemplant de tant en tant el que va deixant darrera. Com si intentés retenir certa imatge per a la posteritat, fer-ne un record inesborrable. Un terra de simple sorra fina amb la quantitat justa de pedres minúscules afegides segueix, contrastant dràsticament, el camp que ja queda a la seva esquena. Continua aixecant pols a cada pas fins que resulta impossible avançar més, fins que ja no hi ha terra sòlida on trepitjar. I així, amb les puntes dels peus surant enlaire i la resta arrelada a la terra que acaba, juga a fer equilibris en el que sembla un precipici. Un pas més i no hi ha res. És pregunta quan duraria la caiguda i torna a somriure a l’imaginar la sensació de quedar suspesa a l’aire mentre aquest es dedica a despentinar els seus cabells, fent-los voleiar en totes direccions.

Un cop més, aquell estrany teló de foscor torna a acaparar tot el que es troba davant seu. Fent inadvertible el paisatge, impossibilitant descobrir-ne els seus secrets. Inexplorable què vindrà, si és que res es troba entremig d’aquella opaca negror, impertorbable i indestructible. Cap rastre d’una tènue il•luminació que ajudi a advertir què s’hi amaga. Però d’alguna manera o altra sap què fer.

Torna a tancar els ulls i es relaxa. Deixant-se anar, captivada per les possibilitats. Amb les pestanyes estrenyent-se al màxim entre si, unint-se en una fina línia corbada, divisa infinits camps banyats per un delicat, dèbil i ja apagant-se sol. Blat ballant al compàs d’un suau i constant vent brilla i deixa anar unes ràpides i seguides espurnes de llum aquí i allà, sense cap patró definit per poder endevinar quin serà el següent punt on inevitablement se li escaparà la vista. Una petita sensació de mareig l’assalta de tant fer viatjar la mirada en la cerca de guspires. Sense treva, contínuament postrant els ulls allà on la lluentor requereix atenció. Vermell, taronja i groc juguen a mesclar-se, aconseguint un efecte òptic, fins i tot anímic, agradable. Captivador. Ella es mou gràcil i ceremoniosament entre les espigues que acaronen la pell que queda al descobert, fent dibuixos invisibles allà on toquen. Sense deixar marca. Algunes es confonen amb el seu cabell, mentre els rajos de llum s’entretenen creant noves tonalitats de tot plegat.

A contrallum la seva esquena fosca s’allunya, mentre un sol a les últimes fa el darrer esforç. Una subtil aurèola de llum separa la seva figura del gairebé del tot blanc i encegador fons. Colors anul•lats que desapareixen i un extrem contrast entre el que és clar i el que és fosc, fent difícil aguantar la mirada en aquells llargs segons que s’esdevenen a ritme pausat. I en aquella atmosfera pràcticament cremada on el balanç de blancs no ha estat imparcial, la seva silueta s’endinsa lleugera buscant l’escalfor del sol. Amb els braços estesos als costats camina fregant el blat que es troba sota el seu pas en un fingit intent de segar les tiges, que s’inclinen amb la pressió del moviment per després tremolar uns instants fins a recuperar la seva posició inicial.

Tot queda en un pla fix i descolorit que toca a la fi quan ella comença a cosir fràgils núvols amb el fil dels seus ulls. Els contorns irregulars d’allò que sembla cotó fluix es dilueixen, es degraden fins a barrejar-se amb aquella vistosa posta de sol. Deixant tenyir-se lleugerament per taronges, vermells i grocs que tornen a jugar animats, acompanyats d’un cel blau apagat i el blanc dels desdibuixats núvols que el vent s’afanya a endur. Encara amb els dits desgranant els flocs de blat amagats entre espigues mira absorta i completament entregada el joc de colors, textures i llum que s’esdevé davant seu. La seva figura torna a ser visible, distingint-se fràgil i minúscula entre tota aquella intractable bellesa, desbocada i feroç, que l’envolta. La profunditat i llunyania que suggeria l’anterior lluita entre ombres i llum dóna pas a una imatge on res sembla sortir del pla, completament plana, estàtica.

La seva esquena situada al centre d’un quadre saturat, on tots els colors pretenen mostrar-se en el seu estat més pur amb l’objectiu de ser el més vistós, de destacar enmig de la dura competència. Imposar-se i dominar és la consigna. Per un moment tot adquireix aquell toc de grandesa pròpia de les fotografies expressament envellides, aquella bella qualitat bruta i rugosa que sempre suma en estètica i en alimentar la dolça melancolia i nostàlgia a parts iguals que ja en sí transmet.

Tot roman congelat fins que un resignat sol es deixa vèncer per l’inevitable foscor i pel pes d’aquesta, baixant lentament com rendint-se davant l’inevitable. Retirada estratègica, respectant cert cicle, cert procés natural. Doncs sap que demà dominarà de nou estenent claror i escalfor fins i tot en els pensaments més foscos.