Un conte problemàtic

Un relat de: mataranyes
CAPÍTOL 1

Tinc uns pares fantàstics. Als meus pares els agraden molt els nombres. I també els agrada que jo sàpiga fer càlculs amb rapidesa i per això, sovint em fan practicar comptes i em pregunten:

Quantes vegades t’he dit que no et deixes el llum encés, que està molt car?

Aleshores jo els mire amb cara de gripau desconcertat i obric els ulls com unes taronges, per a què s’adonen que no sé què contestar. Perquè, a què es refereixen? A quantes vegades m’ho han dit hui? O des de l’última vegada que m’ho van recordar? O, pitjor encara, des que vaig nàixer?

Després, com que no he contestat amb suficient rapidesa, no esperen a que els conteste i ja ho fan ells per mi:

Però si t’ho he dit quaranta mil vegades!!!

Ala!! Sabran molt de càlcul però de vegades s’en passen tres pobles, o més. I a més, si hagueren estat quaranta mil, pensen que puc contar-les totes?

Quan arribe a casa després de l’escola, està la mare a casa. Sempre em fa aquestes dues preguntes. Sempre en el mateix ordre. Però en realitat la que li interessa és la segona:

Pregunta 1. Com ha anat el cole?

Pregunta 2. Quants deures tens?

Hi ha una regla no escrita que els pares i els fills de tot el món coneixen: de les 17h. a les 20h. de cada vesprada de dilluns a divendres, la felicitat de les famílies que tenen fills en edat escolar, depén en gran part de la quantitat de deures que tinguen.

La mare mira l’agenda on escric els deures. Jo li mire la cara i em quede quieta. Moments de tensió. Quasi ni respire. Aleshores poden passar dues coses:

Opció 1. La mare diu: Bé, no en tens molts. Menys mal, posa’t a fer-los i després tel’s revise.

Opció 2. La mare diu: Bé...doncs… no passa res! ( això s’ho diu per a ella mateix) Tampoc són tants. Posa’t a fer-los. Si t’espaviles acabarem de seguida.
Això significa que la mare pensa: “qqquuuèèè? Però aquest mestre pensa que no tenim altra cosa que fer a la vida que fer deures???”. Ho sé perquè és el que es diuen les mares entre elles al grup de whatsapp de la classe. Perquè els deures de mate no m’agraden, però llegir, m’encanta. Fins i tot , arrisque la vida per llegir quan li agafe el movil a la mare per escodrinyar-li el whatsapp.
Quan ja hem acabat els deures arriba el pare. Al pare li encanten les matemàtiques, com a tots els pares. Menys mal que sempre arriba cansat, i aleshores em fa dues preguntes. Sempre en el mateix ordre. Però en realitat la que li interessa és la segona.

- Hola Àngela, ja has fet tots els deures?
- Com ha anat el dia?

Aleshores poden passar dues coses:

Opció 1. Molt bé, pare - dic amb un somriure d’orella a orella.

Opció 2. Doncs… regular… - dic mirant el terra.

I aleshores, és el segon millor moment del dia perquè el pare i jo podem seure tranquilament al sofà mentre la mare acaba d’enllestir el sopar. Jo li conte tot el que m’ha passat. El pare em mira i m’escolta. Inclús ignora els missatges de whatssap que el movil va anunciant de tant en tant mentre parlem.

Els pares saben que a mi no m’agraden les matemàtiques. Però saben que m’agraden molt els contes. Així que, totes les nits la mare acaba contant-me un conte que d’una forma o una altra tenen relació amb les matemàtiques.

Quan ja estic al llit, tapat fins a la barbeta, la mare es gita al meu costat i em pregunta:

- Va, sobre què vols que tracte el conte de hui?
- Hui el vull sobre un zoo, mare.

Au, doncs. Aquest conte es diu “Un dia al zoo”

El dia VINT de març en Joan va anar al zoo amb els seus pares i el seu germà menut, Pau. Era el dia del seu aniversari i dissabte, així que va voler passar el dia amb la família i rodejat d’animals, encara que no li agradava que estigueren engabiats. Li havien dit que hi havia una gàbia amb DÉNOU micos i no s’ho volia perdre. Quan va arribar, va comprovar que tan sols hi havia DIHUIT. El que faltava era el major de tots i havia estat traslladat a un centre d’animals perque poguera estar més tranquil . Allí podria gaudir de la companyia d’animals de DÉSSET races diferents.

Al zoo van veure un paradeta de llepolies i fruits secs que tenia SETZE globus enganxats per un manoll de fils al carro que duia aquell venedor amb cara de pomes agres. Cada globus era d’un color diferent. En Joan va demanar un globus, perquè sa mare li ho havia promés i de seguida en Pau, que sempre volia el mateix que el seu germà però multiplicat, va demanar QUINZE globus. Com que la mare es va negar en Pau va començar a plorar i davallaren per la seua galta CATORZE llàgrimes que en brollar del llagrimal tenien aspecte cristalí, i de color més bé negre quan van arribar a les galtes. El xantatge no va fer efecte i la mare, acostumada a aquestes rabietes, va dir que ara es quedavem els dos sense globus. “Una altra vegada m’ha fastidiat el mocós”, va pensar Joan.

No hi ha dia que Pau demane almenys TRETZE coses diferents. I ho fa per fastidiar-me. No sé com s’ho arregla però al final sempre em perjudica. Per exemple, quan estàvem davant de la gàbia dels lleons en Pau els va tirar uns quants cacahuets, tot i que hi havia DOTZE cartells ben grans per prohibir-ho. “És que ell no sap llegir”, el va excusar el pare. El guàrdia de seguretat va anar fins on estava Joan i la seua familia i els va avisar que no tornara a passar perquè sinó estaria obligat a tirar-los del zoo. Les ONZE persones que ens envoltaven ens miraven de reüll, fent cara de males pusses.

Joan estava convençut que si tenia Pau prop d’ell seria molt difícil poder passar bé aquell dia en que complia DEU anys. Just ahir en tenia NOU, i hui, un dia després se sentia més gran, més responsable. Així que va decidir armar-se de paciència amb el seu germà menut perquè la seua nova edat, acabada d’estrenar així ho requeria.

Joan va tindre que respirar profundament HUIT vegades perque no podrien assistir al show de pingüins que feien a les SET a l’aquari del zoo. Pau tenia por dels pingüins perquè pensava que era molt extrany que un pianista es posara a nadar sense llevar-se l’esmòquing.

Prompte serien les SIS i havia d’aprofitar el temps que li restava al zoo. Havia decidit canviar de mentalitat i gaudir aquella eixida. Va poder veure CINC girafes, QUATRE lèmurs, TRES hienes... Ara sí s’ho passava bé. Mirava els seus DOS pares mentre rien contemplant dos micos que jugaven sense parar. I també al seu germà. Va, ho havia de reconèixer… se l’estimava molt al Pau, encara que fóra un trapella. A més, de germans sols en tenia UN.

I aquest és el millor moment del dia. Us ho he dit. Tinc DOS pares fantàstics.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de mataranyes

mataranyes

16 Relats

41 Comentaris

23858 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Vaig nàixer l'any 1977, en un petit poble al sud del País Valencià. Sóc mestre d'educació musical i m'agrada escriure, encara que em resulta bastant difícil, per això sols escric quan tinc una idea que realment crec que val la pena escriure. M'agrada molt llegir, escoltar música, el cinema, etc. és a dir, qualsevol cosa per oblidar-me de les coses de totes les dies.
M'agraden molt els llibres infatils i juvenils.