Silenci ...absolut?

Un relat de: mataranyes

¿Sabeu quina és la millor forma de copsar, de fer teu, de sentir una cosa fins la seua essència primària? Doncs la millor forma, per contradictori que parega, és sentir l'efecte contrari durant uns moments i després, de sobte notar la seua absència. És aleshores quan t'adones que et falta, i per tant, quan l'enyores i ho aprehens i penses: "clar, era això". I sents el desig xardorós de tornar-ho a sentir.

A mi m'ha passat moltes vegades a la vida aquesta sensació agradable i plena. Per exemple una vegada que feia un curs d'educació vocal. La mestra del curs, era una dona jove i simpàtica. Aquell dia la mestra ens va proposar un joc. Dir la paraula joc era un estratagema per implicar-nos en la classe.

Primera part: calma. Tothom estava repartit per la classe, en la posició més còmoda possible. Sols havíem d'escoltar un xicotet relat, un tant místic, per cert, que llegiria la mestra: " de sobte, el soroll d'algú trepitjant un jonc va trencar el silenci..."

Segona part: rebombori. L'aula es va convertir en un magatzem de sorolls insuportables i molt desagradables: sobretot crits per tot arreu, però també cadires que cauen al terra, passes fortes, rialles...

Tercera part: silenci absolut. La mestra conta en veu alta: "un, dos, i... tres!!! Tothom es va quedar quiet com una estàtua, ningú va dir res, tot estava...en silenci?

De xicotet quan anava a l'escola el mestre de música ens va proposar que dibuixàrem el silenci. Alguns xiquets van dibuixar coses ben originals: un home sense orelles, una ràdio tatxada,etc. Jo vaig deixar el full en blanc, perquè pensava: podia haver-hi silenci si dibuixava qualsevol cosa al full?

I aquesta vegada va ser la més dolorosa de copsar un sentiment. Amparo i jo vam deixar la nostra relació de parella. Va ser aleshores quan vaig notar un buit impressionant dins meu. No dic que aquesta situació fora el desencadenant per tornar a sentir el que vaig arribar a sentir per ella. Però sí, de quantes coses positives em va aportar, de quina seguretat em va donar i en definitiva que, ara n'estava segur, va ser millor companya amiga i amant que jo. Aleshores en vaig quedar buit i...en silenci?

Aquestes tres situacions són un exemple per mi que no existeix el silenci absolut. Sempre hi ha alguna cosa que fa soroll. Prova-ho. Tancat a la teua habitació i aïllat tot el pugues. Para't a escoltat. Segur que sents alguna. Potser escoltes el soroll que fas al gronxar-te, veus, un timbre... Com a mínim has de sentir el teu cor. Potser també pugues escoltar els teus sentiments...

El silenci absolut no existeix al planeta terra, en condicions naturals. Per tant, quan et sentes buit per dins, una mica trist o tal vegada amb sentiment de soledat que irremediablement lliguem al concepte de silenci, pensa que el teu cor sempre batega, que no para , que sempre fa soroll...

Comentaris

  • Què bonic[Ofensiu]
    ginebre | 19-02-2007

    i optimista!
    M'ha agradat molt aquesta reflexió. La desgranes lentament, com si fessis una classe als teus alumnes.
    Jo t'he seguit fins al final de classe i m'ha reconfortat molt que no existeixi el silenci absolut. Sort en tenim del cor fidel que sempre ens batega, que ens dóna el ritme de fons, el contrabaix...
    Moltes gràcies!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de mataranyes

mataranyes

16 Relats

41 Comentaris

23763 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Vaig nàixer l'any 1977, en un petit poble al sud del País Valencià. Sóc mestre d'educació musical i m'agrada escriure, encara que em resulta bastant difícil, per això sols escric quan tinc una idea que realment crec que val la pena escriure. M'agrada molt llegir, escoltar música, el cinema, etc. és a dir, qualsevol cosa per oblidar-me de les coses de totes les dies.
M'agraden molt els llibres infatils i juvenils.