"Tem la mort per no ser-vos absent..."

Un relat de: mataranyes

I

Va tancar la porta de la seua habitació. Engegà la ràdio i va deixar caure el pes del seu cos damunt el llit. Va augmentar el volum de la ràdio fins estar completament segur, que tots a la casa s'havien adonat que ja havia arribat. Àlex es sentia cansat i tan sols desitjava deixar la seua ment en blanc. No ho aconseguia, però. Pensava en tot i en no res. No paraven de passar diversos pensaments pel seu cap. Quan més pensava més confós estava. Volia parar de martiritzar-se ell sol, i creure que seria capaç de no donar-li als esdeveniments més importància del que tenien. Volia viure el dia a dia, viure el present. Havia llegit en algun lloc que la millor manera de sentir-se lliure era no estar lligat al futur ¿ quin sentit li restava a la llibertat, si aell ni tan sols tendria futur?

Àlex s'enfonsava cada vegada més en la indiferència. Els seus pares, els estudis, LA VIDA, ... tot li donava igual. I es sentia mal. Es sentia terriblement mal amb ell i amb la resta del món. I es sentia trist. I el cor li feia mal... Tenia la sensació que tot s'eclipsava al seu voltant. I plorava. I encara volia plorar més, perquè quan el cor s'ompli de tristesa, de desesperació, d'angunia, aquests sentiments es transformen en llàgrimes. I els sentiments són tan persistents, tant angustiosos, tant impertinents, que les llàgrimes apareixen sense permís, de sobte als teus ulls, per a fer-te VEURE, per a recordar-te que estàs trist. I com més ho recordes més trist et poses. I sols quan ja has plorat una bona estona, quan et pareix que el teu cor s'ha buidat de tristesa, pares de plorar. I la tristesa deixa de manifestar-se. Però segueix ahí, i no hi pots fer res...

Àlex es trobava cansat. Cansat de caminar i caminar entre camins dubtosos, sense saber cap on anava, ni tan sols sabia si encontraria el final del camí, o si seria el final qui l'encontraria a ell. Estava cansat de tot i cada vegada eren més els obstacles. I el camí era cada vegada més i més empinat. I ell sabia que el seu camí era curt, que la VIDA li s'acabava i no podia fer res per a evitar-ho. I el temps avança. I la poca vida que li restava avançava. I ell . . . ell plorava mentre pensava: NO VULL MORIR!


II

La Teresa li havia trucat. Havien discutit. Una altra vegada. L'Àlex estava fins al cony de que l'incordiara d'aquella manera. Per què no el deixava viure tranquilament la seua vida? ¿ No comprenia que volia guardar-se els seus problemes per a ell sol? ¿ No hi havia suficient amb que sofrira un, com per a implicar a la resta del món? ¿ O pensava que era el suficientment ignorant com per a no adornar-se que el seu càncer era incurable? ?¿Tal volta pensava que era tan hipòcrita com per a creure, que una consolació anava a guarir-lo d'una vegada per totes, com si d'un miracle de la Mare de Déu ( en la que per cert no creia, i menys ara) es tractara? No. No. No. No.¿ Per què si ell s'adonava del que li passava i ho acceptava, no podia fer-ho tota la puta resta del món? Ell no era cap ignorant. I menys en aquella situació. Era ara justament quan era tan realista com mai ho havia estat. I no esperava de cap forma que algú o alguna cosa li canviara el destí. Anava a morir. Bé, per fi podria veure al dimoni. Perque de cel no en pot existir. I si existeix, ¿ com podria permetre que li passara a ell o a qualsevol altre alguna cosa tan perversa? I si existia i ho permitia, en què es diferència el cel de l'infern...?

La Teresa estava preocupada per ell. Ho podia comprendre. No ho acceptava, però. S'estima tant la Teresa!! No volia fer-li cap mena de mal. Volia que s'oblidara d'ell i que no patira quan ell morira. Per altra banda ell esperava que Teresa l'acompanyara fins el fi de la seua breu i repugnant existència. Ella era l'única esperança entre la desesperació. La Teresa l'havia ajudat a concebre aquest món un poc millor. Entre la contaminació, la violència,la fam, la perversitat, la pobresa, les guerres, la mort, les ironies, els despostismes, les injusticies, es podia encontrar en aquest lloc on ell vivia, l'unica raó per la qual lluitar per alguna cosa tenia sentit: l'AMOR.

- Està l'Àlex?

- Sí, soc jo. Què vols?

- Ja fa quatre dies que no ens vegem i ni tan sols m'has trucat per telèfon.

- Per què no em deixes en pau? ¿ No comprens que no vull veure't més? Vull restar sol, a casa.

- Àlex sé que encara m'estimes. ¿ Per què no deixes que compartim el teu dolor? Fins ara sempre ho haviem compartit tot. El dolor també forma part de la vida. La primera cosa que sentim quan nasquem és dolor. No tens perquè suportar-ho tot sol.

- Teresa aquest és el meu problema. No et claves en la meua vida. Per què no em deixes ja d'una puta vegada per sempre?

- Et creus que per la teua situació pots fer i dir el que et done la gana. Despenjar-te completament del món. Doncs no. Encara estàs en ell. I jo també. Si vols acabar els teus dies fent el cabró, endavant.

- Teresa jo sols vull estalviar-te sofriments que pots evitar simplemente evitant-me a mi.

- Però jo no vull evitar-te. Jo vull sofrir amb tu quant tu sofreixes. Vull riure quan tu ho fas també. Vull morir si tu ho fas...

- Teresa, estàs boja.







III
Era curiós. Estava assegut en una cadira i s'encontrava completament extrany i incòmode. Pensava en la exagerada quantitat de temps que una persona passa asseguda en el transcurs dels seus afers quotidians. Li havia extranyat sentir-se tan i tan cansat per haver fet una passejada d'una mitja hora pels corredors de l'hospital. Mai havia estat massa vital, però aquella manca de forces el feia pensar en la seua feblesa, en la seua vulnerabilitat. Les sessions de quimioterapia l'envellien ràpidament. Li havia caigut tot el pèl del cap, i això el preocupava, no per l'aspecte que podera tindre, sinó per la constant degradació que estava sofrint el seu cos. Estava tan flac, que pensava que moriria abans per la falta de reserves que pel popi càncer.

- Mare, ja t'he dit que no em portes res de menjar. Ací a l'hospital em donen tot el que necessite, a més a més no tinc gaire gana...

- Fill has de menjar, per tal de recuperar tot allò que perds en aqeustes maleïdes sessions a les que et sotmeten els metges. De vegades pense sino estaries millor en casa. Ton pare tenia molt de treball i la pròxima vegada...

- No l'excuses mare. Ja sé que no té suficient valor per a veurem en aquest estat. Ho comprenc.

- Eres massa dur amb ton pare. T'estima molt i no pot soportar veuret així.

-Doncs si espera molt més ja no tindrà perquè sofrir pel meu aspecte actual...







IV

- Àlex, ¿ series tan amable d'explicar a la resta de la classe quin és el teu punt de vista al voltant de la paideia de Platon?

- Sí,... és a dir, la paideia vol dir educació, és a dir , que Platon era un home molt inteligent, perquè...

- Àlex, m'estàs decepcionant. No estàs donant la talla en la classe de filosofia. Si no treballes més et quedaràs per sempre en aquest curs. Senyoreta Teresa m'ho podries explicar tu?

- És clar. La paideia es refereix al valor que li donava Plató a la bona formació del ciutadà. Ja a l'antiga Grècia, Plató va ser conscient de l'importància de l'educació en la politíca, perquè el futur d'un estat sempre està depositat en les noves generacions i la formació d'aquestes depent de l'educació. A aquest respecte les matemàtiques, la gimnàstica i la música eren imprescindibles per a...

La Teresa era una autèntica set-ciències. Àlex li tenia fàstic. Sempre ho sabia tot.

- Molt bé, senyoreta Teresa - li va dir irònicament quan sortiren de classe. La seua resposta ha estat excel.lent. Segeixca així i aconseguirà ser la noia més odiada de tot l'institut per empollana.

- Però si és el noi amb menys seny de tot l'institut. Quina sort poder gaudir dels seus consells. Li estic molt agraïda. Però ja que dubta de la meua reputació, la qual cosa no m'importa una merda, s'en pot anar a fer punyetes, el senyor i la seua reputació. Per cert, no és que la seua reputació siga molt bona. El noi que mai estudia, que passa de tot , que va sempre a contra corrent... eres un IGNORANT, perquè serà la corrent qui t'arrastrarà a tu, i et trobaran mort a la mar...

- Para fiera, que estàs molt forta. No volia clavar-me amb tu però m'has deixat en ridícul davant de tota la classe.

- Aleshores , què és el que havia de fer? , ¿ passar per una ignorant per a estar al teu nivell? Ni ho somies. Jo m'ho curre, saps? I per a mi no és cap vergonya.

- Bé, reconec que estava enganyat respecte al teu caràcter. La pròxima vegada contestaré bé si... em tirares una maneta amb eixe esplèndid cabet que tens.

- El que tinc són colzes.

- M'ajudaràs o no?

- Farem un esforç. El senyor Plató no permitiria que deixara així a un ignorant. T'ajudaré.

Àlex va arribar a estimar-la tant com l'havia odiat. Era molt inteligent, però tenia una personalitat forta i arrebatodora que li encantava. A Teresa li va passar el mateix. Aquella actitud infantil davant el món la va captivar des del primer moment que parlaren.

Ara, però, Àlex pensava que havia de madurar de forma obligada. La mort el perseguia i aquesta vegada la Teresa no li podia donar cap solució. Volia morir sense deixar res pendent a aquesta banda del món. La Teresa s'havia acabat per a ell. Seria millor deixar-ho clar des del principi.










V

Havia sortit efecte. L'Àlex estava desfet, però ja feia dues setmanes que Teresa no l'incordiava. No tenia cap notícia seva. Es sentia aliviat. S'havia llevat una gran responsabilitat de damunt. No podia deixar que la seua mort li destrosara la vida a ella.

- Àlex, tens fred?, vols menjar?, vols que ets pose la tele?, vols que...?

Ara qui l'incordiava ers sa mare!!! Tot el dia damunt d'ell. El tractava com a un inútil. Si us plau, deixeu-me tots que la natura em desintegre de la mateixa forma que m'ha creat!! Ella és la responsable de tot!!! No em feu
aquest dolor més insoportable!!!

De fet, cada vegada és passava més temps semiinconscient. La quimioterapia el deixava desfet. Tan sols volia arribar al seu llit i mirar per la finestra. Totes les nits, desde la finestra de l'hospital és quedava hores contemplant la lluna. Era tan bonica... I tan poderosa. La lluna controla moltes coses a la terra... ¿i si ella era la causa del seu mal? ¿No seria la lluna, com a controladora de la natura, qui se'l volia emportar del món...? tal vegada despés de mort podria viatjar fins a la lluna. Des de la terra pareix tant invulnerable i majestuosa , desafiant a l'univers, com una llum que trenca l'equilibri de la nit...

No. La lluna l'ajudava. Havia de ser signe de vitalitat. Ell ho creia sincerament. Quasi notava com al mirar-la la seua llum li transmitia noves energies per a poder continuar . Era signe de posperitat de noves esperences, d'il.lussions, de renovació, de començament.

Totes les nits, després de mirar-la durant unes quantes hores la seua cara acabava reflexada en el cel. Era ella. La lluna. La seua protectora. La seua força vital. Era ella. Tan comprensiva. Tan inteligent. Tan protectora. Sí, era ella. Era Teresa...


VI

- M'han dit que estàs una mica millor.

- Sí.

- Això vol sir que dintre de no res estaràs fora.

- Això pareix.

- No t'alegres?

- Sí.

Durant tota la visita que li havia fet Teresa. Àlex s'havia mostrat insoportable. Ell volia dir-li que es quedara allí, amb ell, que la volia, que no volia separar-se d'ella, però... les paraules no li sortien. S'havia portat tan mal amb ella... I ara que estava millor li costava reconciliar-se.

A més a més, ella era amable però ja no es mostrava tan carinyosa com abans. I ell l'estimava tant, que ara donaria la seua vida per que ella el volguera com abans.

Aquella nit hi havia lluna plena. Estava més radiant que mai. El reconfortava enormement. Li havia donat confiança.

- Gràcies -li va dir a la lluna- m'has salvat la vida. Però encara t'he de demanar una cosa més: dona'm forces per a parlar amb Teresa.

EL dia següent va deixar l'hospital. La quimioterapia havia sortit efecte finalment. Aixó li donava esperences. Potser ser que també hi haguera esperances per a la seua relació amb Teresa.

Quant va arribar a casa, el primer que va fer va ser agafar el telèfon.

- Està Teresa?

- Sí. Però està dutxant-se. Qui eres?

- Sóc l'Àlex.

- Ah. Tu eres el del càncer. M'alegre que estigues bé. ¿El teu humor també va millor , malparit ?!!!

- Qui eres tu?

- Sóc Joan.

- Pots dir-li a Teresa que vull parlar amb ella?

- No, no li ho puc dir. La vas deixar destrosada. Estava completament enfonsada i ara que està amb mi, està una mica millor.

- Vols dir que...

- Si, sóc el se nuvi. Deixa-la en pau. Ella no vol saber res de tu.

L'Àlex va penjar el seu telefon. Es va gitar al llit i va plorar fins que es va fer de nit. Aquella nit, però, la lluna no va sortir.


Comentaris

  • esta be començar el dia amb n'Ausies March[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 02-03-2005

    Està be començar el dia amb n'Ausies March, després llegiré el teu relat, però m'ha agradat recordar el poema Veles e vents ...

    Unaaferrada

    Conxa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de mataranyes

mataranyes

16 Relats

41 Comentaris

23849 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Vaig nàixer l'any 1977, en un petit poble al sud del País Valencià. Sóc mestre d'educació musical i m'agrada escriure, encara que em resulta bastant difícil, per això sols escric quan tinc una idea que realment crec que val la pena escriure. M'agrada molt llegir, escoltar música, el cinema, etc. és a dir, qualsevol cosa per oblidar-me de les coses de totes les dies.
M'agraden molt els llibres infatils i juvenils.