Mataranyes

Un relat de: mataranyes

Aquell matí es va sentir diferent però no va saber identificar la causa d'aquella sensació. Simplement no se sentia bé. La dutxa matinal possiblement serviria per alleugerir aquell malestar i fer que s'esgolara per la claveguera fins a... bé, fins on arriben les aigües residuals. Què més dóna! No estava avui com per pensar en eixe tipus de coses.

Va baixar les escales que hi havien des del tercer pis fins a l'entrada de la finca i es va dirigir cap a la bústia. No va poder obrir-la. La clau no girava al pany. Va pensar que alguna colla de joves va fer una altra entrompada dins del portal per guarir-se del fred i de la pluja que va fer aquest cap de setmana. Algun graciós va canviar la diversió que els aportava el vodka barat comprat al xinés de la cantonada per la seua bústia. "Colla d'inútils", pensava. Feia temps que no tenia un bon dia però aquell apuntava cap al record de bon matí. Tanmateix, es va fixar, i el seu pany no pareixia tindre cap desperfecte, cap signe de violència o altre indici que n'evidenciara un mal funcionament. Va mirar de reüll el rectangle on havia de figurar el seu nom. Allí hi havia un paper groguenc en el que es podia llegir amb molta dificultat el seu nom. Difícilment algú l'hauria pogut llegir a no ser que el lector ja sabera d'avantmà qui era el propietari d'aquella bústia. A ell, però, li agradava així.

Quan va pujar al seu ford Orion va recordar que el dia 18 de març, vespra de Sant Josep, havia de passar la ITV. Havia de ser aquell dia, perquè el claustre de mestres l'havia escollit com a no lectiu d'entre els tres que tenien per a triar durant el curs acadèmic. Els altres dos ja els havien utilitzat al primer trimestre. Com s'estimava aquell cotxe! Recordava perfectament el dia que el va comprar, ja feia tretze anys. Va entrar a casa ben orgullós i va dir als seus pares i al seu germà:

- Anem a estrenar-lo. Fem una volta fins al port de l'Olleria --deia mentre la resta escodrinyava el que aleshores eren autèntiques innovacions tecnològiques: direcció assistida, coixins de seguretat, etc.

- Ara mateix? -- va preguntar el germà.

- Dit i fet, Sergi, com els valencians. -- va respondre.

Va arribar a l'escola prompte, com sempre. Volia fer-se un café tranquil i repassar de memòria les classes que tenia aquell dia. Mai havia estat intel·ligent però de memòria sí en podia presumir. Mentre molts dels seus companys no recordaven què havien fet el dia anterior a la classe de matemàtiques encara que utilitzaven tot tipus de planificacions, ell no necessitava més que la seua dosi de cafeïna matinal i una mica de tranquil·litat.

L'ultima manera de demostrar la seua habilitat natural, va estar ser una persona llibre. Un dia, de tornada de la feina, va escoltar allò del projecte Farenheit 451. Es tractava, com al llibre, de persones que aprenien de memòria el text d'un llibre, però no amb la intenció de fer perdurar en el temps els llibres prohibits sinó amb la intenció de retre homenatge al seu llibre preferit, o bé de satisfer el seu ego comprovant la quantitat de pàgines que podien retindre a la memòria. Va començar amb llibres que ell, erròniament, considerava més fàcils per ser de literatura infantil o juvenil, com ara "Las brujas", de Roald Dahl. Com que aquest llibre no va va suposar cap entrebanc per a la seua capacitat memorística, va anar augmentat el grossor dels següents llibres, fins al punt que, quant entrava a una llibreria no preguntava per l'últim best seller, ni per l'últim premi Planeta o l'últim Andersen, sinó pel llibre més gros que tenia el llibreter.

"Avui a primera hora tinc classe amb els de tercer C. Sols em faltava açò per rematar el dia" --pensava. La classe de tercer C havia arribat a tindre cert nivell de popularitat entre els mestres perquè era ben difícil aconseguir cinc minuts seguits de silenci.

- Vinga, Carles, dis-me què vols i deixa de demanar la paraula ja d'una vegada!! -- li va dir a Carles que portava més de cinc minuts amb la mà alçada.

- Saps què, profe? A la meua gossa la van operar ahir de cascades -- dia mentre mirava els companys per veure el nivell d'admiració que havia causat.

- Cascasdes?... ah!, vaja. Carles, no voldràs dir cataractes?

Si, sí, profe, cataractes, això era.

- Bé Carles, doncs tothom espera que la teua gossa es recupere prompte, però jo encara m'estic preguntant que té a veure això amb les divisions -- la classe sencera riu menys Carles que seu decebut perquè la seua notícia no ha causat l'interés esperat. Ell suplica perquè aquest infern acabe el més prompte possible.

Quan es van acabar les classes del matí va agafar una instància per justificar la seua falta el dilluns de la propera setmana. Ja feia massa temps que havia posposat la revisió amb el metge de capçalera per controlar el seu problema d'insomni. Feia setmanes que no podia pegar una becadeta com cal i descansar a gust. Pel dia anava dormint-se per qualsevol racó i li costava mantenir-se concentrat en classe. De vegades, dubtava inclús de la seua pròpia consciència, tot al seu voltant pareixia un somni. Una falsa realitat.

Ja quasi no se'n recordava de son pare ni de sa mare. Ni falta que feia. Les poques coses que recordava d'ells no li havien proporcionat més que tristesa i un sentiment de malestar que l'havia acompanyat des de menut. No valia la pena continuar malgastant part de la seua memòria en aquells nou primers anys de la seua vida. No podia recuperar ni un sol instant digne, feliç. Una nit d'insomni va decidir fer tot el contrari al que estava acostumat: esborrar per sempre aquest apartat de la seua vida. També es va desfer dels pocs records materials que tenia a casa: una foto d'ell en casa de sa mare quan tindria un any i una carta dels seus pares explicant que estaven farts d'aquesta vida i no volien continuar amargant-li la seua. Ells, s'aturaven ací.

Mai s'havia interessat per la informàtica. Tenia un ordinador a casa que utilitzava perquè s'havia vist un poc forçat amb aquesta nova moda de les noves tecnologies aplicades a l'educació. En realitat tan sols feia servir un editor de textos i quatre pàgines contades amb uns quants recursos per si els podia utilitzar a classe, però en les condiciones en les que estava l'aula d'informàtica de l'escola tan poc podia fer miracles. La connexió era tan ràpida que mentre s'obria una pàgina a internet, donava temps perquè els alumnes obriren l'editor i escrigueren un conte. Així que al final la classe d'informàtica s'havia convertit en la millor classe d'expressió escrita.

Ara però, gràcies a l'insomni havia descobert una vessant més lúdica i de comunicació en tot açò de les noves tecnologies: les xarxes socials. Buscar un nom d'usuari per obrir un compte en Feisbuc va ser com la culminació a l'acte d'oblit que havia començat la nit anterior. El seu antic nom era l'últim lligam per desfer-se del tot del seu passat. Cap malestar més, cap malson més.

A la fi es va decidir per Mataranyes. Va utilitzar un mètode d'atzar Rodarià per a triar-lo. Va obrir el diccionari i va deixar caure el dit índex damunt la pàgina amb els ulls tancats. Indicava la paraula "matar". Com que li sonava bastant mal per al seu bateig internàutic, va decidir obrir altra vegada el diccionari per concedir-li una altra oportunitat a la sort. El seu dit ara assenyalava la paraula "aranya". Finalment va decidir fer una paraula amb totes dues: Mataranyes. Així composta no sonava tan malament, i a més tenia aquell toc de paraula misteriosa o "friqui" que tenen els àlies a internet.

Les nits ara donaven per a molt i la segona setmana algú l'havia convidat a fer-se un "pet". Al principi li pareixia una bajanada això de tindre una mascota virtual, però poc a poc va anar agafant-li estima al seu gatet. "Com canvien els temps" - pensava mentre s'imaginava contant-li a la seua companya Lola , a la que li feia por engegar l'ordinador no fora cas que el trencara, diguent-li que s'havia fet un "pet". La resposta no se l'imaginava, sabia ben cert que seria:

- Ves-te'n a tocar-te els collons, maleducat.

Des del seu renombrament s'alçava millor. S'havia llevat un pesat de damunt i no havia de començar el dia repassant perquè se sentia malament.

Va baixar les escales que hi havien des del tercer pis fins a l'entrada de la finca i es va dirigir cap a la bústia. La va obrir. Hi havien dues cartes a nom de Mataranyes. Que bé es trobava aquell dia. Tenia el cap buit. No calia pensar en res. No calia recordar.

Anuski era el nom que li va posar al seu gatet. Utilitzava tot el temps que podia satisfent les seus necessitats. A més, podia decorar-li la casa, buscar-li amics, donar-li menjar, dutxar-la, etc. Feia uns dies que Anuski no volia menjar i això el tenia preocupat. Va decidir preguntar en un fòrum de veterinaris la possible causa per la qual una gata podia estar desganada.

Cada dia descobria una nova utilitat a la xarxa: tenia informació actualitzada al moment de tots els llocs del planeta, podia comprar des de casa i guanyar els dines suficients per a viure. Inclús podia tindre sexe. Tanmateix, el que realment garantia la seua felicitat era haver d'identificar-se en moltes pàgines a les que entrava i escriure el seu nom: Mataranyes.

Comentaris

  • Hola Nuriagau[Ofensiu]
    mataranyes | 20-07-2010

    Em fa molta il·lusió llegir comentaris per veure què opina la gent del que escric. A aquest he arribat altra vegada per casualitat. Abans m'arribaven els comentaris al meu correu electrònic però ja fa temps que no és així, no sé quina serà la raó.

    D'aquest relat en particular volia un comentari perquè em feia la impressió quan vaig acabar d'escriure'l que l'estructura no quedava massa clara per al lector. Em pareix bastant difícil contar les coses sense que pareguen evidents, creant emoció sense passar el límit que faria que el lector no comprenga certes coses.

    Així que gràcies pel comentari, sempre són útils.

    Respecte del meu nom virtual va estar justament a l'inrevés. Ja fa molts anys vaig decidir posar-me Mataranyes perquè era el malnom del meu iaio. Després el vaig utilizar per a aquest relat perquè representa el meu jo a l'altra banda del monitor.

  • Realitat virtual[Ofensiu]
    nuriagau | 16-07-2010 | Valoració: 10

    Segurament més d'una persona es crea una personalitat virtual i, d'aquesta manera, li és més fàcil suportar la vida real. Diuen que hi ha molta gent "enganxada" en jocs del Facebook: granges, ciutats, mascotes...

    Un relat que ens dóna a conèixer una realitat que cada vegada es dóna més a la nostra societat.

    Enhorabona, mataranyes!

    Núria

    PS: Vas escollir el nick d'RC com el protagonista del relat?

l´Autor

Foto de perfil de mataranyes

mataranyes

16 Relats

41 Comentaris

23855 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Vaig nàixer l'any 1977, en un petit poble al sud del País Valencià. Sóc mestre d'educació musical i m'agrada escriure, encara que em resulta bastant difícil, per això sols escric quan tinc una idea que realment crec que val la pena escriure. M'agrada molt llegir, escoltar música, el cinema, etc. és a dir, qualsevol cosa per oblidar-me de les coses de totes les dies.
M'agraden molt els llibres infatils i juvenils.