UN CAÇADOR

Allò era un home! O, al menys, ell s'ho creia. Havia nascut per dominar la gent i el món sencer. I com que en el món hi havia animals, ell els dominava i els caçava, el que li produïa una mena de complexe de superioritat. Era, doncs, un home especial, però, sobre tot, un caçador. Aquesta és la seva història.
Fill de casa bona, li havien permès tot, des de petit. No havia fet mai res de bo, però el poc que feia era considerat graciós, o remarcable, pels seus progenitors. Una de les qualitats més evidenciades per tothom excepte pels seus pares, era que no coneixia què era la bondat ni què era la maldat. Amb la ignorància llur, explanada davant d'ells alguna malifeta, ni que fos amb greu perjudici d'algú en particular, provocava la simultània rialla estrepitosa de l'heroi que l'havia executada i dels pares que la sentien comentar.
Quan en Pep era un nen, la família vivia a una gran torre de Collcerola, camí de Sant Pere Màrtir, rodejada d'una enorme plana i de marges de terres de conreu i, més enllà, de boscos i de malesa. Tenien criats i criades al seu servei, vinguts del sud, perquè allà escassejava la feina i aquí, vers els anys mil nou-cents vint-i-tants, data en la qual ara ens trobem, en sobrava.
En Pep veia com es feien soles les coses, amb la petita ajuda dels criats, que per això devien haver nascut, i per això servien. Era confortable que, sense esforç dels amos, els camps produïssin, el bestiar creixés i es reproduís, els boscos donessin fusta -i a la tardor bolets- i ell, el noi, pogués anar vivint una vida buida, inútil i estèril. D'escola en gastava poca, i d'educació, gens.

Dins d'una rutina total, quelcom es feia notar: el pas del temps. Els pares no se sentien envellir, però veien créixer el fill, que era fill únic, i ben aviciat, sense adonar-se que, amb els anys, la seva educació, que depenia d'ells, era nul.la, per no dir negativa. Ell, el noi, no que no sentia el pas del temps, perquè encara no havia pensat mai que el temps existís. Ell feia al seu antull allò que volia fer, i ho feia, i prou. Si algú li preguntava què estudiava o què seria de gran, la contesta era una: caçador, i que per això no calia estudiar.
Així fou com arribà l'adolescència i com plantejà a son pare el seu futur.
─Jo, pare, vull caçar. Caça menor, caça major, i de totes menes, si n'hi ha d'altres. Per començar, vull gossos d'atura, quatre. Gossos del Pirineu, d'aquells que condueixen els ramats...
─Pep... Tu desvarieges... Abans que res has d'estudiar. Ja caçaràs quan et sobri temps...
─Mare!!... Mare!!...
─Què són aquests crits?- diu la mare, espantada, que arriba corrents.
─El pare no vol que caci... explicà, plorant a crits.
─Què dius, ara, nen?... Josep, apa!, no facis enfadar el nen... I tu, nen, no et preocupis... ton pare i jo et regalarem una escopeta, oi Josep?
─Una escopeta... bé... ─ però, per ara res de gossos. Aprèn primer a caçar fent punteria, i sense ajuda de gossos. Tot arribarà, Pep... Perquè jo crec...
─A ningú interessa, pare, el que tu creus... Prou!
El nen, en Pep volem dir, rebé l'escopeta promesa. I féu pràctiques de tir en tot el que se li posava al davant. Matà coloms, ocellets, conills i i gats i tot. Que n'era de bonic matar! Sentia una emoció morbosa quan veia que morien les bestioles. Aquella emoció indescritible devia ser semblant a la dels espectadors de les "corridas de toros"quan veuen que el torero va a matar la pobra bèstia. O la dels espectadors de les baralles de galls, o de gossos, quan veuen que un animal en mata un altre. O a la dels espectadors de totes les execucions (ajustíciaments, que algú en diu) que ha realitzat la humanitat des de sempre. Tanmateix, les bèsties ja mortes no tenien cap interès per ell. La seva dèria era matar, matar... Hi somiava, i els somnis l'enardien. En despertar-se s'adonava que li havia crescut la dèria de la cacera i que necessitava, com un vici d'addicció, portar a la pràctica la seva necessitat de matar.

S'havia fet soci, tot exagerant l'edat (car, altrament, no hagués estat admès), de l'"Associació de Caçadors del Principat". I allí pogué alternar amb caçadors il.lustres, gent bregada amb el cavallerós esport de la predació. Es contaven anècdotes, preuant-se dels esforços i sacrificis fets fins a la consecució de l'objectiu perseguit.
En Pep s'emocionava, sobre tot, quan algun alt protagonista explicava el seu art per matar isards. Eren tan bonics, com bonica la seva mort després d'hores i hores de perseguir-los. El protagonista tenia dotze -dotze!- enormes caps d'izard penjats a les parets de casa seva, del seu castell volem dir, per admiració de propis i estranys, i per gaudir, quan s'esqueia, de les remembrances del propi heroïsme. Perquè no era fàcil arribar a tenir l'animal- gallard, esquiu, intel.ligent- al punt de mira de l'escopeta amb mira telescòpica.
Un soci que ja no caçava per vell, interrompia, en ocasions, per fer callar els socis que contaven les trivials anècdotes de la caça menor. Ell, de jove, havia estat a l'Àfrica... Allò era caçar de debò, amb escopetes d'antic model, sense mires telescòpiques, ni projectils com els d'ara. Havia caçat a doll tota mena de bèsties salvatges i, de vegades, amb perill de la pròpia vida, que si no hagués estat pels guies, més d'un dels herois que s'endinsaven al cor de l'Africa, hagués estat devorat per un lleó, o un tigre, o un elefant i tot...
─Devorat per un elefant? preguntà un impertinent. ─No sabia que els elefants mengessin persones... Jo els tenia per animals dòcils, intel.ligents, i benignes...
─Bé. Ja m'heu entès el que volia dir...

Quan en Pep es cregué un home al qual el pare no tenia dret a negar-li res, li tornà a exposar el seu desig de tenir gossos que l'ajudessin a a caçar.
─En vull quatre. D'atura. I no em preguntis per què. Tot i que t'ho diré: perquè són molt intel.ligents i els podré ensenyar a caçar a la meva manera.
─I quina serà la teva manera de caçar?
Sense contestar la pregunta de son pare, mirant-lo despectivament, com era el seu costum, féu tan sols una observació:
-Els vull aquesta setmana!

El divendres arribaren els quatre cadells, del Pirineu. Un era mascle, de nom Àzig. Els altres tres, femelles, de noms Dana, Dina i Duna. El Pep es tancà amb ells a un cobert per observar-los. I pensar. Tot i que és difícil d'endevinar fins on li arribava el pensament.
Dissabte, ja de bon de matí, en Pep es disposà a ensenyar-los la primera disciplina. Disposava de quatre xiulets, amb quatre tons diferents. Cada xiulet anava dirigit a un o altre gosset. S'hi havien d'avesar, l'havien de conèixer i havien de deduir què expressava el xiule que havien sentit. Aquestes serien les primeres lliçons. El xiulet de to més greu era per l'Àzig; fins el el més agut que seria per la Duna. L'expressió del significat de cada xiulada vindria més tard. De moment, que coneguessin el seu so, el so que els corresponia a cadascú..
Què us podem explicar dels mètodes pedagògics d'en Pep? Algu va dir un dia que la història de la humanitat es pot resumir en dos mots: or i sang. Recordant aquesta síntesi, direm nosaltres, els narradors del conte, que la història de l'ensinistrament dels quatre gossets pastor es pot resumir en tres mots: fam, dolor i sang. I la passarem per alt perquè el seu record ens afligeix, i no volem transmetre al lector la tristesa de la nostra arribada al seu coneixement.
Tanmateix, hem d'advertir al lector que, havent conegut i tractat els gossos per circumstàncies que ja explicarem, els gossos -tots quatre- semblaven tenir quelcom de singular i d'extraordinari. Tenien seny, un seny -potser- superior al del seu amo. No sols eren intel.ligents sinó que raonaven i semblava que parlessin... A la seva manera, està clar, però (ho prometem!) manifestaven els seus sentiments i les seves opinions, ni que fossin limitades. Com?, em preguntareu.
Intentarem explicar-nos, tot i que no en sabrem prou perquè les coses il.lògiques no són explicables amb facilitat. No és que haguéssim tornat al temps de les fàbules, de quan els animals parlaven. És que els nostres gossos eren com eren, i si eren així, bé ho podem expressar, per malament que ens interpreti el lector, dubtant fins i tot de la nostra insanitat. El fet és que potser fou possible que els xiulets , amb els seus significats, fossin adaptats pels cervells dels gossos com a forma d'expressió, i aconseguissin transmetre el seu alfabet en llurs lladrucs i llurs gemecs, i que es fessin entendre per qui tingués aquesta facultat de percepció. Que fou, també ben estranyament, nostra.

Sabem, doncs, -i així seguim el nostre relat- que en Pep, a base de càstigs i de premis, i de tota mena de suplicis, ensenyà els seus gossos a fer passes endavant, passes enrera, vigilar per la dreta o per l'esquerra, escolar-se com si lleneguessin silenciosament vers el lloc que l'amo volia, i, en una paraula, acorralar l'enemic fins a immobilitzar-lo. Llavors l'enemic, el bon animalet a qui li havia tocat la sort, era executat amb l'ajuda infalible de l'escopeta amb mira telescòpica del caçador.
De primer antuvi, els enemics foren els conills i les llebres de quilòmetres a la rodona. Quan ja començaven a escassejar (perquè en Pep i els seus gossos arrasaven la vida animal dels camps amb una velocitat impensable), en Pep decidí que necessitava un cotxe amb gossera al darrera. L'exigí als seus pares, i els seus pares, amb recança, això també s'ha de dir, transigiren.
Pep, Àzig, Dana, Dina i Duna, es dir¡giren, doncs, un dia malastru
c, vers les contrades pirenenques. I tot fou arribar i moldre. El Pep llogava trossos de masia, i pagant amb espècie (animals producte de la cacera), era ben rebut, complimentat i obsequiat.Fins que un dia decidí comprar-se una masia, transformar-la en castell i penjar-hi en les parets els caps dels animals que ell -ell tot sol!- anés caçant. Allò seria signe de noblesa i del noble art de la cacera!

La mort arribava on arribaven els nostres presentats predadors. Es començà pels infeliços "bambis", cervolets de llet que feia basarda de veure com eren abatuts, seguiren els cèrvols pares, amb la seva cornamenta teatral, després les mares, i aviat tocà el torn als isards i als porcs senglars...
Els mesos passaven, i les morts d'animals es multiplicaven.
Àzig decidí tenir una conversa secreta amb les seves amigues Dana, Dina i Duna. "Allò no podia continuar", els digué. "Ells quatre, nobles gossos d'atura, serien els responsables, seguint així, de la propera extinció de les espècies animals del Pirineu. Havien de pensar alguna cosa, i actuar". Admeteren, amb pena, que la lluita per la vida és innoble i vil. Que la supervivència implicava el sacrifici del més dèbil... però una cosa era la lluita per viure i una altra dedicar-se a matar... per addicció a l'espectacle de la mort.
I seguiren caçant.
Però en dies successius en Pep comprovà que els xiulets no produïen els efectes volguts. Era estrany. Què els devia passar als seus gossos? Els recriminà la seva desobediència amb càstigs i fent-los passar gana, però les lliçons no feien prou efecte. Potser eren les bèsties que caçaven, que feien respecte... Provaria amb els llops....
Amb l'ajuda de l'Àzig, la Dana, la Dina i la Duna, tot i amb ple remordiments de la seva conciència canina, els llops també anaven caient a trets.

Fins aquí es podia arribar, a judici dels quatre gossos.
De manera que prengueren una decisió. La decisió de què era l'hora de l'arribada d'un dia "D". Els quatre gossos d'atura s'escaparen cap a les altes muntanyes i anaren a trobar els seus cosins els llops. Tingueren una àmplia conferència, les conclusions de la qual foren comunicades a tota la fauna pirenenca que encara quedava en vida.
El botxí, el Pep caçador, s'havia quedat sol, admirat de la fugida dels seus gossos. Tanmateix, pensant què havia de fer, satisfet, repassava amb la mirada els caps penjats d'unes bèsties abatudes. Els gossos tornaran, pensà.
I sí que tornaren. Fou de nit, una nit fosca com la mateixa gola de llop. Arribaren cautelosament els quatre gossos d'atura, al capdavant d'una trentena de llops. Azig i les seves amigues se situaren a dalt d'un turonet de la vora. Esperaren fins a veure que els seus amics els llops s'havien situat on calia. De sobte, bordaren els quatre alhora i, sense cap més soroll que la fressa del moviment de la manada de llops, tots ells entraren a sac per portes i finestres.
L'endemà, quan érem d'excursió, de visita, a casa d'un amic pagès d' aquelles contrades on el Pep hi feia els estralls, entraren al pati els quatre gossos d'atura. Entraren i s'aturaren, com si esperessin alguna cosa, un al costat de l'altre, asseguts. El pagès, com a bon pagès, sabé entendre el comportament dels quatre gossos i s'hi acostà. L'Àzig es posà dret, remenà la cua, féu senyal a les companyes, i es dirigiren cap enfora mirant de reüll si els seguïem. Saberen fer-nos entendre que quelcom havia succeït a la masia propera. En arribar-hi, els gossos s'aturaren. Nosaltres hi entrarem immediatament, i quedàrem astorats de l'espectacle que se'ns oferí: el cap tallat d'un home es trobava, sanguinolent, per terra, al centre de l'estança, rodejat de desenes de caps tallats de tota mena d'animals, aquells que el caçador havia fet dissecar i havia fet penjar a les parets.
Els gossos viuen ara a casa meva. Ens entenem bé. Ells m'han explicat els detalls d'aquesta tràgica història.

- o -