Un arquitecte especial

Era arquitecte perquè son pare ho havia decidit al moment de conèixer l'estat de bona esperança de sa muller. Era evident que havia de ser un noi, perquè creia que les dones són éssers desgraciats i aquell pare no volia tenir descendència desgraciada. Si, doncs, com esperava, era un noi, seria arquitecte perquè el destí així ho havia decidit. Per què, sinó, ell, un Volta, s'havia enamorat bojament de la Roser, que esdevindria la seva muller, i que resultà dir-se Roser Decanó ? El seu fill seria un Volta Decanó, i un Volta de Canó (que està clar que era així com s'havia d'escriure), està també ben clar que havia de ser arquitecte. L'important va ser, també, triar el nom de pila. Es diria Brià, nom celta que significa fort, robust. Fou, així, doncs, que en Brià Volta de Canó pogué fer honor al seu nom i als seus cognoms i esdevenir arquitecte.
El cas és, emperò, que no era tan sols un arquitecte titolat, sinó que duia l'arquitectura en cada gota de la seva sang i en cada circumvolució del seu cervell, potser pel fet que des que va néixer va sentir parlar constantment del que havia d'arribar a ser de gran. Vet aquí l'origen dels seus èxits d'estudiant i com a professional.

En Brià Volta de Canó era un personatge especial. Pel que hem dit, però especialment per això: perquè escoltava molt quan creia que havia d'escoltar i parlava molt quan podia parlar. Si amb la primera de les virtuts es feia savi, emprant la segona (segons deien els seus oients) es tornava un plom. Sense voler, que tot s'ha de dir. El que en Brià havia volgut, escoltant els seus mestres, era saber arquitectura i construcció, i el que ara volia, ara que era arquitecte, parlant sense parar als seus oients, era transmetre'ls-hi els seus coneixements d'arquitectura i de construcció.
-Senyor Volta: -li deia un dia un constructor, mentre li obria la porta del taxi que s'havia aturat al davant d'una obra que el constructor construïa i en Brià dirigia- :¿vol dir que els plans que ens va donar la setmana passada no exageren la seguretat d'aquesta casa?
-No us entenc, Fidel.
-Vull dir que em sembla que les jàsseres són massa grosses i estan projectades amb massa ferro.
En Brià Volta de Canó es mirà el seu interlocutor de baix a dalt i de dalt a baix un parell de vegades, enrogí lleugerament, s'escurà la gorja amb un cop de tos rogallosa, aixecà un dit, i sense sentir que algú xiuxiuejava un "ja hi som", engegà aquest discurs:
-Vós, Fidel, si us considereu un bon constructor heu de limitar-vos a complir les ordres de l'arquitecte. Demanant, si us calen, explicacions del perquè les ordres són com són, però mai rebutjant-les. Jo no tinc cap convenient en explicar-vos el perquè de les mides de les jàsseres els plans de les quals us vaig entregar la setmana passada. I no hi tinc cap inconvenient perquè crec que seria bo que coneixéssiu els fonaments de la mecànica aplicada al formigó armat. Tot i que s'ha de reconèixer que són uns fonaments ben defectuosos perquè es basen en falsedats. Perquè és una falsedat el suposar que els materials que emprem a la construcció són materials elàstics, i és una falsedat el suposar que les deformacions són proporcionals a
les forces. Que els materials són elàstics vol dir que quan es troben sotmesos a uns esforços es deformen, però retornen al seu estat inicial quan desapareixen aquests esforços. I pel que fa al fet que les deformacions siguin proporcionals a les forces, més val que no en parlem... Ja sabem que la llei de Hooke es va acceptar com una aproximació de la realitat... ¿No coneixeu la llei de Hooke? Va ser formulada l'any 1678 per aquest tal Hooke en el seu llibre "De Potentia restitutiva". I encara avui la utilitzem com a base de...
-Perdoni, senyor Volta -s'atreví a interrompre el constructor. -Si vostè em diu que els plans són els d'aquesta obra, farem les jàsseres com vostè creu... El que nosaltres pensàvem és que les jàsseres corresponien a una altra obra, i, està clar, ens semblava que l'havíem d'avisar del possible error...
-Vós us negueu a escoltar les bases de la ciència de la mecànica constructiva! Vós us ho perdeu... Ensenyi'm els plans.
Ensenyats i examinats els plans, l'arquitecte medità un moment, tragué un llapis de la butxaca, i anotà en una secció que deia "6 rodons del 14": "Subtituir 6 rodons per 8 rodons". I signà.
-Encara més ferros, senyor Volta?
-És una excel.lent mesura en la construcció posar una mica més de seguretat de la que manen els cànons. Hi ha molts imponderables que poden produir l'esfondrament d'una obra. Recordi, això, sempre, quan treballi el formigó armat: en el dubte, més ferro i més secció!

Era per aquestes opinions de l'arquitecte Volta de Canó que els contractistes el coneixien com "En Supersegur", i era per això que mai no demanaven ratificació a les seves especificacions. Si algú s'atrevia a fer-ho, en sortia sempre amb algún rodó de més. Tanmateix, en el ram de la construcció, tothom el tenia per savi. Fama que era reblada cada vegada que algú li discutia una opinió.

Una vegada, per exemple, va ser encarregat de la construcció d'una casa al carrer de la Segarra. El solar vorejava un penya-segat a baix del qual s'hi havia construït una casa a quatre vents. La partió de les dues finques estava determinada per un mur de contenció de terres que, vist des de baix, semblava una presa. El nostre arquitecte va redactar el projecte de la casa de dalt, com se li havia encarregat i, abans de començar les obres volgué conèixer les característiques del mur, el qual, naturalment, havia de tenir la seguretat que manaven els cànons i la superseguretat que ell exigia en tot. Feu fer uns pous a l'intradós del mur, descendí per ells i examinà el mur una bona estona. "Malament", pensà. I convocà una reunió dels dos propietaris, el de la finca de dalt i el de la finca de baix. Es féu la reunió d'urgència allí mateix on ell suggerí, a la finca de dalt, per tal de poder explicar el seu parer amb el mur pecaminós de testimoni. Els dos propietaris eren, emperó, una societat i una comunitat de veïns. Per la societat propietària del solar de dalt van assistir a la reunió sis consellers. I per la comunitat de veïns, propietària de la finca de baix, vint-i-tres personatges entesos en la matèria que s'havia de discutir.
Tots reunits i fet el convenient silenci, prengué la paraula En Brià Volta de Canó.
-Senyors -començà dient- :som aquí per tal que contemplin el mur de contenció de terres que separa les dues finques.
Es un mur caduc i dèbil. Vostès ja deuen saber que la teoria dels murs de contenció de terres preveu que la reacció mínima que ha d'oposar-se a les terres que tendeixen a fer tombar el mur és el valor de l'empenta màxima produïda pel prisma de Coulomb. Els estalviaré l'explicació de com determinar aquesta empenta en funció de l'angle del talud natural, el coeficient de frec mur-terres i la sobrecarga que hem de preveure que es pugui amuntegar en aquest solar que ara trepitgem, però...
-Sento interrompre'l, senyor -digué un veí petit de la casa de baix. -No hem vingut aquí a rebre classes de res, sinó a discutir si el mur està bé o no està bé, si el mur és suficient o no és suficient, i si no ho és, per què no ho és, i qui paga el seu reforç en el cas que calgui reforçar-lo. I els propietaris de baix hem decidit que aquest mur està en bones condicions perquè fa cinquanta anys que està fet, i sempre ha aguantat.
L'arquitecte, envermellint lleugerament, contestà baix baixet primer, i alçant la veu progressivament fins a eixordar la concurrència, aquestes paraules:
-Hem decidit... diu l'oracle... Com si l'estabilitat dels murs pogués ser decidida per una junta de veïns que deu entendre tant de construcció com jo de metafísica... Com si el fet de què un mur hagi aguantat cinquanta anys sigui prova suficient de què aquesta nit no caurà! Aquest mur, senyors, és un mur ruinós!
-Vostè, senyor arquitecte el nom del qual per sort ignoro, és un pedant i un cregut i un vanitós, i un...

L'arquitecte Brià Volta mirà al seu voltant i veié mitges rialletes a la cara de tots els veïns de baix, i una cara seriosa que opinà que potser era d'incredulitat en els seus clients. Féu mitja volta i, sense acomiadar-se de ningú, sortí al carrer, pujà al seu cotxe, i fugí sense mirar enrera ni adonar-se del rebombori que la seva fugida havia ocasionat. Això succeïa a les dues del migdia del dia vint-i-vuit d'agost...

...Un vint-i-vuit d'agost que, de nit, veié caure més aigua que mai no havia caigut a la ciutat. Un vint-i-vuit d'agost al qual succeí un malastruc dia vint-i-nou que, a les cinc en punt de la matinada, veia com tot un senyor mur de contenció de terres que havia aguantat cinquanta anys, se n'anava en orris, trabucant-se sobre una casa de veïns que sofria els cops terribles de l'esfondrada i una inundació que s'emportava carrer avall tot el que trobava al seu abast...
El veí petit de la casa de baix, per cert, es trencà una cama en saltar en calçotets per la finestra del primer pis on vivia. D'altres veïns de la mitja rialleta quedaren també més o menys malparats i amb els seus habitatges desfets... La fama del nostre arquitecte, no cal dir-ho, encara augmentà quan se sabé com s'havia realitzat la seva profecia.


En Brià Volta de Canó seguí treballant, indiferent a la seva fama i a les crítiques dels envejosos. Anà construint cases. I en féu una que li agradà tant (per tot: situació, distribució i superseguretat), que comprà l'àtic i hi anà viure. Al menys viuria tranquil per sempre més, sense l'ai al cor que el feia patir cada vegada que a les seves antigues cases es posava a pensar en la manca de seguretat que patien, com totes les altres que s'havien construït i que s'anaven construïnt a la ciutat...

En una ocasió un conegut el visità per explicar-li que l'amo de la casa on vivia, volia abusar d'ell i de tots els veïns.
-I doncs, què us passa? -preguntà en Brià.
-Doncs que l'amo ens vol fotre fora amb l'excusa que la casa és ruinosa, imagineu-vos!
Una casa feta fa tan sols vint anys, magnífica, que no té cap esquerda... bé sí, una esquerda petita, una de sola, i com que així podrà recuperar la propietat i augmentar els lloguers... bé, ja sabeu com funciona la llei d'arrendaments urbans... L'única manera que l'amo té de recuperar una propietat i li rendeixi és dir que la casa és ruinosa... I ho vol fer, el brètol! Oi que visitareu la casa i ens aconsellareu?
Naturalment, l'endemà mateix, en Brià Volta de Canó anà a visitar la casa. L'esperava una comissió de veïns que l'acompanyà fins al pis del seu conegut. Pujà sense agafar l'ascensor i esguardant les voltes de l'escala per on pujava, recorregué el pis, el ben mirà, es fixà especialment en la petita esquerda de la qual li havia parlat el seu conegut, i, cosa rara en l'arquitecte, sense voler mirar res més ni dir cap paraula explicant el que creia haver deduït, sortí del pis posant-se a caminar de puntetes i fent un signe amb l'índex de la mà dreta indicant la conveniència de què el seguissin. Sortí al carrer amb el seguici de veïns. L'home no s'aturà fins que hagué atravessat el carrer i s'hagué situat a una respectable distància de la casa. Aturat, i mirant-la en perspectiva, féu aquest inici de parlament:
-Senyors. Aquesta casa de vostès està esberlada. Està a punt de partir-se en dues, és a dir a punt de passar de ser un paral.lelepípede a convertir-se en dos, amb la pollaguera a baix, vull dir a punt de convertir-se en dos immensos blocs aplegats com una descomunal V majúscula. Les voltes d'escala ja no toquen les parets i el seu únic suport és el fonament de la volta del primer replà. Aquesta casa potser aguantarà fins demà passat. El que no aguantarà serà l'escala, que es plegarà mentre parlem. Mirin, mirin...

Era tan expressiu l'arquitecte amb les seves paraules i els seus gests que, en dir, "mirin, mirin" els veïns van creure sentir en aquell moment un estrèpit impressionant i veure una immensa polseguera que sortia de la casa. El fet és que els veïns es quedaren bocabadats sense esma per a fer ni contestar res.

-Cal avisar immediatament els bombers. I que tothom surti immediatament de la casa, amb cura, sense ni fer un sol saltiró...
-Voleu dir, senyor Volta? -s'atreví un veí a insinuar.
El senyor Volta es mirà amb immensa commiseració el veí que dubtava de la seva opinió.
-Hi teniu família, al pis? -preguntà l'arquitecte.
-La dona i un fill.
-Doncs, ajudeu-los a sortir ara mateix, ara que encara podeu salvar-los la vida... Vaig a avisar els bombers...

L'endemà, en efecte, l'escala es plegà, i la casa tres dies després. S'havia esberlat degut a les obres de construcció d'un túnel del metro que passava per sota d'una mitgera. Aquesta havia baixat i l'altra mitgera, no. La mala construcció de la casa hi havia fet la resta. La preocupació fou dels veïns, que hagueren de cercar altres habitatges. El propietari es fregà les mans perquè redimia el solar d'una construcció que tan sols li donava pèrdues. Al cap d'un mes un veí recordà que aquell arquitecte potser els havia salvat la vida, i el visità per a donar-li les gràcies. El que ningú no féu es pagar-li res per la seva visita ni pel seu dictamen. "Coses de l'ofici..." com deia en Volta.

Dels èxits del Supersegur se'n sentia parlar a tort i a tret quan es parlava de construcció. Però el nostre personatge no era feliç excepte quan es trobava a casa seva, la seva supersegura casa. No era feliç perquè a cada local o casa que visitava hi veia esquerdes perilloses i presagis de ruina. No en parlava per no alarmar ningú, però patia pels seus conciutadans, que veia sempre en perill de viure en cases presumiblement ruïnoses.

I s'escaigué que una nit el nostre personatge, ben tranquil perquè era a casa seva, per tal com era una casa supersegura, es posà al llit i somnià. Ell tenia molt sovint somnis que, naturalment, eren somnis de construcció, de cases ruïnoses i d'arquitectura deplorable. I aquella nit somnià que sentia uns lleugers espetecs com si es trenquessin unes bigues llunyanes, i que estirat al llit en la posició supina en què es trobava, veia com s'esquerdava el sostre que tenia damunt seu, i com l'esquerda s'anava obrint i obrint més i més, i com el terra del seu dormitori s'obria per engolir el seu llit i tot el que tenia al seu voltant...

Es despertà amb mal gust de pols a la boca mentre l'embigat li queia a sobre i el seu llit lliscava vers l'abisme...


-*-