un altre món és possible

Un relat de: escriureambelcor

Existia el seu món i els demés habitaven en ell. Aquesta era la seva filosofia.
Tenia cinquanta anys; una dona exemplar, de l'alta societat novaiorquesa. Vivia en un loft al bell mig de la cinquena avinguda, probablement un dels carrers més cars del món. Els seus comptes corrents no tenien què envejar dels de les grans estrelles de Hollywood.
En el seu propi món, ell era el cap d'una important empresa borsària que, a diari, movia centenars d'accions i milers de dòlars.
Els seus subordinats el veien com a dèspota tirà, no tenia problemes en esclafar a ningú, tan sols era algú més en la immensa multitud. La seva secretària, que a canvi d'un tracte afavoridor i d'uns quants centenars de dòlars era la seva amant, el veia com un corrupte i magnànim mestre de la mentida.
El seu món, sencer , íntegre, estava sumit en la més gran hipocresia. Tot el seu voltant, els gratacels del seu món, els monuments del seu món, tot, absolutament tot, tota la seva vida estava sumida en la més gran de les mentides, la seva vida, això si, una mentida de l'alta societat d'una de les ciutats mes prestigioses del món.
La seva dona tenia tants amants com cotxes; el professor de tennis i l'Audi, el massatgista i el BMW, el musculat jardiner i el Ferrari, el majordom i el Porche, el professor de natació i el Cadilak i per últim el que més li agradava, el Lamborginni, el seu cunyat.
Un dia, ell, després d'una de les seves "reunions fins tard" va veure, al sortir de l'edifici, un home que anava molt ben vestit, de segur que duia un vestit de Channel o Versace, recolzat en un formós cotxe d'època. Era molt ben plantat, tenia, més o menys, la meitat d'anys que ell. Aquest noi se li va acostar lentament, amb molta elegància, i li preguntar: "Quina hora és?" Es va acostar al rellotge fins que va poder visualitzar les busques i li respongué: "són dos quarts d'onze." El noi li agraí i marxà vers el seu cotxe. A mig camí es girà i li digué: "s'ha deixat la cartera a la butxaca de la seva secretària." Girà cua, pujà al seu cotxe i en baixà les finestres.
Es va quedar un moment parat, no sabia com reaccionar davant les paraules del noi. Es va anar acostant a poc a poc al cotxe, es va ajupir fins que va poder mirar als ulls a aquell estrany individu.
Aquell noi no era més que un paràsit no desitjat en el seu món hipòcrita.
El va fulminar amb la mirada. Ell havia comprovat que aquell subjecte tenia raó, no duia la cartera. El noi va baixar del cotxe i es va quedar recolzat al cotxe imitant el gest de l'altre.
"Qui ets" Va preguntar-li a l'estrany individu amb una seguretat inexistent.
"Sóc jo" Aquella resposta era absurda ja que ell sabia que en aquell món, que per cert era el seu món, ell era ell mateix. En aquell món només existia un "jo" i aquest era ell mateix.
"Qui ets tu ?" va preguntar-li qui ell considerava un paràsit en el seu món.
"Jo sóc jo" Va respondre-li a l'estrany ésser. Aquest cop amb un tremolor a la veu que delatava que aquella situació per ell ja començava a ser incòmode. Tampoc estava massa segur del significat d'aquella absurda frase.
Ell era l'amo, l'indubtable senyor suprem d'aquell món, ell era l'únic "Jo", l'únic i absolut "Jo".
"No, el teu "jo" va morir fa molt de temps. Va morir quan vas decidir vendre la teva dignitat, quan vas decidir que l'únic "jo" que existiria en el teu món seria el teu, que els demés no series mes que titelles dins del teu joc, on tu, l'únic "jo", fas i desfàs a interès propi."
Aquesta va ser la resposta del noi. Aquelles paraules, les paraules de l'estrany subjecte havien fet en el seu món, l'efecte d'un devastador terratrèmol, els descomunals gratacels del seu món van tremolar per culpa d'una sacsejada emocional que va fer trontollar la seva vida, però aquelles paraules tan sols havien estat l'inici d'un cataclisme emocional que destruiria el món del suprem i únic "jo".
"Què signifiques pels demés?" Aquella pregunta colpejà el seu interior, ja que sabia perfectament quina seria la resposta del noi.
"Per la teva dona no ets més que la font d'ingressos que li permet els cotxes i els amants, les nits als hotels, las trobades amb la societat més refinada de la ciutat... I pels teus fills? Viuen a Europa. Per ells tan sols ets una taca en els seu tèrbol passat d'aigua de clavegueram"

Aquelles paraules el turmentaven de camí cap a casa. En arribar-hi, la seva dona no hi era; era dimecres, havia tingut classe de tennis, amb el que això comportava. Es va posar el pijama de seda d'alguna casa francesa, i es tombà sobre els llençols de seda importada que cobrien el seu matalàs d'aigua. Es va passar la nit pensant. Va adonar-se del que les dures paraules del noi volien dir-li. El seu món no era res més que una mentida. La mentida del segle, la mentida més gran de la seva vida, que irònicament, era la pròpia vida.
L'endemà al matí no es va veure amb força de poder anar a la feina. Es va aixecar del llit, es va despullar. Nu com estava, i tot i la condició tan atlètica que tenia d'un cos ben modelat, es sentia indefens. Va caminar fins arribar a l'hidromassatge i si va introduir. Va recolzar el cap als coixinets que estaven allí per aquesta raó. Va tancar el ulls, i en obrir-los es va sobresaltar, el noi estava allà, dins l'hidromassatge, embotit dins un banyador.
"Quants en vols?" Va preguntar-li "Creus que és per diners?" Va respondre-li el noi, amb un somriure desafiant als llavis. "Realment creus que és una qüestió de diners? No, no, jo el que vull no són diners; jo el que vull és a tu, la teva vida." Es va posar blanc com el paper, en sentir aquelles paraules que sortien de la boca d'aquell estrany individu. "No, no et preocupis, jo no et vull fer mal; jo el que vull és que canviïs la teva vida; que del teu món, on tan sols existeix el teu "jo", el converteixis en un món millor. No has de fer massa coses, tan sols una, estimar. Estima la teva dona; deixa les altres. Estima els teus fills i truca'ls. Estima els teus néts, ves-los a conèixer. Estima; si estimes, un altre món serà possible. Si estimes, el teu món serà el món de tots."

Comentaris

  • tu creus...[Ofensiu]
    perunforat | 20-01-2008 | Valoració: 10

    que aquest personatge és capaç de canviar. M'ha vingut al cap la peli de Joe Black, m'he imaginat la veu del noi i l'aparença del protagonista.
    Per desgràcia vivim en un món on els que podrien fer, amb una mà a davant i una altra al darrera, no fan. En conseqüència tot queda descompençat.
    Si em demanes si "un altre món és possible", ostres no voldria dir que no perquè, almenys jo, l'esperança és l'últim que perdo...però tractant-se de les persones, tampoc em mullaria a dir que sí amb rapidesa.
    Un escrit així, però, és alguna cosa, no és cruar-se de braços, és tenir-ho al cap, jutjar-ho i dir que no et sembla bé.
    M'ha agradat la història i la reflexió!

    Arreveure!

    Perunforat

  • ràpid[Ofensiu]
    Egundoko | 19-01-2008

    Ràpidament m'he posat al món del personatge i he viscut la derrota a mans del seu homòleg com si ja estigués acostumat a la seva vida de mentida. Molt ben escrit!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: